La sentència que ha absolt els membres independentistes de la Mesa del Parlament que presidia Roger Torrent deixa obert un dels punts claus de les defenses: la inviolabilitat parlamentària. Els magistrats que signen la sentència absolutòria –només dos dels tres que formaven el tribunal, Carlos Mir i Francisco Segura, ja que la tercera ha emès un vot particular en contra– aprofiten el text per reflexionar sobre la doctrina espanyola d’aquesta “prerrogativa” i al·leguen que, ara per ara, han d’aplicar la doctrina del Tribunal Constitucional. Ara bé, deixen la porta oberta a canvis substancials si el Tribunal Europeu de Drets Humans dictamina una altra cosa i canvia el criteri. De fet, recorden que dos dels absolts, l’exvicepresident de la cambra Josep Costa i l’exsecretari Eusebi Campdepadrós, ja han portat aquest debat al TDEH. I matisen que, un cop resolt, la decisió podria canviar si el tribunal europeu fa valer la inviolabilitat parlamentària.
La resolució del TSJC delimita de nou els marges de la inviolabilitat. També aprofita els arguments del magistrat més destacat del sector progressista del Tribunal Constitucional, Ramon Sáez Valcárcel –ponent de l’absolució de Josep Lluís Trapero en el seu judici pel referèndum–, per justificar la seva negativa a aplicar el suposat blindatge que atorga la inviolabilitat parlamentària.
En tot cas, Costa i Campdepadrós han anunciat la seva intenció de recórrer la sentència, tot i l’absolució, precisament per la manca d’aplicació d’aquesta garantia parlamentària. “Si deixem passar-ho, no es respectarà la separació de poders”, sostenen. La resolució els deixa espai. No així el vot particular que volia condemnar-los i que, per cert, està escrit en castellà. En qualsevol cas, la sentència deixa ben clar que aquest cas no te res a veure amb el judici als membres de la Mesa que presidia Carme Forcadell, que s’ha de repetir. Un apunt de la resolució del qual els advocats de la causa ja n’han pres nota per a futures recusacions, ja que evidencia prejudicis dels jutges que l’han redactat.
“No s’exclou la jurisidicció constitucional”
La decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’aquest dimecres parteix de la idea que “la inviolabilitat parlamentària significa l’exclusió de la jurisdicció ordinària (llevat de la jurisdicció constitucional)”. És a dir, que els togats consideren que la protecció dels diputats no és total si no es respecten el que consideren límits constitucionals. Per argüir aquest raonament, els magistrats apliquen la sentència del Tribunal Constitucional 184/2021 de 8 d’octubre, que sintetitza la doctrina constitucional, la del TEDH i la del Tribunal de Justícia de la Unió Europea fins al moment. Així, remarquen que la inviolabilitat és una “prerrogativa atorgada, no com a privilegi individual, sinó com a garantia de llibertat del Parlament”.
En aquest marc, apunten que aquesta prerrogativa “no abasta qualsevol de les actuacions dels parlamentaris, sinó només les seves declaracions de judici o voluntat”. És a dir, centra aquesta garantia en els “vots” i les “opinions”. Com a exemple, la sentència recull la possibilitat que els diputats puguin ser castigats pel règim disciplinari de la cambra per “evitar formes d’expressió com crides directes o indirectes a la violència”. Els magistrats busquen l’aliança d’un dels referents dels magistrats progressistes actuals, Ramon Sáez Valcárcel, recuperant el vot particular de la sentència del TC STC 15/2022 del passat 8 de febrer, que declarava inconstitucional una resolució del 25 de setembre del 2019 que criticava l’aleshores imminent sentència del Procés del Tribunal Suprem. El vot particular avalava la possibilitat de retirar de la legalitat dels actes parlamentaris que es culminin i no dels actes de qualificació o tramitació. D’aquí que justifiqui la sentència que la inviolabilitat no és absoluta.
“La nova doctrina entra en joc”
Ara bé, la resolució d’aquest dimecres subratlla que des de l’any 2018 el Tribunal Constitucional té una nova doctrina aprofitant la reforma de la seva llei orgànica, de l’any 2015. A través de dues sentències –SSTC 46 i 47/2018– l’alta magistratura constitucional assegura que la “Mesa d’un Parlament té la facultat d’admetre o inadmetre una proposta de resolució si és inconstitucional, i fins i tot, si és manifestament inconstitucional, però aquesta facultat esdevé una obligació d’inadmetre a tràmit una proposta de resolució si aquesta és contrària a allò resolt pel Tribunal Constitucional”.
