Les peces del trencaclosques comencen a encaixar. Lentament, i en privat, però ho fan. Les negociacions per la formació d’un nou executiu a Catalunya i d’una majoria parlamentària després el 14F estan sent més discretes que mai. Una discreció que els partits imposen –després que la legislatura anterior hi hagués malentesos, filtracions interessades i pressions de tota mena- i que la situació de pandèmia afavoreix. Transcendeix poca informació sobre les primeres trobades que han mantingut, de moment de forma bilateral, ERC, JxCAT i la CUP, i també els Comuns amb ERC i els cupaires. Però entre les tres forces independentistes hi ha el consens que cal aprofitar els resultats històrics del 14F, en què l’independentisme ha superat a barrera psicològica del 50% i on el nombre d’escons, 74, és també una xifra rècord. També coincideixen en la necessitat de trobar un consens estratègic per continuar el camí cap a la república.
Discrepen, això sí, en si els Comuns han de ser companys de viatge necessaris, i per tant formar part del Govern o del pacte d’estabilitat parlamentària –ERC i la CUP- o si per contra, el partit lila, ara per ara en la defensa de l’indult dels presos polítics i exiliats però no d’impulsar una llei d’amnistia, que consideren que seria un fracàs per falta de suport, i no partidari de fixar terminis per a un referèndum, seria un fre a l’avenç del republicanisme. I al marge de la discussió interna sobre el paper que han de jugar els de Jéssica Albiach, els Comuns també són clars: Amb JxCAT res de res. Mantenen l’aposta per un govern ampli d’esquerres, que inclogui el PSC i la CUP si vol sumar-s’hi, amb ERC com a centre de gravetat. Una aritmètica possible, però políticament tan inviable que els mateixos Comuns la reformulen i es conformarien amb un bipartit ERC-Comuns (41 escons) en minoria i amb el suport parlamentari del PSC. Novament, una aposta política que sembla destinada al fracàs, per la inestabilitat que implicaria i perquè el PSC ha guanyat les eleccions i no sembla disposat a entregar la presidència de franc als republicans.
Bipartit ERC-Junts al Palau
Sigui com sigui, i després de la primera ronda de contactes d’ERC i d’haver-ne engegat la segona amb JxCAT, hi ha indicis que fan pensar que el pacte independentista pren força. Però quin pacte? La legislatura anterior, després de mesos de disputes internes al Parlament per la investidura de Carles Puigdemont i finalment la investidura de Quim Torra, passant per la investidura fallida de Jordi Turull en primera volta –no va tenir opció de buscar la investidura per majoria simple perquè va ser empresonat- després que la CUP es negués a donar-li suport, es va formar un executiu bipartit amb JxCAT al capdavant i ERC de segona força. I malgrat que els republicans tenien 2 escons menys que els junters, van tenir el 50% de les conselleries. Havien passat 5 mesos des de les eleccions i el pacte de govern no anava molt més enllà del repartiment de cadires a l’executiu.
En aquest sentit, tant ERC com Junts i la CUP també coincideixen en la necessitat de tancar un acord de legislatura molt detallat, en l’eix social i el nacional, abans de rubricar cap acord d’investidura. Ara, segons ha pogut saber El MÓN de fonts de les tres formacions, pren força la possibilitat de repetir aquest bipartit, però amb els papers invertits, és a dir, la presidència per a ERC –no s’ha determinat encara si es produiria un intercanvi de conselleries, però els republicans estan disposats a assumir la conflictiva cartera d’Interior- i la vicepresidència i la conselleria d’Economia per al partit de Carles Puigdemont. A més, hi ha oberta la possibilitat de crear alguna nova cartera, com la de feminismes, a proposta dels republicans. I sobre qui ha d’ocupar carteres, fonts d’ERC i de Junts recorden que els vetos estan prohibits, perquè es mantindria el pacte del 2018 de no agressió, segons el qual el partit A nomenava els seus càrrecs i el B els seus sense que hi poguessin interferir.
Una CUP forta al Parlament liderant l’avenç del procés
I quin paper tindria la CUP? Els cupaires no han tancat la porta del tot a entrar a l’executiu, però aquesta possibilitat és cada vegada més remota. I no tant per la cap de files, Dolors Sabater, amb experiència en governs de coalició, sinó pels recels interns de la formació a instal·lar-se a Palau, i encara més, a fer-ho amb JxCAT. De fet, Arran, una de les formacions que integra la CUP, ja ha deixat clar que de cap manera la CUP ha de governar, però en tot cas, una decisió així sempre passarà per una assemblea.
El que sí que veu amb bons ulls l’actual direcció de la CUP és tenir un paper rellevant al Parlament. I ho veu clar fins al punt que proposarà a la militància reflexionar sobre la possibilitat d’acceptar la presidència del Parlament. En un document, reconeixen que és a la cambra catalana on es paren els primers cops de la repressió de la justícia espanyola, i des d’on es podrien fer avenços importants en el procés. I per això també preguntarà a la militància sobre la possibilitat d’ocupar un lloc a la Mesa –ara amb més pes que els Comuns i que Cs els correspondria, però és un pacte polític i no una assignació automàtica- per primera vegada. Ara bé, fonts de Junts per Catalunya insisteixen a aquest diari que no poden perdre la presidència de la segona institució del país, que si es mantenen els acords de distribució de poder del 2018, correspon als junters per ser la segona força. Amb tot, no veuen desproporcionat que la CUP tingués la vicepresidència del Parlament –que teòricament correspondria a ERC- si això fa que els cupaires tinguin un compromís amb l’estabilitat del Govern i de la majoria parlamentària.
Aquest escenari, un Govern liderat per ERC i amb una JxCAT que no quedi diluïda, i un Parlament amb la CUP en una posició de força, que podria ser la vicepresidència de la cambra si Junts no renuncia a presidir la segona institució del país. De fet, fonts de la CUP asseguren a El MÓN que se sentirien còmodes amb aquest repartiment, on no estiguessin compromesos amb el dia a dia de l’executiu, de manera que des del Parlament poguessin plantar cara a qüestions en què dissentissin, i alhora els donés força per negociar capítol a capítol els pressupostos, però que alhora la CUP tingués un paper decisiu a l’hora de seguir el camí cap a la república. Fins i tot apunten que podrien capitanejar una mena de taula de partits i entitats per l’autodeterminació i l’amnistia que empenyés cap a un nou cicle de mobilitzacions i a d’acció institucional. Tot està obert, però el pacte sembla estar més a prop.
133
210
