El Centre Nacional d’Intel·ligència, el CNI, no és una flor d’estiu ni un organisme nou nascut amb la democràcia. L’entitat que centralitza i dirigeix els serveis d’informació i intel·ligència espanyols té una història que ve de lluny, amb una clara arrel franquista i episodis més que polèmics que han marcat de ple la història social i política contemporània espanyola. L’episodi d’escoltes a l’independentisme forma part d’una de les característiques endèmiques dels serveis d’intel·ligència espanyols: empaitar la dissidència política.
L’actual servei d’intel·ligència espanyol, al centre de la polèmica pel Catalangate arran de l’espionatge amb sistemes com Pegasus, té el seu origen en l’any 1939. De fet, es pot traçar una línia més o menys clara després de la Guerra Civil, durant la qual cada bàndol havia tingut el seu propi servei d’informació, així com el mateix servei que tenia la República. Francisco Franco, Agustín Muñoz Grandes, José Ungría, Luis Carrero Blanco, Antonio Gutiérrez Mellado, Alberto Perote, Emilio Alonso Manglano i Félix Sanz Roldán són noms dels militars de pòsit franquista que han marcat el caràcter de la intel·ligència espanyola que encara perdura. Una marca de La Casa –nom amb què es coneix el CNI en l’argot d’intel·ligència– que encara perdura. Un sistema pensat per a la repressió interna i el contraespionatge hostil cap a les estructures fonamentals de l’Estat.
La Quinta Columna
La història del CNI podria arrelar en l’ordre del general Francisco Franco de dissoldre el Servicio de Información y Policia Militar (SIPM). Un servei que va tenir un paper vital per la famosa Quinta Columna, és a dir, la xarxa d’espies feixistes a les files i zones republicanes. Amb aquesta dissolució, el franquisme comença a articular un sistema d’informació que es basteix amb fins a vuit serveis diferents que operaran fins al 1968. Una xarxa operativa que genera unes activitats i unes dinàmiques que s’han perllongat fins al dia d’avui, d’un marcat caràcter militar.
Entre el 1939 i el 1968 treballen diverses agències. En primer terme, cal esmentar el Servei d’Informació del Movimiento. Aquesta entitat estava adscrita a la Secretaría General del Movimiento Nacional, el partit únic franquista. La seva funció era el control informatiu arreu de l’Estat i els objectius, detectar “cèl·lules subversives”, “roges” i “separatistes”. Un servei de persecució política pur i dur. També cal esmentar el Servei d’Informació de la Direcció General de Seguretat, especialitzat en “delictes polítics i socials”. Curiosament, estava coordinat amb el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil, encara actiu i peça clau de l’institut armat. De fet, tots dos gestionaven un arxiu i una base de dades ingent acumulat des de la Guerra Civil.
Les forces armades tenien els seus propis serveis d’intel·ligència. Així es comptaven els Serveis d’Informació de l’exèrcit de Terra, Armada i Aire. Tots penjaven en vertical dels quarters generals de les tres armes i s’enquadraven en les “Seccions Segones”, qualificades d’intel·ligència. Se les coneixia com a “segunda bis” i treballaven amb l’encàrrec de trobar informació interna de les tropes –elements subversius o espionatge extern– i contraterrorista. Dins de la intel·ligència militar, s’hi encabien els Serveis d’Intel·ligència Exterior i de Contraintel·ligència (SIAEM), que depenien orgànicament de la Tercera Secció de l’Alt Estat Major de les forces armades i tenien un caràcter més operatiu. La seva funció era controlar l’activitat militar dels serveis estrangers a l’Estat espanyol i vigilaven els “col·laboradors comunistes”, és a dir, l’activitat clandestina política que es registrava en col·laboració amb altres “potències estrangeres”. Precisament, aquests dos serveis van tenir dues antenes molt potents a Catalunya i Euskadi perquè es temia que el bloc comunista fes de les seves.
