Serà a dos quarts de deu del matí d’aquest dimarts quan el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) dictarà la sentència sobre les qüestions prejudicials arran de les euroordres plantejades pel magistrat instructor de la causa del Procés, Pablo Llarena. La resolució suposarà un abans i un després en l’estratègia general tant de l’exili com de l’Estat espanyol, en el seu intent d’extradir el president exiliat, Carles Puigdemont, els consellers Toni Comín, Lluís Puig, Clara Ponsatí i la secretària general d’ERC, Marta Rovira, actualment a Suïssa.
Tant des del Tribunal Suprem com des de l’equip de defensa de l’exili i dels condemnats admeten que la sentència del TJUE no serà de “blanc o negre”. “Caldrà mirar argument per argument, quines de les qüestions admet i quines no, i com afecta els diferents processos oberts o que es poden obrir”, apunten des de la defensa de Waterloo. En canvi, per la banda del Suprem, romanen “tranquils” després de l’exposició de l’advocat general destinat al cas, Jean Richard de la Tour, que es va pronunciar el passat el 13 de juliol i que és més favorable a les tesis de Llarena que no pas a les exposades per la defensa dels independentistes. “Haurem de conviure amb aquesta resolució”, asseguren fonts dels lletrats de l’exili, que esperen a veure el detall de la sentència per fer-ne una valoració de beneficis, costos i febleses que podria comportar.
Una història i set preguntes
L’origen de la sentència que s’ha de publicitar aquest dimarts es remunta al 7 d’agost del 2020, quan un jutjat neerlandòfon de primera instància va denegar el lliurament del conseller de Cultura Lluís Puig. El jutge entenia –a diferència del fiscal belga, que defensava els interessos d’Espanya– que l’ordre de detenció europea (ODE) emesa per Llarena no s’ajustava als criteris del conveni d’aquestes euroordres, i amb aquest criteri entrava en criteris de competència judicial espanyola així com en el fons del delicte pel qual empaitaven Puig, el delicte de sedició. La decisió del jutge va ser ratificada el 7 de gener del 2021 per la Sala del Tribunal d’Apel·lacions de Brussel·les.
Els magistrats van confirmar la denegació del lliurament per diversos motius, però principalment per dues raons. Per una banda, els jutges belgues entenien que l’òrgan competent per instruir la causa i, per tant, emetre l’ODE, havia de ser un tribunal català i no pas el Suprem. És a dir, entenien que s’havia vulnerat el principi d’un jutge predeterminat per llei, una regla fonamental en les democràcies liberals europees. Així mateix, la denegació també se sostenia sobre la sospita que el lliurament de Puig a les autoritats espanyoles posaria en perill els drets fonamentals del conseller de Cultura exiliat, com ara el de la presumpció d’innocència. Llarena no es va quedar de braços plegats i va formular set qüestions prejudicials a la justícia europea.
Una qüestió “perniciosa”
El 9 de març del 2021, Llarena va dictar una nova interlocutòria amb què plantejava set qüestions prejudicials a la justícia europea per poder contrarestar la resolució belga. Per altra banda, volia aclarir si podia presentar una altra euroordre contra Puig en cas que la resposta del TJUE fos favorable a les tesis del Tribunal Suprem. Bàsicament, Llarena formulava les preguntes –algunes del tipus arbre– per tal d’escatir si un tribunal d’un estat membre de la Unió Europea pot analitzar qüestions de competència o de dret intern en una ODE. Això és, si l’òrgan belga d’execució de l’euroordre té la facultat, conforme el dret de la UE, de poder controlar la competència del tribunal emissor de l’ODE, en aquest cas el Suprem espanyol.
Llarena, en les seves qüestions prejudicials, al·lega que el Marc 2002 –que regula les euroordres– “no reconeix aquesta facultat de control”. De fet, diu que ni en parla i que “el silenci deriva del principi de reconeixement mutu de les resolucions judicials entre els països membres”. És més, afegeix que la doctrina i la jurisprudència de les ODE “afirmen amb rotunditat que rebutjar l’execució d’una euroordre és excepcional i cal interpretar-la de manera restrictiva”. D’aquí que acusi la justícia belga de “transmutar” el “principi de confiança en el de desconfiança” que és on es basa la cooperació de les ODE. “Malament rai, si no es confia en el sistema penal i processal d’un altre Estat, si el primer que es pretén per l’Estat d’execució és posar en dubte la seva competència per emetre un instrument de cooperació basat, precisament en la confiança i la cooperació recíproca”, arguïa Llarena en la seva resolució.
