Els quinze magistrats del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) han donat la raó al magistrat del Tribunal Suprem, instructor de la causa del Procés, Pablo Llarena, però no del tot, ni de bon tros. És més recorda que qualsevol procés ha de complir amb un “dret fonamental a un procés equitatiu” com advertència general. La defensa de l’exili considera una victòria aquesta resolució. Aquest matí han emès la resolució a la qüestió prejudicial presentada per Llarena quan la justícia belga va decidir rebutjar l’Ordre de Detenció Europea per al conseller de Justícia a l’exili, Lluís Puig. Una decisió que va fer plantejar a Llarena set preguntes sobre l’aplicació de les euroordres entre els Estats membres de la Unió que han signat el conveni que les regula.
De fet, les set preguntes versaven sobre dos criteris. En primer terme, si la justícia belga tenia prou capacitat en base les euroordres d’entrar a valorar si el Tribunal Suprem era el competent per instruir i jutjar el cas de Lluís Puig. I en segon terme, si el tribunal belga podia entrar a analitzar si hi havia risc de vulneració de drets fonamentals si el reclamat era retornat a Espanya. Tot en el context de l’acusació de sedició per la celebració del referèndum del Primer d’Octubre. El TJUE determina que Bèlgica hauria d’haver demanat més informació a Espanya i assegurar que Puig i Gordi formava part d’un “grup objectivament identificable” sense plenes garanties davant l’acció judicial a Espanya. És a dir, que en base el principi de confiança, una “decisió denegatòria, s’ha d’adoptar després d’un examen adient, i ha de tenir un caràcter excepcional”.
La tesi de l’advocat general
Bàsicament, els magistrats no han admès del tot la tesi exposada per l’advocat general del TJUE, Jean Richard de la Tour, el passat més de juliol advertint que el jutge belga havia d’acreditar la falla sistèmica del Regne d’Espanya. A més, de remarcar que una euroordre no permet constatar la competència del jutjat que l’emet i que estaria permesa una altra euroordre pels mateixos fets si la primera contravenia el dret de la Unió. Així en una resolució llarga, -respon set preguntes i 3 subpreguntes- el TJUE deixa clar que el marge de discrecionalitat de les euroordres és escàs, però no impedeix denegar l’extradicció si s’acredita de manera “objectiva” una falla sistèmica en el sistema polític i judicial de l’Estat que l’emet o que l’entregat no tindrà un “procés equitatiu”.
D’aquesta manera, la Gran Sala recorda a Llarena que “l’autoritat judicial d’execució -en aquest cas Bèlgica- pot aplicar una disposició nacional que prevegi que l’execució d’una ordre de detenció europea es denegarà quan aquesta execució donaria lloc a la vulneració d’un dret fonamental consagrat pel dret de la Unió”. Així considera que un Estat podrà negar-se a executar una euroordre si veu “deficiències manifestes en el dret a un procés just” i si la manca de competències és “manifesta”.
Revisar la competència… sempre i quan es respecti el dret a un procés just
Per altra banda, el tribunal també rebutja d’entrada que la justícia belga denegués l’ODE argüint que Llarena no tenia competència, vulnerant el principi de jutge predeterminat per llei. En aquest sentit, cal recordar que aquest punt és important amb el benentès que és el mateix jutge el que tramita les euroordres per a tot l’exili. En definitiva, el tribunal deixa clar que la legislació de les euroordres no permet que una autoritat judicial d’execució controli si una autoritat judicial emissora és competent per dictar una ODE, però també hi fa excepcions importants.
“A més”, asseguren els magistrats europeus, “l’autoritat judicial d’execució no pot comprovar si una ODE l’ha emesa una autoritat judicial que era competent a aquest efecte en virtut del dret nacional de l’estat membre emissor i negar-se a executar-la quan consideri que no és així”. “En canvi”, ressalta, “quan la persona buscada al·legui que el seu lliurament a l’estat membre emissor (en aquest cas, Espanya) l’exposaria a una vulneració del dret fonamental a un procés equitatiu, perquè en aquest estat membre seria enjudiciada per un òrgan jurisdiccional sense competència a aquest efecte, l’autoritat judicial d’execució (en aquest cas, els tribunals belgues) ha d’apreciar el fonament de l’al·legació esmentada mitjançant l’examen en dues fases establert per la jurisprudència del Tribunal de Justícia”.
Aquestes dues fases són, en primer terme, si existeix “un risc real de vulneració del dret fonamental a un procés equitatiu a causa de deficiències sistèmiques o generalitzades en el funcionament del sistema judicial de l’Estat emissor o deficiències que afectin a la “tutela judicial d’un grup objectivament identificables al que pertany l’interessat”. És a dir, entra en el debat el concepte al·legat per Gonzalo Boye de la “minoria nacional catalana”. En segon lloc, afegeix , que en aquest cas Bèlgica hauria de comprovar “de manera concreta i precisa, si, tenint en compte la situació individual d’aquesta persona, de la naturalesa de la infracció i del context fàctic, hi ha raons serioses i fundades per creure que aquesta persona correrà aquest risc en cas de ser lliurada a aquest Estat membre”. En tot cas, per valorar la competència l’estat d’execució haurà de demanar “una sol·licitud prèvia d’informació complementària”.
Una quarta euroordre…?
També la resolució considera que es pot tramitar una altra euroordre pels mateixos fets si la primera contravenia el dret de la Unió. En concret, el Tribunal de Justícia declara que “es poden emetre diverses ODE successives contra una persona buscada per tal d’obtenir-ne el lliurament per un Estat membre després que aquest Estat s’hagi negat a executar una primera ODE dirigida contra aquesta persona”. “Això no obstant”, remarca, “l’execució de la nova ODE no ha de donar lloc a una vulneració dels drets fonamentals de la persona esmentada i la seva emissió ha de tenir caràcter proporcionat”.
En aquest cas les defenses sí que consideren que hi ha un punt a favor perquè el TJUE aplica el principi de “tothom té el dret a viure en pau”. És a dir, un pas més en el principi de non bis in idem, en el sentit que si s’ha rebutjat una euroordre per uns fets, no es pot interpretar per recuperar-les que corresponen als mateixos fets però encabint altres delictes.
12 
19 