Xavier Lleonart, cirurgià d’emergències i secretari general de Metges de Catalunya, rep El Món a la seu del sindicat, des d’on fa un mapa dels problemes estructurals als quals s’enfronta el sistema sanitari català. “El pitjor està per venir”, alerta en un moment en què la mitjana del temps d’espera per visitar-se en un centre d’atenció primària ja és de cinc dies. Lleonart carrega contra els dirigents polítics que es “passen la pilota” i no s’esforcen a evitar “l’hecatombe” que vindrà si no es prenen mesures urgents.
Al començament de l’estiu es parlava d’una tempesta perfecta en la sanitat. S’ha produït?
Les tempestes perfectes encara no han arribat. Tenim mar de fons molt gran però el pitjor està per venir i serà una tempesta que no serà de dos mesos, sinó d’anys. La demografia mana i en aquest sentit la mancança de facultatius es notarà en els pròxims deu anys. Com que hem de tenir en compte que la producció de metges especialistes tarda onze anys ens trobem que si ara es comencessin a posar mitjans per recuperar professionals no notaríem els efectes fins d’aquí a onze anys. Mentrestant, els que treballen ara s’aniran jubilant i no tindran relleu.
Quan temps fa que adverteixen d’aquesta situació?
Més de deu anys. Els primers que van donar la veu d’alerta van ser els col·legis de metges, amb els estudis demogràfics. Ells saben quants professionals hi ha si miren el cens de col·legiats. Amb això veuen quants es jubilaran i quants en falten. Fa més de deu anys que van alertar que la piràmide poblacional dels metges mostrava que en els següents vint anys hi hauria un gran problema. Ara comencem la part més complicada i hem perdut deu anys perquè ningú no ha fet res. Els polítics segueixen el qui dia passa any empeny. Ho veuen molt lluny i miren de passar-se la pilota per veure si xutant una mica li toca resoldre-ho a un altre. Mentre no es posin mesures estem perduts.
Què s’hi pot fer ara que ja es va tard?
S’ha de planificar la necessitat de metges a partir d’un cens dels professionals que hi ha treballant al sistema públic de salut. Aquest cens ningú no el té. Tenim una resposta formal de l’administració sanitària, per una petició que vam fer a través de transparència per saber quants metges hi ha a Catalunya, en què ens diuen que no ho saben. D’això fa pocs mesos. Si no tens ni idea de quants metges tens treballant al sistema públic, com pots planificar res? Mentre no hi hagi algú que agafi el toro per les banyes i comenci a voler saber la realitat sense tapar-se els ulls ni defugir les responsabilitats, se seguirà així. Tenim un problema molt gros.
El Govern està ignorant la realitat del sistema sanitari?
Aquest sistema sanitari en mans de qui està va a l’hecatombe. Hi ha formes de reflotar-lo i tenim idees. És molt senzill resoldre la situació i fa feredat veure com no ho volen aplicar. El sistema sanitari públic depèn de l’ICS i de 120 concerts amb empreses sanitàries privades. Cadascuna d’elles té el seu personal i el problema és que el departament de Salut no sap quant personal té perquè ha de recopilar les dades d’aquestes 120 empreses. No hi ha transparència. No cal que les expropiïs però sí que facis una llei que digui que seguiran sent els propietaris dels hospitals però que el personal al seu càrrec passa a dependre del departament de Salut. Així sabrien de quin personal disposen i podrien començar a planificar amb un mapa de Catalunya on calen professionals. Tenim un departament de Salut des de fa molts anys que no vol fer la seva feina. I ho tindrien fàcil. Al departament d’Educació tenen els mestres contractats encara que siguin d’escoles concertades i, quan tenen un sarau com el que han tingut, el conseller seu i negocia. Aquí no, aquí el conseller diu explícitament que ell no negocia. Potser la seva feina és fer-ho i planificar.
El conseller Argimon va enviar una carta a la ministra de Sanitat on reclamava una solució per a les places MIR. Arriba tard?
Anem radicalment tard perquè a banda de la planificació de les places hi ha una segona pota que ningú vol abordar. Van trampejant com poden, però la realitat és que en l’actualitat els metges es senten sistemàticament maltractats. I aquell que té l’opció de marxar a qualsevol altre lloc mínimament millor que l’atenció sanitària pública ho fa. Això vol dir no només la gent que marxa a l’estranger, que és molta com es pot veure per l’increment de peticions d’idoneïtat per a l’estranger, sinó també la gent que s’estima més anar directament a la privada o al Mercadona abans que treballar al sistema sanitari públic. Tenim un problema greu amb les desercions. Són absolutament lògiques, estan posades en coneixement dels polítics i ningú no fa res per esmenar-ho. Seria diferent si els donessin bones condicions laborals i retributives. No és que creiem que som els millors i per això volem que ens paguin més; el que volem és que a la gent no li resulti atractiu anar a França o a Portugal a treballar. Els hem format nosaltres, s’ha fet una inversió en ells i una aposta com per ara deixar perdre el talent i que l’aprofitin altres.
També s’està contractant molta gent de països amb pocs recursos per cobrir la gent que marxa.
