Les fake-news, tot i la seva terminologia anglesa, no són un concepte nou, ni de bon tros. Falsejar un fet, un estat o una notícia ve de lluny. La història està farcida notícies falses que han servit tant per iniciar un conflicte com per minimitzar-lo, o bé per construir històries d’autodefensa, compassió i, fins i tot, exorcitzar el sentiment de culpa. L’enfonsament del Maine, que va servir d’excusa per iniciar la guerra dels EUA contra Espanya a Cuba, o les famoses armes de destrucció massiva que fa més de vint anys que les busquen, són exemples de com una notícia falsa genera un estat d’opinió concret, buscat per qui difon la mentida.
Una altra mena de mentida és la que serveix per autoexculpar un grup de gent, una comunitat o un lloc concret d’uns fets que són reprovables. Aquesta mena de mentides, o relats més falsos que una moneda de tres euros, és constant en situacions de guerra que han deixat un rastre de destrucció, o de salvatjades que, dissortadament, genera un context bèl·lic. A Catalunya i a la resta de l’Estat, aquesta fabulació dels fets ha estat molt més que habitual arran de la guerra dels Tres anys, la Guerra Civil de 1936 a 1939. És a dir, culpabilitzar agents externs de les desgràcies, tragèdies o barbaritats comeses. Sixena no n’és una excepció, ben al contrari.
La Causa General Franquista
El paradigma van ser les actuacions durant les primeres setmanes després del cop d’estat franquista, quan, on no va triomfar l’aixecament, diversos comitès van passar comptes amb amos o gent d’església. O al bàndol feixista, que van buidar carregadors a tot aquell que era delatat com a esquerranós o contrari a l’ordre establert. El cas de Sixena és un exemple de manual. La crema del monestir de Sixena i la mort del capellà de la institució es va intentar fer creure que va ser executada i preparada per milicians antifeixistes catalans.
Però va ser una brama que ni el mateix franquisme es va arribar a creure, ni tan sols, en els processos sumaríssims que va dur a terme tres anys després d’acabada la guerra. Així ho demostren els documents, als quals ha tingut accés El Món, de l’Arxiu Històric Nacional de la Causa General Franquista, és a dir, la causa que de des del 1940, el Fiscal del Tribunal Suprem va obrir per “esbrinar els fets delictius comesos a tot el territori nacional durant la dominació roja”.
Una feina de propaganda que, curiosament, va servir per detallar i apuntar responsables del que anomenaven “assassinats, destruccions i els excessos”. Precisament, entre les onze carpetes d’aquesta causa general n’hi ha una d’específica de Sixena que topa frontalment amb el relat, interessat i insistent de l’actual govern d’Aragó, de culpabilitzar comitès antifeixistes catalans de la crema i destrucció del monestir. De fet, els fiscals i els jutges franquistes desmenteixen aquesta tesi, i això, que no eren precisament els protectors dels antifeixistes catalans. En aquest sentit, l’any 2016 algunes de les persones que van ser testimonis a l’època admetien que la crema del monestir es va perpetrar per “veïns de la zona”, que alguns havien estat afusellats o bé altres s’havien exiliat.
Pedro Olloqui, el director que recupera el relat
El relat que apunta que van ser “ordes catalanes” les que van cremar el monestir ha estat emfatitzat, darrerament, per qui fou alcalde de Vilanova de Sixena, Ildelfonso Salillas, pel professor Guillermo Fatàs, de la Universitat de Saragossa, i ara, l’escuder del govern aragonès, el director general de Cultura, Pedro Olloqui, una persona que prové d’Izquierda Unida i que ha acabat com a alt càrrec d’un executiu del PP més dretà amb el suport de Vox. El mateix Olloqui també ho subratllava en una roda de premsa celebrada aquest 18 de setembre, on culpabilitzava el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) de les “humitats de les pintures”. Una acusació que va ser replicada negre sobre blanc per l’entitat titllant-la de “falsa”.
Olloqui protagonitzava una de les seves rodes de premsa agressives contra Catalunya assegurant que “aquest estiu ha fet 89 anys de l’incendi a Sixena, causat per unitats militars procedents de Catalunya”. Un foc que després va portar que “funcionaris catalans expropiessin il·legítimament aquests béns, sense cap suport jurídic i amb ànim d’apropiació”, en referència a Josep Gudiol, qui va salvar les pintures. Olloqui no està sol en aquesta falsedat perquè, fins i tot, durant molt temps a les portes el monestir dels Monegres hi havia un panell informatiu on s’assegurava que es va utilitzar la imatge de la Mare de Déu del Cor per part de milícies catalanes per encendre una estufa.
El franquisme desmenteix l’Aragó
Els documents que romanen a l’Arxiu Nacional sobre la Causa General a Sixena són demolidors amb aquesta tesi de culpar catalans. De fet, entre els testimonis recollits a la presó d’Osca pel fiscal de la zona, només un apunta que un vehicle conduït “al parecer” per “catalanes”. Un vehicle, que segons el mateix relat, “després de parlar amb dirigents marxistes del poble” van anar a buscar el capellà, Antonio Montull, el van detenir i li van disparar en un pont a la carretera de Bujaraloz.
