La jornada d’aquest dijous del judici del cas Efial a l’Audiència Nacional era difícil. D’entrada un cas de fa 13 anys és embullat per a la memòria. Si, a més hi afegim conformitats, una fiscalia que ha heretat el cas d’un altre fiscal anticorrupció, un president del tribunal, com José Ricardo de Prada, que no permet que se li desmarxi cap vista, males relacions personals, documents i mails compromesos, peritatges agosarats i els informes de la Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil, la cosa es complica una mica més. A tot això cal afegir que és la peça catalana del cas Efial, sumari que agafa el nom d’una consultora acusada de manipular de contractes en 14 ajuntaments. En canvi, la peça madrilenya del mateix cas, va acabar amb absolucions i arxius.
La sessió d’aquest dijous venia precedida per la del dia anterior, quan la fiscalia es va haver d’arremangar per defensar la tesi que el responsable d’Efial, Antoni Martos, pactava increments superiors al 35% del preu d’adjudicació amb les contractistes que treballaven per a l’Ajuntament de l’Ametlla de Mar. Tot plegat, seguint el relat segons el qual la consultora controlava la societat municipal La Cala Gestió per encàrrec del govern municipal del llavors alcalde Andreu Martí, el principal acusat de la trama. L’exarquitecte municipal, Joan Prous, va testificar que desconeixia els acords, però, això sí, no els va descartar. Tot i això, també van pujar a l’estrada testimonis com ara Susanna Martori, ex interventora de l’Ajuntament de Llinars del Vallès, que va defensar la feina de la consultora i que, a més, la feia a “bon preu”.
En aquest ambient de sospita, però també de justificació, aquest dijous van testificar els que han pactat, per via d’una conformitat, la seva condemna amb el ministeri fiscal. És a dir, unes testificals en una situació estranyíssima, com bé va emfatitzar el president del tribunal, perquè estan condemnats com si fos en un judici a part i fan de testimonis de l’acusació, però alhora la seva testifical contradiu els fets de la veritat judicial de la seva sentència de conformitat. I cal recordar que un testimoni està obligat a dir la veritat i un inculpat no, encara que sigui per evitar una part de la pena. Comptat i debatut, un embolic que, si no fos pels suposats beneficis que comporta d’estalvi de feina i d’assegurar-se una condemna que esquivi la presó, fregaria el que s’entén per frau processal. Per això, el president del tribunal va tenir feina a lligar curt els interrogatoris amb expressions marca de la casa com ara “on ens porta aquesta pregunta?” pronunciades amb un somriure murri que feia desistir els lletrats de defenses i acusacions.
Testimonis i condemnats
El primer testimoni va ser Eva Puertas, directora financera d’Efial, que es va treure les puces de sobre recordant que, si preparava expedients, ho feia complint ordres de Toni Martos o d’un altre directiu de la consultora, Xavier Térmens. Va aportar una dada interessant sobre com es taxaven les despeses de cada informe o gestió per a cada administració i va asseverar que, a cada ajuntament, normalment s’enviava el mateix tècnic o consultor d’Efial. És a dir, la fiscalia acreditava certa continuïtat en les tasques d’Efial a cada consistori, empresa o entitat municipal.
El següent testimoni era molt esperat, l’enginyer municipal de l’Ametlla de Mar Jaume Beltran, que va testificar fets que desmenteixen la seva sentència de conformitat. Per exemple, que mai va acceptar cap pagament de les empreses consultores. Fins i tot, va arribar a replicar amb fermesa als informes de l’Agència Tributària que l’embolicaven en la trama de cobrament de comissions i suborns. De fet, va avisar -acompanyat de la seva advocada Míriam Company- que havia conformat tip d’estar 15 anys immers en una instrucció judicial.
La fiscalia, però, no va saber aprofitar el seu testimoniatge per inculpar la resta de processats. I, finalment, va ser Ricardo de Prada, que amb una exquisida consideració li va fer entendre que deixés estar el testimoni. De fet, ahir es va renunciar a tres testimonis. El següent testimoni condemnat va ser Oriol Mestre, apoderat dels comptes a Panamà i Andorra, que va comparèixer telemàticament amb la seva advocada, Olga Arderiu. Va reconèixer que feia les transferències i les gestions per encàrrec del seu client, Andreu Martí. En aquest punt, va detallar que coneixia Martí perquè era client del seu pare i va continuar fent-li les feines que li encomanava. Ara bé, va deixar clar que els diners amb què va obrir els comptes a Andorra provenien d’una herència i l’entitat andorrana va fer un estudi de compliment per constatar que els diners no provenien de cap delicte de corrupció. Els interrogatoris es van configurar per intentar centrar la responsabilitat en Andreu Martí i treure del mig els intermediaris que són coacusats.