La nostra recepta ara és anar a països on els costa més esforç formar professionals i esprémer els seus recursos per portar-los aquí com a mà d’obra barata. La prioritat d’aquest Govern i dels anteriors no és donar qualitat sinó quantitat i això vol dir com sigui i al preu que sigui. Com que no volen pagar més, el que fan és seduir gent que vingui a treballar per aquest preu. Això és pa per a avui i fam per a demà, perquè aquesta gent que deixa de treballar als seus països sovint el que vol es tenir els certificats d’idoneïtat per tornar a fer el salt cap a altres llocs d’Europa.
Aquest malestar dels sanitaris es deu únicament a la mala retribució?
També per les ràtios de pacients que han d’atendre. És increïble que el Govern o els responsables sanitaris pensin que és normal atendre 50 persones en un torn. Això ho creu gent que no s’ha posat mai davant d’un pacient i no sap que és impossible donar la mateixa qualitat assistencial al primer pacient que a l’últim. Ara, embolica que fa fort, com que han vist que pot ser més rendible no fan venir els 50, sinó que 25 els atens per telèfon. Es produeix una despersonalització de l’atenció sanitària que la pateixen tant els pacients com els professionals, que no estan còmodes amb aquesta atenció. Creuen que aquest aprofundiment en la sanitat low cost és el camí a seguir, els és igual que hi hagi menys qualitat. Només vigilen els costos i, si per això han de degradar l’atenció sanitària, no ho dubtaran ni un segon.
La conseqüència pot ser un increment de malalties com el càncer per no haver-les diagnosticat a temps?
Sí, això implica necessàriament un empitjorament de la qualitat assistencial. L’acte mèdic es compon d’un intercanvi d’informació en persona on el metge no només et sent sinó que veu la teva actitud, com camines, com parles i quina es la teva postura corporal. Per fer un interrogatori i una exploració física adequats el metge necessita un temps que el sistema no dona. A mi que m’expliquin com explores físicament per telèfon! No té ni solta ni volta. Han desvirtuat l’essència de l’acte mèdic, no té cap sentit. No m’estic carregant la telemedicina: puc entendre que si tens un pacient que veus molts cops i a qui has demanat una anàlisi per controlar un paràmetre concret puguis trucar-li i dir-li que tot ha sortit normal. Però això és l’excepció i no la regla.
Aquest empitjorament de la qualitat assistencial s’ha traduït en el fet que ara mateix hi ha cinc dies d’espera per anar al CAP.
I seran més.
La gent fa pagar el seu malestar per aquestes esperes als professionals mèdics?
Forma part de la feina. Vam posar en marxa una campanya de signatures amb l’objectiu que els ciutadans veiessin que nosaltres patim com ells aquesta situació i ens ajudessin a rebel·lar-nos-hi en contra. Destinem molts esforços a intentar explicar a la població que som igual de víctimes del sistema que ells. A vegades tens la sensació de ser el cornut i pagar el beure, que per més que t’expliques les persones actuen amb egoisme i només els importa que se solucioni el seu problema en aquell moment. També és cert que t’has de posar a la pell de les persones que han patit humiliacions quan ningú els atén ni els contesta i arriben allà i aboquen la frustració viscuda en el metge.
La responsabilitat s’ha de derivar als dirigents polítics i no a la ciutadania?
Exacte. Els nostres responsables polítics han fet un frankenstein del sistema sanitari. Quan vaig començar a exercir tot passava per l’hospital. Es va decidir reformar la primària perquè agafés preponderància. Vam tenir molta feina perquè la gent, acostumada a anar a l’hospital, anés als CAPs. Després, amb la crisi del 2008 van haver-hi retallades, van treure molts CAPs i derivaven els pacients als hospitals. Tota la feina de cultura de la població va anar a la paperera i ara tenim una població que per a tot va a l’hospital. És normal, la gent va on sap que poden resoldre-li el problema. Estan matant l’atenció primària amb excés de demanda per una banda i traves per accedir-hi per l’altra.
Estem preparats per a noves onades de Covid com les que s’espera que arribin?
Per a una nova onada de Covid sí que estem preparats perquè ja ens ho coneixem i tenim automatismes i protocols a seguir. Ara bé, estem preparats per suportar una nova pandèmia? De cap manera. S’acabaria d’ensorrar el poc que està dempeus. Només que fos la quarta part de la pandèmia de Covid ens enfonsaríem en la misèria, perquè allò que dona consistència al sistema sanitari actualment, que són els professionals, claudicarien. La major part de personal manifesta que no pot més. Fan jornades de més de 80 hores a la setmana i això ho aguantes uns mesos, però no més.
Amb aquest context caòtic que descriu, pot ser que molta gent opti per recórrer a la sanitat privada.
Molt mala idea. Una mútua d’assegurances fa negoci cobrant moltes primes i gràcies al fet que la gent en fa poc ús perquè té l’alternativa pública. Això per tant és factible mentre hi ha un volum de població que contracta les pòlisses baix o moderat. Quan comença a incrementar-se s’acaba el negoci. En aquest punt, si passés, regularien el mercat apujant preus segons les patologies o el perfil de cada persona. Veuríem un increment de preus que acabaria fent que petés tot i hauríem de recórrer a una sanitat pública que ja estaria desballestada.
3 
2 