Un dels punts més dubtosos del judici contra els líders independentistes civils i institucionals del Procés va ser el paper del Tribunal Suprem. De fet, va ser una de les qüestions exposades per la defensa en tant que entenien que l’alta magistratura espanyola no era el “jutge predeterminat per la llei”. Una opinió compartida per només part de la doctrina; l’altra, sobretot la magistratura i el Tribunal Constitucional, van avalar la competència del Suprem. Ara bé, la sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), sobre les qüestions prejudicials per les euroordres contra l’exili, no ho té tan clar.
En concret, el paràgraf número 100 de la sentència posa en dubte la legalitat que els líders del Procés siguin jutjats per la màxima autoritat judicial espanyola, en aquest cas la sala Penal del Tribunal Suprem. Els quinze magistrats afirmen que “no es pot considerar un tribunal establert per llei, un tribunal suprem nacional que resolgui en primera i última instància sobre un afer penal sense disposar d’una base legal expressa que li confereixi competència per judicialitzar la totalitat dels encausats”. És a dir, el fet que no hi hagi una doble instància clara a la legislació processal per aquests casos deixa tocat el dret a un jutge predeterminat per llei, establert en la Carta Europea de Drets.
El risc de vulnerar drets
De fet, aquest paràgraf força contundent, ve precedit de dos més que determinen aquesta crítica. Si bé, els magistrats de la Gran Sala entenen que el conveni marc de les ordres de detenció europees (ODE) no permetria a l’estat executor de la detenció avaluar la competència de l’estat emissor, hi posen un límit. Una mesura basada en la protecció i defensa dels drets fonamentals. En aquest sentit, el TJUE “recorda” que l’estat d’execució -en aquest cas, Bèlgica- podia denegar l’extradició en tant que està “obligat a efectuar un examen a efectes d’apreciar si, en cas de lliurament a l’Estat emissor -en aquest cas, Espanya- la persona correrà un risc real que es vulneri el seu dret fonamental a un procés equitatiu davant un jutge establert prèviament per llei”.
De fet, la tesi exposada pels magistrats contradiu en certa manera, l’exposada per l’Advocat General que defensava que l’estat que havia d’aplicar l’ordre de detenció europea sense mirar prim amb la competència del jutge espanyol que la demanava. En canvi, els magistrats remarquen que en cas que el processat al·legui que en cas de lliurament a l’estat emissor, s’exposarà a ser jutjat per un òrgan judicial que no en té la competència, el tribunal executor haurà de comprovar si existeix aquest risc en base si hi albira un “risc real de vulneració per deficiències sistèmiques” tant genèriques com que afectin la “tutela judicial d’un grup objectivament identificable”. I, per altra banda, comprovar-ho de manera “concreta i precisa” atesa la situació individual, la naturalesa de la infracció i el context fàctic que atorguin “raons serioses i fundades del risc”.
Denuncia que posa en dubte l’estructura contra el Procés
Amb aquesta opinió, si Espanya tramita una nova euroordre contra Puig o algun dels independentistes exiliats, Bèlgica podrà negar l’extradició si argüeix raons que posin en dubte que a Espanya tindrien un procés just en tant el jutge que els reclama no és el predeterminat per llei. Una tesi que afavoriria un dels arguments claus exposats en els recursos del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) per part dels líders independentistes condemnats pel Tribunal Suprem. En aquest sentit, les defenses raonen que les possibles resolucions de la justícia belga sobre aquesta manca de garanties en un procés ajudaria a fer entendre al TEDH una vulneració fragant d’un dels principis elementals d’un estat de dret: el del jutge natural per llei.
El fet que la justícia europea posi en dubte la legalitat del Suprem per jutjar els presos polítics catalans és una bomba de rellotgeria en l’estructura bastida en el poder judicial contra el Procés. De fet, la planificació per portar l’independentisme a Madrid ja venia de lluny, però es va accelerar el 2015, quan la fiscalia de l’Audiència Nacional ja va emetre un informe deixant clar que els delictes contra la unitat de l’Estat s’havien de jutjar com a mínim a l’Audiència Nacional. En aquest sentit, les primeres perquisicions es van dur a terme davant el Jutjat Central d’Instrucció número 3 amb Carmen Lamela com a magistrada, fins que es va traspassar la causa a Pablo Llarena. Fins i tot, hi ha una tesi que apunta que ni el repartiment va funcionar com estableix la legislació. Si la competència no era del Tribunal Suprem, l’ofensiva judicial contra el Procés quedaria tocada.
8 
35 