Diuen que en dret dos i dos mai fan quatre. Però aquest dimarts, la interpretació de la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) ha anat més enllà. La resolució sobre les qüestions prejudicials plantejades pel jutge instructor del Procés, Pablo Llarena, davant la negativa de la justícia belga a extradir el conseller Lluís Puig ha generat dues lectures diametralment oposades. Per una banda, l’exili defineix la sentència com una victòria. Un resultat molt millor del que esperaven. En canvi, el poder judicial espanyol –i també el govern de Pedro Sánchez– la veu un “aval” a la feina del Tribunal Suprem contra el Procés. Ara bé, molt indicativament, l’eufòria de l’equip de lletrats independentista contrasta amb la timidesa amb què l’alta magistratura ha rebut la sentència: ni tan sols ha aprofitat el lliurament de despatxos als nous jutges, celebrada a Barcelona, per vantar-se del que l’esfera mediàtica de Madrid considera una porta oberta per extradir el president a l’exili Carles Puigdemont.
De fet, l’equip legal de l’exili tenia motius per a l’alegria. Fa menys d’una setmana, no les tenien totes. El posicionament de l’advocat general del TJUE, Jean Richard de la Tour, el passat mes de juliol, els feia patir un naufragi de l’estratègia de l’exili. L’única estratègia que, per altra banda, ha donat algun rèdit a l’independentisme davant Espanya. Tot i que ningú no esperava una sentència de blanc o negre, la resolució ha estat més contundent del que esperaven les dues parts. D’una banda, la incorporació de nous paràmetres com ara el de “grup objectivament identificable”, el valor que la resolució dona a l’Informe del Grup de Treball de Detencions arbitràries i el reconeixement del risc de vulneració de drets fonamentals, com ara el de tenir un procés equitatiu, canvien el panorama.
Tant des de l’exili com des del Suprem convenen a dir el que sospitaven. “La sentència obre una nova etapa”, coincideixen fonts de les dues parts. Un detall que diu moltes coses és que serà el Tribunal Suprem qui haurà d’afrontar les costes del procés de les prejudicials i no podrà reclamar res a l’exili. Així ho determina el darrer paràgraf de la sentència, el 147. Aquest dimarts al vespre, la sentència del TJUE ha estat notificada formalment al Suprem.
Quinze magistrats, 171 jutges i un rei
Curiosament, el dia de la publicació i lectura de la sentència per part dels quinze magistrats de la Gran Sala del TJUE ha coincidit, amb poques hores de diferència, amb una cerimònia del més alt nivell de la judicatura. En concret, el Consell General del Poder Judicial havia programat per aquesta tarda a Barcelona l’acte de lliurament dels despatxos 171 jutges de la nova promoció. Una celebració que feia coincidir al recinte del Fòrum Felip de Borbó; el president del Tribunal Suprem, Francisco Marín; el president del Consell General del Poder Judicial, Rafael Mozo, i el fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz. Un acte que normalment se celebra al migdia.
La coincidència havia aixecat les suspicàcies: sembla que la judicatura comptava que la resolució del TJUE seria tan favorable a l’Estat espanyol que el lliurament de despatxos seria una entronització del Suprem i del magistrat instructor. Finalment, Pablo Llarena,no ha vingut a Barcelona. Manuel Marchena, el president del tribunal que va condemnar els líders de Procés, sí que hi era, però no ha fet cap mena de declaració pública.
El to del discurs del monarca espanyol, ple de tòpics, només ha recordat als nous togats que també “són jutges europeus”. Un discurs tan lineal que ha obligat el president en funcions del Tribunal Suprem a fer unes declaracions a la premsa per valorar la resolució europea. “Al Suprem tenim satisfacció perquè és un suport al tribunal i al jutge instructor”, ha assenyalat Marín, sense entrar en gaires detalls. Si la resolució deixés clar que Espanya té carta blanca per extradir Puigdemont, ben segur que els discursos, l’ambient i les declaracions haurien estat del tot diferents.
Dos fets d’anàlisi en la sentència del TJUE
En canvi, per la part de l’exili, l’eufòria ni s’ha contingut. De fet, s’ha passat del mantra que esgrimien la setmana passada, “haurem de conviure amb la resolució”, a “és una victòria”. Val a dir que una lectura atenta de la sentència els dona la raó en una estratègia que va néixer la tardor de 2017, quan es va decidir centrar els esforços en l’exili i a arrossegar Espanya als tribunals internacionals. D’entrada, el TJUE ha respost les set preguntes de Llarena, que tenien un punt de capcioses, amb un “sí, però no”. A priori, els magistrats europeus han definit les noves normes que hauran de regir una nova tongada d’euroordres, i deixen un marge molt ampli a les defenses i escanyen el marge a Espanya.
