González de Rivera: “El cas del jutge Andreu és molt gros, però de l’Audiència Nacional no em sorprèn res”

Xavier González de Rivera és portaveu de l’associació de jutges Àgora Judicial, creada a principis del 2018 i que és una autèntica anomalia. De fet, entre els seus integrants hi ha alguns dels 33 jutges que van ser expedientats per haver firmat un manifest en defensa de l’encaix jurídic del dret a decidir i dels quals La Razón va publicar noms i cognoms i les fotografies, una filtració de dades per la qual l’Estat ha sigut condemnat recentment pel Tribunal d’Estrasburg. Tot i les dificultats, l’associació tira endavant i s’ha destacat amb crítiques a decisions judicials relacionades amb el Procés. Parlem amb el seu portaveu del que signifiquen dins de la judicatura espanyola i de casos com el del jutge Andreu, destapat per El Món en publicar una conversa amb membres de la policia patriòtica que demostra que sabia que el compte fals de Xavier Trias a Suïssa va ser una invenció per perjudicar el sobiranisme català.

Fa quatre anys i mig que existeixen i tenen dificultats per créixer.

Hem tingut dues o tres incorporacions noves, també alguna baixa. Estem com estàvem al principi, érem uns un 20 i som uns 20. Tenim algun company fora de Catalunya, perquè les associacions judicials han de ser a nivell estatal, obligatòriament. Sabem que hi ha companys que s’hi inscriurien, però com que és obligació donar les dades dels associats al Consell General del Poder Judicial és una manera d’agafar por de conseqüències. Les persones joves que no volen tenir problemes ni se la miraran l’associació Àgora. Tot i que podrien estar d’acord amb nosaltres i sabem d’alguns casos que tenen proximitat amb els nostres plantejaments i no s’hi associen.

Els han verbalitzat aquesta por?

No explícitament, la majoria de vegades, però d’una manera o altra, sí. I nosaltres som molt sincers. Si algú es vol associar li diem ‘saps qui som, no?’. I molts cops ens diuen que ja s’ho pensaran i ja no en saps res més. Hi ha un cas d’un company de fora de Catalunya que es volia associar i ens va dir clarament que no ho feia perquè si es feia d’Àgora em li ferien creu i ratlla. Altres es mouen en la indefinició. I els que hi som tenim assumit el que comporta.

És un problema si vols accedir a càrrecs que nomena el CGPJ, presidències d’audiències provincials, dels tribunals superiors de justícia i càrrecs al Suprem i a l’Audiència Nacional. També hi ha comissions de servei, càrrecs intermedis al mateix CGPJ, de l’escola judicial, cursos als quals pots accedir o no… Hi ha moltes possibilitats en què es pot notar la creu i ratlla.

Quan els diuen ‘saps qui som?’, què volen dir? Qué consideren que són perquè hagi de ser un problema?

D’entrada perquè ens hem posicionat molt amb pronunciaments en matèria de defensa dels drets fonamentals en les actuacions judicials en relació al Procés. Ens hem significat molt. Els nostres comunicats i els nostres tuits són públics, i es poden comparar amb els d’altres associacions judicials. Hem estat molt crítics sobre moltes decisions.

Però això no té efecte només a la resta de l’Estat, sinó també a Catalunya, perquè tampoc han crescut aquí. És por o és que no hi ha més gent a la carrera judicial interessada en aquests posicionaments?

És que nosaltres no som representatius de la carrera judicial. L’opció d’associar-se a Àgora comporta assumir determinada posició pública. I majoritàriament la carrera judicial és molt conservadora. El sentit de la nostra existència és que dins de la carrera judicial hi hagi una veu de la societat. El que volem és que se sàpiga que dins de la carrera judicial hi ha persones que connecten amb la societat.

O sigui, que un jutge, que és vostè, diu que la carrera judicial està desconnectada de la societat?    

