Pere Calders va escriure un conte extraordinari on relatava la història d’un català que viatjava arreu del món per trobar un lloc sense cap català. Finalment, el protagonista de l’aventura troba una illa sense humans. Només hi viu un lloro. L’home havia descobert un racó de món sense catalans. L’alegria, però, desapareixia quan el lloro en veure’l li deia un eixerit “bon dia”. Sí, el lloro era més català que un mató de Montserrat.
Calders ironitzava així amb el tòpic que a qualsevol banda sempre hi ha un català. Sigui un terrassenc en un hospital d’Islàndia o un senyor de Mollerussa que revèn embotits de la Plana de Vic a Sidney. El mateix passa en una crisi humanitària o en una zona de conflicte. Els estralls de la DANA al País Valencià no han estat una excepció. Ans al contrari. Centenars de voluntaris s’hi han dirigit autoorganitzadament a retirar fang, a aportar els seus coneixements o preparar i enviar tones de material sanitari i aliments.
Des de l’ADF de Santpedor fins a policies locals de tot Catalunya, inclosa la Guàrdia Urbana de Barcelona -que ha hagut de tornar de seguida per indicacions del govern espanyol-, passant per unitats de Bombers de la Generalitat, Agents Rurals i agents dels Mossos d’Esquadra -que no hi han anat com a cos, sinó individualment, estant fora de servei-s’han dirigit a les múltiples zones zero que la DANA ha provocat. Però també hi ha voluntaris anònims i motivats que han preparat autocars o camions per abastir i ajudar el que molts anomenen com a “cosins germans”. Voluntaris catalans han fet cap a Benetússer, Alfafar, Algemesí, Utiel, Xiva, Paiporta, Catarroja o Xiva, noms de la geografia de la DANA. Així ho reconeixen els afectats, els veïns i els damnificats. Tots amb lloança i remarcant amb força l’estigma polític amb què els darrers anys s’ha volgut assenyalar els catalans. Semblaria, fins i tot, que el fang enderroqués la inventada separació administrativa de la nació. Ves a saber, perquè de més verdes en maduren.
Tres dies atrapats a casa sense llum ni menjar, fins que van arribar els catalans
L’Ivan, la seva dona i la seva filla, Marisol, viuen al número 3 del carrer Vilar d’Alfafar. Ho han passat molt malament. L’Ivan explica una història tant trista com sòrdida. Havia posat feia dues setmanes uns murets de fusta amb una porxada al pati. Li havia costat molt arreglar la casa. La nit del dimarts tot es va esfumar. “L’aigua no parava de créixer, veiem com feia caure les parets de les cases de l’altra banda del carrer, era terrorífic!”, narra amb els ulls recoberts d’un plor discret. “L’aigua pujava i pujava, i ens va eixir el cotxe, no sé on para, i continuava creixent, fins que va entrar dins de casa…”, s’atura.
Van haver de pujar al primer pis i quedar-s’hi. Tenien la planta baixa “com una piscina”. Tot fet malbé, tot enfangat i xop. Cap estri, cap moble, cap electrodomèstic s’havia salvat. La mobilitat dins de casa era impossible amb el fang i l’aigua que restava. Sense llum i sense aigua corrent. “No venia ningú!”, recorda. “Durant tres dies no vam poder sortir de casa, sense beure, sense menjar… i fent de ventre en bosses d’escombraries que llançàvem al terrat”, descriu amb duresa. La seva filla, però, va poder contactar amb uns voluntaris. Eren els catalans. Els de Voluntaris Catalunya DANA, que divendres es van organitzar a Barcelona per baixar amb autocar i han aixecat un base operativa a Picassent, on es distribuixen la feina.
“Xe, collons amb els catalans!”
“Van venir, són joves, no sé ni com es diuen…, però xe, collons… amb els voluntaris catalans!”, crida sense embuts l’Ivan. De fet, coneix Catalunya perquè va estar una temporada treballant a Calella, al Maresme, i tot això encara és dels que diu que “el valencià i el català s’assemblen molt”. Explica que van arribar, equipats, endreçats, i es van posar a treballar. “M’ho han arreglat tot, m’han llevat l’aigua i el fang!”, detalla. “Ells sí que valen i no aquests fills de puta de polítics, siguin del color que siguin!”, afegeix. L’Ivan somriu quan fa memòria i rememora que li han deixat molt clar que són “independentistes”. Sembla que la comprensió sigui mútua.
No és l’únic de la zona que felicita els voluntaris que arriben del Principat. Un altre veí comenta que “no volien deixar passar un vehicle de voluntaris perquè portaven la senyera!”. “És increïble, com si açò anés de banderes, o de colors!”, rondina indignat. De fet, el català del Principat es deixa sentir entre els carrers dantescos afectats pel temporal. Grups menuts de joves que han decidit baixar, entitats i associacions catalanes, col·lectius de l’esquerra independentista, nanos amb la samarreta del Barça plena de fang, catalans que hi tenen encara família o valencians catalanitzats que han baixat per donar un cop de mà. Aquest cap de setmana s’espera un nou desembarcament de voluntaris.
Camions i micròfons
A més de la feina que els voluntaris catalans estan fent sobre el terreny, cal afegir la cobertura periodística. Al barri del Raval quedaven sorpresos que els únics periodistes que hi havien anat eren els catalans. Un dels comentaris més habituals entre els veïns era la presència de premsa catalana. La Dolors d’Algesemí ho resumia amb certa ironia. “A Catalunya us informeu molt!”, deia. No sabem si la resposta seria que ens informem massa.
En el llistat dels voluntaris cal afegir la quantitat de recursos enviats des de Catalunya. Tones de menjar i de material que s’ha anat enviant sense esperar, potser, una mica de coordinació. Recollides de fons a gairebé tots els municipis i a través de les més variades entitats i associacions o, fins i tot, iniciatives personalíssimes que han esperonat comunitats senceres siguin culturals, musicals o de puntaires. És el cas d’en Santi de transports Serrat-Grau de Prats de Lluçanès. Sense encomanar-se a ningú va omplir dos tràilers de gènero per baixar cap a València.
Dilluns ja els tenia plens. Fins que va parar compte que no sabia on ni com havia de dur-los. Així que a través de grups de whatsapp va buscar voluntaris catalans que ja treballaven sobre el terreny. I els va trobar en pocs minuts. Va demanar ajuda i contactes oficials que coordinessin l’ajuda. En un quart d’hora ja li trucava en Josep, un valencià que organitzava la logística de l’ajuda humanitària. Feia una primera tria, d’acord amb la Xarxa Suport Mutu Dana. Ja tenia destí, hora de descàrrega i un exèrcit de voluntaris per buidar els dos tràilers. La DANA confirma allò que deia aquell: “Els catalans fan coses”. Entre aquestes, ajudar.
