L’Epifania del Senyor o l’arribada dels tres Reis d’Orient és una de les festes més encomiables de Nadal. Una tradició que sobretot es manté a Espanya i a Itàlia, on la religiositat es manté encara prou viva. De fet, molts dels experts convenen a qualificar-la d’una mena de “processó de la il·lusió”. L’arribada de tres reis d’Orient al pessebre de Betlem on havia nascut el Messies per fer-li les ofrenes d’or, encens i mirra s’ha transformat en una nit màgica de cavalcades i on deixen regals i joguines d’amagatotis a qui els ha escrit una carta. Un costumari que té tots els ingredients d’una història magnètica.
La festivitat és tan fascinant com ho és la seva història i la seva investigació. Així, la iconografia, quants n’eren, d’on venien, la ruta que van seguir, què pretenien, o fins i tot la tragèdia que els va envoltar, com la matança de nens per ordre del rei Herodes, són elements que encara ara són tot un misteri. Els evangelis, els evangelis apòcrifs i diverses investigacions històriques han reconstruït l’origen de la festivitat tenint present l’objectiu de fons. De fet, és el que Gina Driéguez, divulgadora de l’art a les xarxes socials i professora d’història de l’art, anomena una “gran operació de màrqueting” per mostrar el poder del nou infant que fins i tot, “sacerdots d’altres religions l’anaven a adorar” i feien una gran travessa.
Evangelis i els evangelis apòcrifs
Els textos evangèlics són més aviat escassos en detalls sobre els reis d’Orient. De fet, només en parla Mateu i de manera magra. En concret és al capítol 2, versicles de l’1 al 12. Una breu narració que serveix d’embrió de la llegenda, però que en canvi no detalla quants n’eren ni d’on provenien, més enllà de dir que eren d’Orient. En cap cas parla de reis. L’evangeli de Mateu, escrit en grec, utilitzava el terme magos un concepte polisèmic que tant pot definir “savis” com “sacerdots” o “mags” . La versió de l’evangeli traduïda per Joan Francesc Mira els nomena “savis” (edicions Proa, 2004). Driéguez apunta que la possibilitat més ferma és que fossin “mazdeistes”, magush en persa antic. “Eren una mena de sacerdots que cuidaven del foc sagrat d’Ahura Mazda, amb força influència a les comunitats perses i molt coneguda en el món antic, d’aquí que Mateu s’aprofités el seu coneixement per donar més valor a la figura de Jesús”.
Ara bé, com a bona llegenda s’ha alimentat molt de les aportacions de cada època o generació cultural. Més enllà de l’Evangeli de Mateu, la història s’ha completat amb altres textos com els apòcrifs que han donat elements per arrodonir la iconografia religiosa i llegendària. Un cas clau és el ‘Llibre sobre el naixement de la Mare de Déu i la infància del Salvador’- conegut com l’Evangeli de Pseudo-Mateu (Todos Los Evangelios, Antonio Piñero, Edaf 2009), relatava l’arribada dels tres mags, però dos anys després del naixement, van oferir regals a Maria i Josep i al nen li van donar cada una peça d’or cadascun a més dels regals d’or, encens i mirra. I sobretot, destaca, que els reis van tornar per un altre camí, un detall que permet interpretar que coneixien les rutes comercials de l’época.
Per la seva banda, l’Evangeli àrab de la infància, relatava que els regals també van ser a la inversa, en els seus versicles VII i VIII, Maria donava com ofrena uns bolquers als reis i aquests en tornar a Pèrsia, guiats per la llum d’un àngel, el llançaven a la foguera, però que un cop apagat el foc, els bolquers continuaven intactes. S’afegia doncs a la història la força misteriosa de la relíquia, un element indispensable en els rituals cristians. I és l’evangeli armeni de la Infància que bateja els tres savis com a Melcior («Melchior»), Baltasar («Bithisarca») i Gaspar («Gathaspa»).
Tres i tres ofrenes
La història ha fet ballar la xifra del nombre de reis d’Orient. Mateu, el relat oficial, no diu quants n’eren. D’aquí que al llarg de la història la xifra ha variat, de tres, a una dotzena -com diuen els apòcrifs- a “molts”, com un gran sèquit de centenars de persones. Fins i tot, Driéguez recalca l’existència d’un quart rei després del descobriment d’Amèrica, que en aquest cas, seria indi. Una idea que completaria el món conegut aleshores que seria Europa, amb Melcior; Àsia amb Gaspar de representant i Baltasar, l’Àfrica. En tot cas, Driéguez insisteix en seguir l’estudi d’Ariel Guiance que amb el títol “La polémica antijudía en la Castilla Bajomedieval: la historia de los Reyes Magos, Universidad de Buenos Aires”, posa ordre a la iconografia de la terna. Així el nombre de tres s’assimila a la la Santíssima Trinitat i les tres edats de l’home: la senectut, la maduresa i la joventut. “Per cert, el fet que Baltasar sigui negra va costar d’implementar, perquè a l’edat mitjana, el negre era el color de la mala sort; els diables eren negres, no pas vermells“, raona. La iconografia més o menys definitiva va ser gràcies a una obra d’El Bosco, amb la representació dels tres reis d’Orient, amb un Melcior del Vell Continent -Europa com a senectut-, Gaspar com la maduresa d’Àsia- i la joventut del continent africà amb Baltasar.