En gran mesura, sí. Per exemple, en l’època més tensa a Catalunya, amb el 155, hi havia por que les masses anessin a assaltar els jutjats. I quan es van tirar excrements a les portes d’alguns edificis judicials, que em sembla malament i no ho defenso, van demanar policia. I no eren accions que posessin en perill la integritat física dels jutges, en tot cas poden posar en risc la integritat de les persones que treballen als jutjats, no només els jutges. Els semblava que la cosa era només amb ells. Jo exerceixo als jutjats socials. Dia sí dia no, tenim cinquanta persones amb una pancarta dient no meravelles precisament de l’empresari. I això mai s’ha considerat un problema, i també es podria interpretar com una pressió.

La societat, doncs, s’ha de poder expressar sobre la judicatura?

Segur, segur. I hem d’assumir la responsabilitat que ens pertoca pel fet que la societat no ens vegi com un poder independent. El que no podem fer és donar la culpa a no sé qui. Hem de donar explicacions. La nostra independència com a jutges s’ha de veure en el dia a dia, en el que fem. I el 99,9% dels jutges són independents. No reben pressions. Una altra cosa són els alts càrrecs de la judicatura, que sí que poden exercir una certa influència cap avall. Però en el nostre dia a dia som independents, i en la societat no es percep. Hem de sortir a explicar-ho. En lloc d’això es tanquen i demanen policia a la porta, encara posen una barrera més.

Assegura que els jutges són independents. Però ens els darrers anys la crítica no és per falta d’independència sinó per excés d’agenda pròpia, els jutges estan fent política.

Aquesta és l’altra, els jutges convertits en legisladors. Això s’ha vist claríssim amb la sentència del català a l’escola. Els jutges no poden suplir el poder legislatiu i ho estan fent. Si hi ha una mancança en el poder legislatiu és un problema dels polítics. El que no podem fer els jutges és posar-nos-hi.

La sensació és que òrgans com el Tribunal Suprem ha entrat de ple en la política.

És una percepció que compartim a Àgora. Al Tribunal Suprem no s’hi arribar només per mèrits. O s’hi arriba per mèrits diversos, per dir-ho d’alguna manera. Això no vol dir que tècnicament no tingui capacitat i coneixement jurídic. Parlo d’una altra cosa. Seria presumptuós dir que jo no hi arribaré mai, encara que tampoc vull anar-hi, però és per entendre’ns. Jo no hi arribaria mai. Soc d’Àgora! I hi ha d’altres que saps que sí que hi arribaran. Són persones capacitades jurídicament, boníssims, però tenen altres condicionants que els fan arribar allà.

Els jutges som independents, però una cosa és la independència i una altra és la imparcialitat. Al Suprem es posa especialment de manifest la manca d’imparcialitat. I passen coses com que, quan hi ha canvis en la sala d’admissions dels recursos, es canvia de criteri i s’admet el recurs contra els indults. Que jo crec que acabaran ratificant-los, però aixequen el dit per recordar que són allà i que poden revocar els indults. Us controlem, estan dient. I el poder judicial no pot fer un control polític del poder executiu. Pot fer-ne un control jurídic, i el que estan fent és un control polític. 

L’últim escàndol ha sigut sentir les gravacions de Villarejo que ha publicat El Món amb un jutge de l’Audiència Nacional, Fernando Andreu, rient les gràcies de la policia patriòtica, inclosa la decisió d’inventar-se un compte bancari fals de Xavier Trias a Suïssa. No ha de passar res?

El que hauria de passar, com a mínim, i no m’estranyaria que passés, és que obrís un expedient el promotor de l’acció disciplinària del Consell General del Poder Judicial. Ho va fer amb Santi Vidal i amb els 33 que vam signar aquell manifest en defensa del dret a decidir. En el cas de Santi Vidal, al final de diligències informatives van passar a imputar-li responsabilitats. I això ho pot fer d’ofici, no cal que ho demani ningú. En el nostres cas, ens va denunciar Manos Limpias. Però es pot fer d’ofici. I només si s’obren diligències penals s’atura el procés disciplinari. Per tant, si hi ha querelles i tiren endavant, podria quedar aturat. Però de moment hauria d’obrir-se l’acció disciplinària. Se l’ha citar i preguntar-li què ha passat.