El misteriós mail de l’exalcaldessa
Meritxell Roigé, exalcaldessa de Tortosa i portaveu de Junts i exdiputada de CiU al Parlament, va declarar com a testimoni tot i que Ricardo de Prada va haver de recordar a les acusacions que no estava acusada. Roigé va sostenir que quan va arribar a l’empresa municipal d’urbanisme de la ciutat, GUMTSA, Efial ja hi era. Va afegir que li van renovar les licitacions perquè els tècnics van dir que podien prorrogar-se. Roigé va justificar la contractació d’Efial per la manca de personal permanent i habitual de l’administració tortosina. Per això, quan es va rescindir el contracte, l’any 2014, la seva feina va ser absorbida per personal municipal perquè s’havia incrementat la plantilla i havia baixat molt el volum de feina d’urbanisme i comptabilitat.
La seva testifical, però, va tenir un punt feble quan li van mostrar un correu que li havia enviat Martos on li recordava que finalitzava el contracte a Efial i li proposava renovar-lo per la via d’urgència. Roigé, per no dir que no reconeixia el mail, -l’hauria rebut al compte del Parlament quan era diputada, i al seu correu personal- va explicar al tribunal que “havia buscat el correu però no l’havia trobat” i el correu de diputada ja no el tenia. L’UCO, en canvi, sí que l’havia trobat, i li van mostrar a la sala. “No recordo haver rebut aquest mail”, va assegurar.
Peritatges i interventors
Per altra banda, l’advocat de l’acusació particular de l’Ajuntament de Tortosa, Jordi Tomàs, va presentar com a prova pericial una anàlisi econòmica sobre tres dels contractes d’Efial i les possibles alternatives a l’externalització dels serveis. La pèrit, Elena Masegosa, interventora d’ajuntament i gestora pública, va ratificar un informe dividit en tres blocs. De fet, era una manera de veure el cost que havia suposat externalitzar els serveis municipals cap a Efial i si les tasques es podien haver assumit amb personal municipal de la relació de llocs de treball i cobrint les places vacants. El decalatge es podia haver enfilat, en tres contractes, a una xifra de 838.010,33 euros. Però la pèrit va fer dues adversatives que rebaixaven la intensitat del peritatge. En primer lloc, que no podia acreditar un perjudici patrimonial definitiu i que tampoc podia afirmar que els contractes amb Efial fossin al marge de la legalitat.
Tampoc va gosar parlar d’il·legalitat de les adjudicacions Daniel Nogueroles, interventor de l’Ajuntament de Tortosa entre el 2010 i el 2013, però sí que va emetre informes per alertar de les “deficiències en el control de GUMTSA”. En concret, que els responsables d’Efial feien de “gestors materials i auditors alhora”. Un fet que suposava una incompatibilitat manifesta. També va reconèixer que els números de GUMTSA com a contractant d’Efial no reflectien una “imatge fidel” del veritable estat de comptes, com a exemple, va exposar la “incorrecció de comptabilitzar algunes factures d’Efial com a immobilitzat” perquè suposava “millorar artificialment el resultat comptable” de GUMTSA.
Una de les notes personals del dia se la va endur Jordi Fortuny, exsecretari personal, com a càrrec de confiança, de l’exalcalde de Torredembarra Daniel Masagué. Fortuny, després d’il·lustrar al president del tribunal sobre com es pronuncia el seu nom, va tornar a declarar que la consultora Efial assessorava el consistori en comptabilitat i finances, però que les tasques i les factures canviaven cada mes. Però més enllà de detallar la relació mercantil amb la consultora, va ser clar en descriure la relació de l’alcalde i el secretari municipal, que emetia informes “majoritàriament negatius” sobre les actuacions del batlle. “No tenien cap relació, la més dolenta possible”, va expressar amb un somriure entremaliat.