Seguint aquest fil, la resolució insisteix que admetre a tràmit una resolució contrària a allò resolt pel TC posa els parlamentaris en una dicotomia: “O complir el seu deure d’acatar la Constitució i les decisions del TC, i no participar en el procediment, o o bé exercir el seu càrrec públic incomplint aquests deures”. A aquesta idea hi afegeixen que la “funció de la Mesa de qualificar i admetre o inadmetre una proposició de resolució té caràcter administratiu i no representatiu”. Per tant, ara com ara, no estaria protegit pel dret fonamental d’expressió, perquè “quan la mesa admet o no iniciatives parlamentàries no exerceix un dret fonamental. En definitiva, és una acció no emparada per la inviolabilitat perquè és una tasca de gestió i no pas de representació política.
Els límits i el TEDH
El raonament de la sala civil i penal del TSJC és que, actualment, la doctrina que cal aplicar és que “la prerrogativa de la inviolabilitat parlamentària no és pot fer servir de pretext per tal que una cambra es consideri legitimada per atribuir-se la potestat de vulnerar l’ordre constitucional, ni utilitzar-la com a excusa per incomplir allò que hagi resolt el Tribunal Constitucional”. Al capdavall posen de manifest que “el Tribunal Constitucional és el màxim intèrpret de la Constitució, que té una supremacia normativa”.
Amb aquesta jerarquia interpretativa de la inviolabilitat, la mateixa resolució esmenta les dues demandes que per separat han presentat Campdepadrós i Costa davant del Tribunal Europeu dels Drets Humans. Dos escrits sobre els mateixos fets que han acabat en l’absolució d’avui, és a dir, l’impediment del Tribunal Constitucional de debatre dues resolucions sobre la monarquia o el dret a decidir. Les demandes de Costa i Campdepadrós es desenvolupen en base a una infracció de l’article 10.2 del Conveni Europeu de Drets Humans –que protegeix la llibertat d’Expressió– i de la jurisprudència del TEDH, precisament en un cas sobre les critiques contra la monarquia. Arran d’aquests dos processos europeus, el TSJC demana paciència i demana esperar què hi diu la justícia europea. “En tot cas, fins que no es conegui el resultat d’aquestes demandes davant el TEDH, cal respectar, per part d’aquest tribunal penal, la nova doctrina del Tribunal Constitucional”, assegura la sentència.
Un altre recurs
De tota manera, Costa i Campdepadrós ja han avançat pocs minuts després de conèixer la sentència la seva intenció de recórrer-la. El seu objectiu és que el Tribunal Suprem, el Constitucional o finalment el Tribunal Europeu dels Drets Humans (TEDH) reconeguin la inviolabilitat del Parlament i que no es puguin jutjar els seus membres per haver promogut o admès debats. A més de les dues demandes presentades, Campdepadrós assegura a El Món que tot i haver guanyat el cas amb “l’argument que no hi ha desobediència i que s’ha actuat conforme a dret” no s’ha avançat en el que considera la “qüestió central”. En aquest sentit, exposa que la “inviolabilitat del Parlament no ha estat estimada” pel tribunal. “Aquesta prerrogativa l’hem de continuar defensant, perquè, primordialment, és la clau de la separació de poders”, conclou.
Per la seva banda, a Costa no li ha tremolat el pols per qualificar la resolució “d’injusta” perquè no defensa la inviolabilitat de la cambra catalana. D’aquí que insisteixi a continuar. El seu objectiu és que “no es pugui repetir un judici com aquest, que ha estat un atemptat a la democràcia i contra la separació de poders”. Costa considera que el judici és el resultat d’una “estricta persecució política” promoguda per Pedro Sánchez durant la campanya electoral del 2019 que ha estat un “fracàs” perquè no ha pogut emmordassar la cambra catalana. Malgrat el fracàs de l’Estat, vol seguir el camí processal fins a portar el cas a Europa per vulneració de drets polítics fonamentals, a més de la demanda que ja es tramita ara al TEDH.
2 
2 