La resolució ha anat per feina. En primer terme, defineix si la justícia belga pot entrar a avaluar la competència del Tribunal Suprem. I en segon lloc, si hi ha risc que la persona reclamada pel Suprem pateixi vulneració de drets, com ara seria no tenir un procés equitatiu. Tot i que el TJUE assegura que és “excepcional” que es pugui rebutjar una Ordre de Detenció Europea (ODE), no veu que sigui ni de bon tros impossible o que vulneri el principi de confiança mútua que regeix el conveni que regula les euroordres. En aquest sentit, atorga al tribunal que ha d’executar l’euroordre el poder de contrastar els riscos de l’extradició en un cas concret. En aquest punt, és on obre el focus afegint el concepte “grup objectivament identificable al qual pertany l’interessat“.
Nous conceptes en la resolució del tribunal europeu sobre l’exili
La sentència fa entrar en escena nous protagonistes que fins ara només flotaven en el context dels recursos jurídics. Un de principal, i que des del mateix Suprem no arriben a aclarir, és precisament el concepte de “grup objectivament identificable”. Una mena de sinònim d’un dels punts forts de l’estratègia internacional del Procés, la idea de presentar els catalans independentistes com una “minoria nacional”. El fet que el Tribunal Europeu de Drets Humans avancés aquesta setmana que els recursos plantejats pels condemnats del Procés serien considerats com els d’un grup abona aquesta tesi. És més, el mateix TJUE utilitza com a font per configurar aquest “grup objectivament identificable” l’Informe del Grup de Treball del Comitè de Detencions Arbitràries de l’ONU, que a partir d’aquest dimarts ha agafat més valor i pes. Al capdavall, els magistrats europeus remarquen que si bé no n’hi ha prou amb aquest document, sí que és suficient per posar dubtar de les garanties de l’extradició.
En aquest marc, les defenses insisteixen que considerar els processats independentistes membres d’un grup identificable suposa la sospita que en aquesta condició no tindrien processos judicials amb totes les garanties. És a dir, el TJUE interpreta que Espanya no té cap falla sistèmica en el sistema judicial, però, en canvi, sí que grinyola quan jutja independentistes catalans. D’aquí se’n deriva una altra conclusió, establerta en el paràgraf 100 de la sentència, que embolica el Suprem sobre els seus mateixos arguments. El TJUE sí que permet que un estat membre receptor d’una euroordre estudiï si el tribunal que l’emet té competència per fer-ho quan veu que la manca de competència és “manifesta”. En el cas de Lluís Puig i la resta de l’exili, el TJUE recorda que tots els processats seuen al banc dels acusats d’un òrgan judicial superior sense dret a una segona instància, sense que això fos obligat per l’aforament de la seva condició política, ja que no tenien càrrecs estatals i per tant cap norma deia que només podien ser jutjats pel Suprem.
Noves euroordes
Però la importància de la sentència és sobretot de cara a una nova tramitació de les euroordres contra l’exili. El magistrat Marín no ha volgut avançar cap de les passes que farà Llarena al·legant que encara espera el resultat del plet europeu sobre la immunitat dels eurodiputats independentistes. Però, Puig no es troba en aquesta situació i tot apunta que Llarena també esperarà en el seu cas. De fet, el TJUE alerta que si bé Espanya pot demanar una altra euroordre aquesta ha de ser “proporcionada” i ha de ser respectuosa amb els drets fonamentals.
Aquestes dues condicions són, per a la defensa de l’exili, una victòria sense pal·liatius. Per una banda, apunta que l’euroordre denegada no complia cap d’aquestes dues condicions. I, per altra banda, marca de prop la tàctica de la judicatura espanyola advertint que haurà de filar molt prim per argumentar-les. Amb aquestes dues característiques, la defensa de l’exili dorm tranquil·la perquè Llarena haurà de convèncer la justícia belga d’un nou procés que ja no serà creïble, amb nous delictes pels mateixos fets i amb seriosos dubtes sobre la seva competència. Al capdavall, la sentència del TJUE explica i detalla com ho ha de fer Bèlgica per rebutjar les euroordres que arribin d’Espanya contra els independentistes.
3
8