Pel que fa als regals o ofrenes, la llegenda ha convingut també en tres elements: l’or, l’encens i la mirra, tot i que els evangelis apòcrifs insisteixen en l’or i en altres regals “esplèndids”. En tot cas, les tres ofrenes tenien tot el sentit per l’época. Així ho va constatar Sant Bernat de Claravall, al segle XII que va interpretar l’objecte i la raó de cada element regalat. Així l’or estaria destinat a socórrer la pobresa de la parella formada per Maria Verge i Josep, l’encens a eliminar la mala olor de l’estable -element utilitzat en els temples, i la mirra per desparasitar al Nen, un costum sanitari de l’época, per lliurar-lo de bacteris que els insectes o els cucs li podien deixar.
La ruta, l’astrofísica i les relíquies
Una de les qüestions més estudiades és la ruta i el famós estel que els mags van utilitzar de GPS. De fet, els evangelis apòcrifs ressalten que van arribar per un camí i van marxar per un altre, i les referències a un estel o a un llum angelical són tan presents a l’arribada com a la partida. El degà de la Facultat de Teologia, Armand Puig, i una de les veus més autoritzades en la matèria sempre alerta que cal tenir present què diu i què no diu Sant Mateu. En aquest sentit, s’abonaria la tesi que els reis haurien arribat dos anys després del naixement, com també apunta el pseudo Evangeli de Mateu. Un fet que permet contextualitzar astrofísicament la llegenda. D’aquí que cal parar esment al llibre The Star of Bethlehem de l’astrònom Mark Kidger (Princeton University Press, 1999). Un estudi que raona que l’estel que va orientar els reis era una Nova -batejada com a DO Aquilae- que va també va ser registrada per astrònoms xinesos i coreans el març de l’any 5 abans de Crist. Un estel ubicat entre les actuals constel·lacions de Capricorn i Aquila i visible durant tres mesos, fet que coincidiria amb el naixement de Crist entre l’hivern de l’any 7 i el març de l’any 6. L’evolució sud-sudest al sud-oest de la Nova DO Aquilae hauria permès als reis la seva orientació.
L’estel i els dos anys de coll entre el naixement i l’arribada permet més o menys definir tres rutes que podrien haver utilitzat els reis. La primera, coneguda com a Ruta de l’Encens, una via comercial que unia Egipte i l’Índia a través de la península Aràbiga. És a dir, partien del nord de l’actual Iemen, de la ciutat de Hadramut. Travessaven la península Aràbiga fins a Egipte i d’aquest penetraven a Judea fins a Betlem. La segona, de dos mil quilòmetres i més plausible, sortiria de Persèpolis, Tajt-e Jamshid, a l’actual Iran, fins a Babilònia, a la ciutat de Mossul a l’Iraq, travessa Síria, Líban i arriba a Palestina fins a arribar a Betlem- Una tercera via, partiria de l’antiga Babilònia, a l’actual Falluja. Aquest camí voreja el riu Eufrates enllaçant les ciutats de Tadmur, Damasc, Amman, Jerusalem fins a dirigir-se al sud fins a Betlem. Sia quina sia la ruta, aquesta nit els reis no fallaran seguint el que segurament sigui la processó de la il·lusió més esperada de l’any.
Driéguez subratlla que Mateu només diu que se’n van tornar al seu país. Però la tradició s’ha anat modul·lant al llarg de la història. “Així, en una primera interpretació se’ls va fer deixebles de Sant Tomàs i avantpassats del Preste Joan, també que van ser bisbes de diferents ciutats de l’Índia i que van patir martiri”, detalla la historiadora. De fet, Driéguez repassa la història de les seves relíquies que afegirien més llegenda a la història. “Les seves relíquies, suposadament conservades a Saba, van ser recuperades per Santa Helena i transportada a Constantinoble, d’on viatjaran a Milà, i, a mitjans del segle XII, l’emperador Frederic Barbaroja les transportarà a la catedral de Colònia, on encara són objecte de culte”, detalla.
I les cavalcades?
Les cavalcades, el que es pot considerar la processó de la il·lusió, tenen un origen no gaire llunyà. A Barcelona, la primera es va fer el 1855, però no va tenir continuïtat. Les cavalcades amb seguiment comencen a Alcoi, l’any 1866 però no es popularitzen fins a finals del segle XIX, amb les històriques cavalcades d’Igualada, el 1895 i de Sant Vicenç dels Horts el 1896. Ara bé, el component dels regals dels infants no començarà a expandir-se fins a principis del segle XX.
3