Risc de violació de drets fonamentals?
Per altra banda, Llarena lamentava que Bèlgica denegués l’extradició en “apreciar un risc greu, real, concret i individual de violació dels drets fonamentals a ser enjudiciat per un tribunal independent i imparcial establert per la llei”. Un risc que tindria la base en l’informe del Grup de Treball de les Nacions Unides sobre detencions arbitràries, que renyava Espanya pels presos del Procés. Llarena replicava als magistrats belgues que l’informe es “referia només alguns dels condemnats pel Procés” i no pas a Lluís Puig.
També al·legava que el Grup de Treball no va ser creat pel Comitè de Drets Humans, sinó pel Consell de Drets Humans i, per tant, no s’havia creat a l’empara de cap tractat internacional i està “integrat per persones independents que emeten opinions (no informes) que en cap cas són opinions del Consell de Drets Humans ni, en conseqüència, del sistema de Nacions Unides”. Un argument per expurgar de l’ordenament espanyol aquest informe. Arran d’aquesta premissa, Llarena pregunta al TJUE “si es pot denegar el lliurament de la persona reclamada per apreciar que hi hagi un risc de violació dels seus drets fonamentals a l’Estat emissor a partir d’un informe d’un Grup de Treball que presenta el mateix reclamat davant de l’autoritat nacional d’execució”.
“Conviure amb la resolució”: la previsió de la defensa dels exiliats
“Amb molt poc, ens pot anar molt bé”. Aquesta és la reflexió de la perspectiva que la defensa de l’exili té sobre la resolució d’aquest dimarts. D’aquí que vulguin analitzar amb tot detall la resolució. De fet, fonts de l’equip legal de l’exili asseguren que no faran cap declaració abans del pronunciament i que, segurament, trigaran una mica més d’allò que és habitual perquè sospiten que la sentència tingui cap a “200 paràgrafs”. En aquest sentit, tant al Suprem i com a l’Advocacia de l’Estat així com els lletrats de l’exili raonen que de les set preguntes algunes “les donaran per contestades aportant altres resolucions”. Cal recordar que, per exemple, l’advocacia de l’Estat belga només va fer al·legacions en dues qüestions i va obviar la resta o, per altra banda, el lletrat de la Comissió Europea va demanar que “s’admetessin totes”.
En aquest escenari, totes les parts sostenen que hi haurà “paranys i arguments per a les dues parts”. Ara bé, l’equip legal de l’exili sí que té clar que la resolució pot ajudar a totes les causes “entrellaçades”, com ara, el plet per la immunitat. Però davant de la possibilitat que les respostes del TJUE siguin favorables al Suprem i Llarena reaccioni amb l’enviament d’una quarta euroordre, la defensa de l’exili es frega les mans. “Si la nova ODE és per a nous delictes, com va advertir en la interlocutòria del passat 13 de gener, però pels mateixos fets, ens dona molt marge de defensa!”, reflexionen les fonts de l’exili que ja contemplen i preparen una nova estratègia de cara la justícia belga. En tot cas, tant a Madrid com a Brussel·les o Suïssa tenen coll avall que “hauran de conviure amb aquesta resolució i que la podran adaptar als seus interessos”.
Sia com sia, s’obre una nova etapa en l’estratègia judicial estatal i internacional. Les dues parts recorden que encara que difícilment el TJUE digui el que ha de fer o no un jutge sí que pot aclarir límits. Per altra banda, un detall que no s’ha escapat en els ambients judicials és que si dimarts al matí es dicta aquesta sentència, a la tarda el rei espanyol Felip VI lliura els despatxos dels nous jutges a Barcelona. Sovint, les agendes pronostiquen moltes coses.
+
5 
6 