Però, ves per on, el mateix relator afegeix que un cop van tornar els que havien disparat al capellà, dos veïns de Sixena, Manuel Cerezuela i Antonio Fuentes Torres, van sortir amb una escopeta i una llauna de benzina. Es van trobar al capellà que “es rentava les ferides en un riu” i aleshores li van disparar fins a matar-lo i el van cremar viu. És a dir, ni tant sols una difosa referència com “al parecer catalanes” se’ls pot imputar cap responsabilitat a cap antifeixista català, perquè, entre d’altres motius, encara faltava molt temps perquè les columnes catalanes arribessin a aquella part de l’Aragó. De fet, la primera referència a columnes catalanes a Sixena és passada la crema del monestir.
La resta de testimonis recollits tampoc assenyalen cap català en la revolta a Sixena. Antonio Herín, en la seva declaració del 17 de juny de 1943 davant del fiscal, assenyala que “ignora qui va cremar el monestir”, però, en canvi, té molt clar que la crema va ser “ordenada pels components del comitè local”. El mateix guió que expliquen José Lerin Villas el 18 de setembre de 1943, que ignorea els autors materials, però admet que qui va ordenar les accions va ser el comitè local. Un comitè local que dos testimonis més Luís Ballarin Peruga i i Joaquin Pueyo Costa delaten el 18 i el 20 de setembre de 1943 al fiscal. Així, identifiquen com els instigadors de la crema i dels assassinats l’Antonio Ariste, com a president, Pedro Brota -executat-, Baltasar Aragués o Manuel Lacasa, tots veïns de Sixena.
El fiscal Querol
Entre els documents de la Causa General destaca el signat per Ricardo Querol Giner, advocat fiscal de l’Audiència Territorial, que resumeix la causa sense embuts culpabilitzant de la crema del monestir els veïns del poble que formaven el comitè local i els seus integrants sense càrrec executiu. “Els rojos més destacats van constituir un comitè de guerra els primers dies del Gloriós Alçament Nacional , aquest comitè va ser el que va disposar i organitzar tots els crims i excessos que es van cometre al poble”, sentencia el ministeri públic adduint els noms dels integrants.
El mateix fiscal el 16 d’octubre de 1958 identifica Antonio Millera com un dels “membres actius en la profanació, destrucció i saqueig del Reial Monestir de Sixena”. Per altra banda, el “Full d’Estat número 3”, que signen l’alcalde i el secretari de l’Ajuntament, el 2 d’octubre de 1940, ja apunten Antonio Lerín, -el que va dir “al parecer catalanes” -, com un dels deu principals sospitosos de l’incendi, d’aquí que busqués colar la intervenció de catalans d’esquerres per tapar les seves responsabilitats. De fet, aquest “Full d’Estat” rebla el clau remarcant que els que van cremar el monestir eren veïns del poble.
De fet, altres documents sostenen la mateixa tesi. L’exconservador del Museu de Lleida i una de les veus més valentes en defensa de la conservació del patrimoni, Albert Velasco, va difondre el novembre del 2016 un document que sintetitza tota aquesta història. En concret, la resposta del capellà de Sixena a l’enquesta del Bisbat de Lleida, de l’any 1939, on demanava a les seves parròquies els danys i el balanç de la situació després de la revolta de l’estiu de 1936. En la resposta de Sixena, el mossèn indica: “En general, el pueblo secundó la obra destructora”.
La relació del 33
De fet, Velasco amb Carmen Berlabé, també doctora en història de l’art, tenen un assaig titulat “Violència i estralls contra el patrimoni artístic lleidatà durant la Guerra Civil Espanyola“, absolutament imprescindible per situar i contextualitzar el que va passar a Sixena. En aquesta línia, recorden la tasca d’Assumpta Castillo, que ha estudiat profusament les “formes d’autoexculpació en la responsabilitat de les pràctiques violentes atribuïda a agents estranys o forans”, que en el cas de Sixena seria “pels catalans”. També el mateix estudi referencia “l’escenari anticlerical que, com a moviment, venia de força anys enrere”.
Sixena és més que un exemple, perquè el 1933 es va intentar proclamar el comunisme llibertari al municipi, aprofitant la insurrecció de la CNT a tot l’Estat. Aquella revolta va deixar 87 morts, dels quals 3 a Sixena. Una proporció que mostra el nivell de conflicte i divisió al poble. Curiosament, diverses persones van ser arrestades i condemnades, però amnistiades amb la victòria del Front Popular de 1936, els mateixos noms que van formar el comitè local a la revolta del 36. Possiblement, i com conclouen Velasco i Berlabé, la necessitat de “refer els llaços col·lectius del poble” va provocar la “culpabilització del foraster”. En aquest cas, els catalans. Uns que sembla que sempre els toqui el rebre. En el cas de Sixena, especialment.
