Olalla Moreno ha concedit una de les seves entrevistes més sinceres al programa Gent normal de Catalunya Ràdio, quan ha parlat obertament de la forta depressió que ha patit durant més de deu anys. L’actriu, coneguda pel seu paper a Com si fos ahir, ha recordat com va sentir-se en un moment molt complicat de la seva vida. És molt difícil posar en paraules què se sent quan tens aquest problema de salut mental, però ha volgut deixar clar que és important no confondre-ho amb la tristesa: “Tu pots ser funcional, quan estàs trist, però si tens depressió no”.
De fet, en el seu cas va arribar a estar molt malament. Menjar-se un tomàquet, fins i tot, se li feia un món: “Qualsevol cosa que facis quan tens depressió és meritòria, necessites un bon entorn perquè tu amb prou feines pots obrir els ulls“. La seva mare va patir molt, ja que va haver de tirar d’ella: “Era ella qui havia de gestionar-m’ho tot, a mi no m’entrava res de menjar i tampoc no dormia. Vaig arribar a pesar 44 kg només i sé que vaig deixar la meva mare totalment devastada perquè no sabia per on agafar-me ni què fer exactament amb mi, però allà hi era i m’hi acompanyava”. “Quan tenia la depressió, el meu pensament anava a no existir, a desaparèixer i a morir. La depressió no és tristor, és dolor“, assegura.
En aquell moment, l’actriu se sentia “feble, defectuosa i avergonyida” i reconeix que ha trigat molts anys a entendre que no havia de sentir-se així. La van diagnosticar de depressió amb 20 anys, però ella ja feia temps que sentia que hi havia alguna cosa que no anava bé: “Jo era una adolescent més aviat tímida, introvertida i molt segura. Els meus pares em diuen que la part més difícil d’aquella època va ser no saber mai què em passava. Jo no expressava res, em tancava a la meva habitació amb moltes dificultats per conèixer gent… jo era d’arribar el divendres per anar a casa i no quedar amb els amics”. “Allà s’estava gestant alguna cosa, jo ja anava una mica coixa“, afegeix.
Olalla Moreno i els problemes d’adolescent que van gestar una llarga depressió
Olalla Moreno recorda que la mare i la germana parlaven a taula i ella no era capaç de dir res, però que se n’adonava. I, en aquell context, va patir un gran atac d’ira en una discussió amb la mare en la qual vaig acabar donant una puntada de peu a la porta: “Vaig adonar-me que no era jo, no em trobava bé… Vaig acabar demanant a la meva mare que em demanés hora a un psicòleg”. I, a partir d’aquí, sis anys de teràpia i fàrmacs que no van acabar de curar-la: “Tenia molta inseguretat i qualsevol cosa m’era molt difícil de gestionar. Plorava, no em sentia capaç, tot em costava molt, vomitava, tenia l’estómac molt malament”.
La solució va arribar vuit anys després, quan va provar com a última alternativa la psicoteràpia: “Vaig anar-hi en una mena d’última oportunitat, jo recordo pensar que si no ho aconseguia amb allò és que potser la vida no era per a mi”, arriba a etzibar. Després de 10 anys amb aquella professional, finalment va aconseguir poder sortir de la depressió. Encara li fa mal veure’s en els papers que va interpretar mentre estava tan malament personalment, com una entrevista que encara recordo perquè va acabar plorant quan va dir que només volia ser feliç.
Tenir depressió durant tants anys l’ha condicionat a la feina, això ho té clar, però ara confia haver deixat aquell malson enrere. Els seus fans han agraït l’exercici de generositat que ha fet en aquesta conversa, la que pot ajudar a molta gent que no veu la llum al final del túnel com li passava a ella.
