“No té sentit que un dentista d’un Centre d’Atenció Primària tingui el poder de formalitzar el document de voluntats anticipades sense conèixer el pacient i, en canvi, jo que el conec de primera mà i tinc tracte amb la seva família no pugui fer-ho”. Aquesta és la situació amb què es va trobar Meritxell Hernández, infermera d’un centre residencial de Girona, fa unes setmanes, ja que, segons queda establert en la normativa vigent -modificada aquest mateix 2024- els professionals que treballen en residències no poden formalitzar les declaracions de voluntats anticipades (DVA), és a dir, el document formal i oficial dirigit al metge o metgessa de referència que qualsevol ciutadà pot fer, sigui perquè pateix una malaltia o perquè vol definir fins on vol arribar a ser tractat si acaba patint, per exemple, un accident.
Fins fa quatre mesos, qualsevol ciutadà podia registrar el seu document de voluntats anticipades a través de dues vies: o disposar de tres testimonis majors d’edat, sense vincle familiar fins a segon grau ni vinculació patrimonial amb cap d’elles, o formalitzar-lo davant de notari, que fa de garant de la seva voluntat i que certifica que està en plenes facultats. El passat 7 d’abril, però, va entrar en vigor la llei 2/2024 -que modifica la Llei 21/2000, del 29 de desembre, sobre els drets d’informació concernent la salut i l’autonomia del pacient-, en la qual s’afegeix una tercera via de formalitzar la declaració de voluntats anticipades: amb un professional sanitari de l’àmbit de l’atenció primària, hospitalària o sociosanitària, preferentment dels centres de referència per al pacient. El motiu d’aquest canvi és, tal com queda recollit en el preàmbul de la normativa, és donar una solució al fet que “el pagament de la notaria o el requisit de trobar tres testimonis per formalitzar el document són obstacles insalvables per a moltes persones”. És a dir, en altres paraules, que amb aquesta modificació es pretén alleugerir les dificultats de molta gent gran per fer aquests tràmits.
Amb aquesta modificació, doncs, els treballadors de CAP i hospitals poden ser els fedataris per formalitzar aquest document, però el personal d’infermeria de les residències per a gent gran no, ja que no estan inclosos dins l’àmbit sociosanitari: “Nosaltres sabem de primera mà si la persona que demana fer les voluntats anticipades està capacitada mentalment per fer-les, per tant, no entenem per què quedem excloses”, lamenta Meritxell Hernández en conversa amb El Món, que considera que el personal d’infermeria dels centres residencials està “infravalorat” i “discriminat” en comparació de part de la resta del sector sanitari.
El “menysteniment” de les residències d’avis
Segons relata la infermera del centre residencial de Girona, en veure que no estaven inclosos dins el personal sanitari -tot i compartir professió- que pot formalitzar les voluntats anticipades es van posar en contacte amb el Col·legi Oficial d’Infermeres i Infermeres de Girona (COIGI) a través de l’associació Dret a Morir Dignament de Catalunya (DMD-Cat). Des del col·legi, van demanar explicacions a la direcció general d’Ordenació i Regulació Sanitària -del Departament de Salut, encapçalat pel conseller Manel Balcells. La degana del Consell de Col·legis d’Infermers i Infermeres de Catalunya (CCIIC), Glòria Jodar, assegura que des de la conselleria els van respondre que “els centres residencials són serveis d’acolliment residencial, amb caràcter temporal o permanent, i d’assistència integral, adreçats a persones grans que no tenen un grau d’autonomia suficient per fer les activitats de la vida diària, que necessiten supervisió constant i que tenen una situació que requereix substitució de la llar”, motiu pel qual en la modificació de la normativa només s’havia inclòs el sector “sociosanitari” i no el “residencial”.
Per a Jodar, que coincideix amb la posició de Meritxell Hernández, aquesta diferenciació suposa un “menysteniment” de les residències d’avis i el personal que hi treballa: “S’han de tenir més en compte els drets de les persones de l’àmbit residencial”, apunta. A banda, la degana del CCIIC també considera que la nova normativa no només hauria d’incloure les infermeres de les residències, sinó que també hauria d’incloure els treballadors socials -tot i que no són del cos de professionals sanitaris-, ja que també formen part del dia a dia de la gent gran: “No estem parlant de redactar cap document, sinó de validar que la persona que el signa té plenes capacitats per prendre una decisió sobre com vol ser tractada en un futur. És formalitzar una declaració, donar fe que la persona fixa les seves voluntats“, argumenta la degana, la qual considera que és fonamental no fer una “generalització” sobre “l’autonomia” dels avis de les residències, sinó avaluar-los “cas per cas”.
“Dignificar” la professió a les residències de gent gran
Per a les infermeres és necessari “dignificar” la professió a les residències de gent gran, ja que, des de la pandèmia -on van situar-se al bell mig de l’ull de l’huracà per la gestió política d’aquestes institucions amb la Covid-, el volum de personal sanitari que hi treballa ha anat disminuint, mentre que la quantitat de persones que requereixen aquest servei a causa que l’envelliment de la població continua creixent, i encara ho farà més després de la jubilació de la generació del baby-boom. “Algun dia tots necessitarem ingressar en una residència perquè no ens podrem valdre per nosaltres mateixos i, potser, no tenim ningú que ens pugui cuidar. El model residencial haurà de canviar”, argumenta Glòria Jodar.
En aquesta línia, la infermera de la residència gironina Meritxell Hernández considera que un primer pas és “incrementar els salaris”, ja que la diferència entre sou base d’infermeria en un centre hospitalari o a l’atenció primària i el personal sanitari de l’assistència residencial acaba buidant, en certa manera, les plantilles. “Si falten infermeres a les residències, la cura del pacient, que sempre és la nostra prioritat, acaba perdent una mica de qualitat”, argumenta la degana del CCIIC. Aquesta és una cursa de fons que fa anys que s’arrossega, però que encara torna a revifar-se amb l’exclusió de les infermeres de residències en la potestat per formalitzar les declaracions de voluntats anticipades.
