Un dels pares de la filosofia moderna i creador del mètode científic, René Descartes, sentenciava que “allò que s’entén clarament, s’explica clarament”. Una màxima que va més enllà de la seva famosa cogito, ergo sum que ha assumit la cultura popular. Un resum agosarat seria dir que una respon a l’enteniment i a la forma en què s’expressa; l’altra indica que la racionalitat acredita que existim com a éssers humans.
En el món judicial, Descartes hauria de tenir una preferència especial, sobretot pel que fa a la claredat amb què es fan les coses. De fet, les garanties del sistema penal tenen l’arrel en la claredat i la previsibilitat. Res no és un delicte si abans de cometre’l no s’havia estipulat que ho era; el jutge ha de ser predeterminat per llei i ha d’imperar el principi de taxativitat penal. Quan la funció instructora deixa d’explicar-se clarament o retorça els indicis recollits sense la lògica habitual o ho fa de manera extravagant i desacostumada, queda l’oportunitat que l’advocat defensor ho faci.
És a dir, que passi per la traductora el material recollit, les indagatòries practicades i el tarannà que ha marcat la investigació. Sobretot, quan la incidència política és sospitosa. Al capdavall, la primera feina d’un advocat és destriar el gra de la palla i explicar clarament els fets. D’una manera prou simple, però que requereix una orfebreria intel·lectual extraordinària i que serveix per escatir el camp de batalla legal. Sempre sobre la base que ningú ha de demostrar la seva innocència, sinó que, per principi acusatori, qui acusa ha de demostrar. Això es constata en l’escrit de defensa que signa l’advocat Jaime Campaner, defensor de Begoña Gómez, la dona del president espanyol, Pedro Sánchez, que aquest dimarts té una primera cita amb el jutge en audiència preliminar abans del judici oral per tràfic d’influències i malversació. Un escrit amb què reclama amb fets, i sense cap interpretació jurídica estranya, la lliure absolució.
La peculiaritat de la càtedra extraordinària
L’escrit, al qual ha tingut accés El Món, empra només 15 pàgines de les 50 totals per resumir els fets del cas Begoña Gómez, la resta és el llistat proves documentals i les peticions de proves testificals per a la vista oral. Campaner no es fica en llibres de cavalleries i, just després de resumir la trajectòria professional de la seva clienta, detalla quina va ser la seva relació amb la Universitat Complutense de Madrid, amb què col·laborava molt abans que Sánchez fos inquilí de la Moncloa.
Establerta aquesta premissa, l’escrit entra de ple en un dels fets que es considera generador dels delictes de què se l’acusa, la creació d’una càtedra extraordinària a la Complutense. D’entrada, l’escrit adverteix que aquesta mena d’entitats tenen com a “fet excepcional” la seva finalitat, que “no és estrictament acadèmica”, sinó que el seu objectiu és “la recaptació de fons que permetin a la universitat desenvolupar projectes d’interès social i que no es podrien finançar amb el pressupost”.
Per aquest motiu, recorda el lletrat, el director de la càtedra extraordinària no ha d’estar necessàriament vinculat amb la universitat i no cal que tingui una titulació acadèmica superior. “Director de càtedra, d’una banda, i catedràtic, de l’altra, no són sinònims ni es poden equiparar”, subratlla l’escrit. El relat de la defensa exposa amb detall com va ser la creació de la càtedra: les reunions, les trobades, el nomenament del responsable acadèmic, el registre de patents, la recerca de fons i empreses col·laboradores com Reale Seguros, Fundació “la Caixa” i, posteriorment, Indra Sistemas o Google.
Ni influència, ni pressió, ni cobrament
El nivell de detall en el relat, fins i tot subratllant whatsapps que consten al sumari, permet al lletrat afirmar que Begoña Gómez “no va influir, ni va exercir pressió moral sobre el rector ni el vicerector ni qualsevol altra autoritat o funcionari aprofitant-se del seu vincle matrimonial per aconseguir la creació de la càtedra extraordinària que va dirigir”. Per reblar el clau, recorda que “La càtedra extraordinària no ha suposat a Begoña Gómez cap benefici econòmic durant els quatre anys que la va dirigir”. De fet, el lletrat sap molt bé que són les acusacions les que hauran d’acreditar aquesta mena de conductes perquè els fets apunten en sentit contrari. Així, aporta el llistat de retribucions que va tenir de la universitat per hora de docència impartida, però en cap cas relacionades amb la càtedra.
Especialment sucosa és la narració sobre la plataforma tecnològica digital que les acusacions asseguren que es va apropiar indegudament. La munió de documentació aportada radiografia el llarg camí de la patent, els inversors i de quina manera es va preservar que la plataforma quedés en mans de la universitat. Un projecte, per cert, que el lletrat recorda que va ser avortat per l’obertura del procés judicial. Ja se sap que ni els bancs ni les empreses apliquen la presumpció d’innocència. Un final abrupte que va perjudicar l’evolució jurídica de la patent de la plataforma que, com que no es va finalitzar, no es va poder patentar.
Afegeix l’escrit de defensa el cas de l’assistent de Begoña Gómez, María Cristina Álvarez Rodríguez. Una figura admesa en el sistema protocol·lari i administratiu del funcionament de la Moncloa i de la presidència del govern. Una figura legal com a càrrec de confiança que s’ha utilitzat durant els 50 anys de la democràcia. L’escrit deixa les coses molt difícils a les acusacions, precisament perquè és molt cartesià, més enllà de la suprema claredat dels fets: evidència, anàlisi, deducció i comprovació. S’han complert totes, llevat de la comprovació que no correspon a la defensa, tot i que els fets aportats compliquen molt la vida a les acusacions.