Però creu que és probable, en aquest cas?

Crec que sí, per una qüestió d’imatge. No perquè estiguin convençuts de fer-ho, sinó per donar una determinada imatge. És tan gros el que està sortint, que tothom ha de reaccionar. 

A Espanya no està reaccionant ningú. El ministre que s’ha pronunciat, Miquel Iceta, s’ha limitat a dir que li sembla “un horror” i que el govern no hi pot fer res.

És cert que el govern no hi pot fer res. L’Advocacia de l’Estat hauria de trobar la manera de dir que això perjudica l’Estat, i no és fàcil. I la fiscalia és independent.

Com ha quedat de malmesa la imatge d’independència de la fiscalia des que Pedro Sánchez va pronunciar el seu famós “de quién depende?” en una entrevista parlant de Puigdemont?

És que estic segur que en determinats cercles polítics tot això ho tenen controlat. Com indicava aquella vegada que el senador del PP Cosidó va ser enxampat dient al seus companys de partit que amb els canvis que estaven pactant al Suprem tindrien la sala segona “controlada per darrera”. O en la conversa de “la fiscalia te lo afina” entre el ministre Jorge Fernández Díaz i el cap de l’Oficina Antifrau de Catalunya. En cercles on es pot parlar impunement, tot això és parla.

Però el comentari de Pedro Sánchez, que després el seu entorn sempre ha insistit que va ser un error, va ser en públic.

Sí, encara pitjor. I això causa indignació i perplexitat en la judicatura, però com en qualsevol ciutadà, amb l’agreujant que nosaltres ho vivim des de dins i sabem que això és possible.

Sentir en cru la conversa amb el jutge Andreu, els sorprèn?

El cas del jutge Andreu és molt gros, però de l’Audiència Nacional no em sorprèn res, i estic seguríssim que hi ha moltes més coses. Això ho hem sabut perquè Villarejo tenia la gravadora en marxa. Però estic seguríssim que passen més coses. A l’Audiència Nacional no hi va qui vol, hi va qui és escollit. I saben qui hi posen. És un tribunal d’excepció posat allà per a unes determinades funcions amb una determinada opció. Per molts que diguin, no hauria d’existir. En altres països no existeix, és la successora del Tribunal d’Ordre Públic [del franquisme]. I no m’estranya gens que els jutges es moguin en aquests cercles.

Ha sortit a la llum una conversa amb el jutge Andreu que reflecteix que sabia el que es va fer amb Trias, però estic segur que altres magistrats també ho sabien. I amb el to distès de la conversa queda clar que no ha sigut ni la primera ni l’última del mateix tipus. Mostra el nivell d’impunitat en què es mouen. I això ho promou l’existència de l’Audiència Nacional.

Tan gran és el paper d’un únic tribunal? 

Sí. Perquè hi ha una enorme concentració de poder i una gran capacitat de decidir sobre qualsevol procés. Si l’Audiència Nacional decideix que té competències sobre un procés, el jutge d’instrucció que portés el cas no hi té res a fer. Ha traspassar-li la causa, perquè mana l’Audiència Nacional.

L’administració de justícia espanyola ara mateix també està marcada pel bloqueig en la renovació del Consell General del Poder Judicial, i fa anys que hi ha el debat sobre si s’hauria de canviar el sistema de designació perquè no depengui directament dels grups polítics.

Si algú creu que si la tria dels membres del CPPJ la fan els jutges no hi haurà política, que agafi el lliri que porta a la mà i el llenci. Perquè encara seria pitjor, molt més conservadors.

Entre aquesta falta de renovació que ja ha cridat l’atenció en òrgans europeus i tots els procediments judicials en diferents jutjats també europeus en relació al Procés, com afecta el prestigi de la judicatura espanyola?