Amb Carrero Blanco, la modernització i l’embrió del CNI
El punt de canvi arriba amb un veritable veterà del règim, l’almirall Luis Carrero Blanco. L’any 1951 aquest membre de l’Armada, fidelíssim franquista i integrista catòlic, va crear el sinistre Servicio de Documentación de la Presidencia del Gobierno, l’SDPG. De fet, mai se’n va reconèixer l’existència oficialment, però el llibre Los Servicios Secretos de Carrero Blanco, (Espasa, 2015) de Juan María de Peñaranda, en dona detalls. Fins i tot, el mateix autor assegura que és el veritable embrió de l’actual CNI.
Aquest servei estava format bàsicament per comandaments militars de la màxima confiança de l’almirall. Tenia oficialment la funció de coordinació tots els serveis d’informació i de seguretat. Va ser una de les ninetes dels ulls de Francisco Franco. Com a mostra, el va dotar d’un pressupost fora de sèrie per als anys cinquanta, uns 700 milions de pessetes. Entre les seves feines, l’SDPG espiava exiliats republicans a Europa i Sud-amèrica i les seves connexions amb ciutadans de l’Estat espanyol. Va crear una xarxa densa de contactes i informadors que va ser l’enveja de tots els sistemes de seguretat.
Tot i la modernitat que suposava, l’SDPG va haver de lluitar amb el Servei d’Informació Bis Ejército, format pels militars més ultres i del qual penjaven els centres orgànics CESIBE, RESIBE i OSIBE. Aquest servei era d’espionatge intern de la tropa i dels comandaments. De fet, estaven a l’aguait dels militars monàrquics que criticaven la duresa del franquisme amb l’aleshores comte de Barcelona, Joan de Borbó, exiliat a Estoril, i que veien una figura homologable a les monarquies democràtiques europees. Malgrat el seu caràcter militar, l’SDPG va crear i mantenir una relació preferent amb el cos general de la policia i la Guàrdia Civil, per mantenir la vigilància sobre els moviment socials incipients que defensaven la instauració democràtica. Posteriorment es va convertir en el SIE, el Servicio de Información del Ejército.
Però un dels serveis que anava fent la viu viu amb total impunitat va ser el SIGC, el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil, batejat com La Brigadilla. Tenia uns mitjans tècnics i humans ingents que es van anar farcint durant la lluita contra els moviments abertzales bascos. Va arribar a tenir 530 estacions emissores i receptores de dades i es nodria de la informació que aportaven els números del cos repartits pel territori, així com d’un fitxer detalladíssim que cada caserna gestionava. El 1968, el SIGC despatxava més de dos milions informes l’any que mai signaven cap dels seus 6.500 agents adscrits. El SIGC també va ser una inspiració per a Carrero Blanco en l’articulació i refinaments dels futurs serveis d’informació.
De l’espionatge universitari al ‘Libro Rojo de la Subversión’
El franquisme anava avançant i controlant els canvis socials i els sectors que podien generar més inestabilitat al règim. Sens cap mena de dubte, un dels punts calents era l’universitari. Un autèntic franquista i comandament de la División Azul com el General Agustín Muñoz Grandes, llavors cap de l’Alt Estat Major i, a petició del ministre d’Educació de l’època, José Luis Villar Palasí, va crear el 27 de setembre de 1968 un “equip tècnic per evitar la subversió universitària per evitar el virus del Maig del 68 francès”. Era l’OCN, l‘Organización Contrasubversiva Nacional. A Barcelona hi tenia una base de primeríssim nivell. L’OCN no es va estar de res i la seva plantilla va comptar amb 131 professors, 370 alumnes i sobretot centenars de bidells, la majoria veterans de la Guerra o retirats de les forces militars i dels cossos de seguretat de l’Estat.
En aquest context de canvi social i polític va arribar l’avi del CNI: el Servei Central de Documentació, el SECED. Creat per un dels cervells de l’Estat franquista com el comandant José Ignacio San Martín, que ja tenia la medalla de ser l’artífex del servei d’intel·ligència de l’Alt Estat Major i de l’OCN. El SECED depenia de la presidència del govern espanyol i el formaven un selectíssim grup d’escollits militars formats en anàlisi i operacions de contraespionatge. La seva meta era detectar “problemes insidiosos i violents” que podria patir la sobirania espanyola.