Doncs menys del que pot semblar des d’aquí. Arriba poc. A la UE el que preocupa és l’administració de justícia de Polònia i d’Hongria.

I per què no es parla de la situació espanyola de la mateixa manera que de Polònia i Hongria?

D’entrada, perquè no ens podem arribar a imaginar la situació. Allà és molt pitjor. Vaig ser l’any passat a Polònia i expliquen autèntiques barbaritats, fins i tot jubilacions forçoses de jutges que no interessen.

Però a l’estat espanyol vostè mateix descriu un panorama preocupant.

Jo no crec que es pugui dir que l’administració de justícia espanyola no és democràtica, però sí que té tics no democràtics. Per exemple, que el Suprem es pensa que està per sobre del bé i del mal i que tu ets un miserable jutge territorial que no els pots discutir res. I això ho traslladen a nivell europeu, per això es van indignar quan un tribunal regional alemany els va desestimar l’euroordre contra Puigdemont.

Casos com aquest i el que pugui passar al Tribunal Europeu de Drets Humans amb els recursos del judici del Procés poden fer saltar Espanya a la categoria de Polònia i Hongria?

La qüestió és que Espanya és un país considerat més important dins de la UE, un soci preferent. És a l’elit, i més si s’hi van incorporant altres països que la faran pujar de nivell perquè la separen més del fons. Això és el que fa que s’aguanti el seu prestigi en conjunt, inclosa l’administració de justícia. Com que és més intocable que Polònia, no burxaran en la seva justícia. De la mateixa manera que Alemanya, que evidentment està molt per sobre, es pot permetre que el seu TC posi en qüestió que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea tingui competència per a determinades qüestions. Quan això ho fa Polònia, que ho ha fet, l’amenacen d’expulsar-la. Això Espanya tampoc s’ho podria permetre, però de moment va fent.

A Catalunya, l’administració de justícia té el problema permanent de la falta d’ús del català. Només un 6,9% de les sentències són en català i només un 6,2% dels escrits que entren als jutjats són en aquesta llengua. Quan en l’Estatut no es va poder incloure el català com a requisit per exercir com a jutge es va perdre la possibilitat de canviar-ho. Què s’hi pot fer?

Els jutges hi tenim responsabilitat, però també n’hi ha, en part, dels operadors jurídics, advocats, procuradors, graduats socials…Tots els que actuen als jutjats a part dels jutges i els fiscals. Haurien de promoure l’ús del català reclamant l’opció lingüística que tenen dret a reclamar quan presenten un escrit, que és quan poden demanar que el procés que els afecta es faci en català. Una altra cosa és que la sentència estigui redactada en català, perquè això depèn de la llengua en què el jutge se sent més còmode. Però un cop redactada es pot fer traduir, que el servei de la Generalitat funciona bé.

Per què hi ha jutges que parlen català que no fan les sentències en aquesta llengua?

Jo parlo amb català amb molts companys jutges però, dels 35 que som als jutjats socials de Barcelona, només dos redactem les sentències en català. Jo ho faig tot en català, un altre company fa moltes coses en català i crec que no n’hi ha cap més. I és perquè s’han format en castellà, encara que siguin d’aquí.

I això com es reverteix?

Si no es pot obligar, s’ha d’incentivar. Fa vint anys hi havia més d’un 20% de sentències en català, perquè es va fer una política de promocionar amb recursos, és a dir amb diners, de jutjats pilots que treballessin en català. Hi ha d’haver mesures de suport. A nosaltres, a Àgora, la conselleria de Justícia ens ha demanat l’opinió i després ha creat una comissió d’ús del català i no ens hi ha cridat. I això que vam tenir una reunió amb la consellera i li vam dir que estàvem disposats a ajudar. No han cridat cap associació, cap operador intern. Ni un. Fan una política erràtica que només es preocupa dels titulars.