El SECED va editar El libro Rojo de la Subversión, un autèntic manual de contraintel·ligència pensada per neutralitzar “enemics interns”. Avui dia encara és una bíblia de com funcionen els aparells de repressió. El SECED va perviure fins l’arribada d’Adolfo Suárez a la presidència del govern espanyol. Estava partit en dues grans divisions: informació i operacions. Es va especialitzar en la neutralització del catalanisme. Són famoses les seves maniobres per dinamitar l’Assemblea de Catalunya i altres organitzacions polítiques clandestines, així com la lluita desaforada contra ETA.
La mort de Carrero Blanco, baralles internes entre els militars més ultres i l’extrema dreta política, els fets de Montejurra i diversos atemptats van fer perdre valor i confiança en el SECED i van obligar a reinventar el servei. El coronel José Ignacio San Martin (1968 – 1974), el general Juan Valverde (1974 – 1976), i el general Andres Cassinello (1976 -1977) en van ser els directors.
Arriba el ‘pare’ del CNI, el CESID
El 1977, el SECED acumulava una sèrie d’errades que van acabar de desprestigiar-lo davant del Pardo, el palau presidencial postfranquista. Així, el vicepresident del govern amb Adolfo Suárez, Manuel Guitérrez Mellado, va reestructurar el ministeri de Defensa i el 2 de novembre del 1977 va crear el CESID, el Centro Superior de Información de la Defensa amb el lema Saber para Vencer-Ex notitia victoria. Dins l’estructura del CESID, tenia vida pròpia l’AOME, Agrupación Operativa de Misiones Especiales, que posteriorment es va convertir en la DAO, el sinistre Departamento de Acción Operativa, que segons algunes veus perviu com a nexe entre el Ministeri de l’Interior i l’actual CNO.
Un dels canvis importants va ser la incorporació del terme informació i no d’intel·ligència. Suárez ho va voler així. Després del cop d’Estat del 1981, va arribar a la presidència l’enginyer de camins Leopoldo Calvo Sotelo. Va haver de fer net davant l’errada clamorosa de no haver detectat –teòricament– la subversió a les casernes que va protagonitzar el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero.
Fiascos en la guerra bruta contra ETA, vigilància de partits com HB, poca fiabilitat internacional i l’ escàndol de les escoltes del poderós cap d’operacions del servei, coronel Juan Alberto Perote, amb Enrique Manglano com a director, van enfonsar el servei. El canvi era necessari però es va estimar més fer una operació de planxa i pintura amagada dins una reestructuració més general. Com a mostra, es va separar la intel·ligència militar de la civil amb la creació de la CIFAS, Centre d’Intel·ligència de les Forces Armades.
Aznar crea el CNI
Amb José Maria Aznar al poder, el sis de maig del 2002, es reestructuren els serveis d’informació amb la creació de l’actual Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), –sense el concepte informació en la seva definició. El dirigeix el diplomàtic Jorge Dezcállar de Mazarredo. L’intent de modernització va quedar curt i va patir un cop duríssim en no detectar el paper del jihadisme, per la seva especialització en la lluita contra ETA o el narcotràfic. L’atemptat de l’11M del 2004 a Madrid va canviar les coses, en agafar amb el peu canviat els serveis d’intel·ligència.
Després d’aquell sotrac, el CNI es va especialitzar en la lluita contra el jihadisme, tot i que ha sofert episodis negres com les vuit baixes a Iraq. Ara el Centre Nacional d’Intel·ligència torna a estar adscrit al ministeri de Defensa, però amb Mariano Rajoy va passar a Presidència –sota el comandament de Soraya Sáenz de Santamaría– i es divideix en cinc subdireccions: intel·ligència interior, l’exterior, tècnica,contraintel·ligència i contraterrorisme.
El seu penúltim director, Fèlix Sanz Roldán, va haver de patir ridículs com ara la gestió del cas Corinna, que va perdre als tribunals davant un vell conegut de la intel·ligència espanyola com el comissari jubilat José Manuel Villarejo, o el cas del Pequeño Nicolás. Sanz és actualment conseller d’Iberdrola. L’actual directora és la veterana Paz Esteban, ara en hores baixes per l’escàndol de Pegasus, el Catalangate.
14
2
