Tres anys després que el govern espanyol es comprometés a aconseguir la inclusió del català, el gallec i l’euskera al Reglament 1/1958 de la Unió Europea –el text que fixa les llengües oficials– a canvi de pactar la Mesa del Congrés amb Francina Armengol com a presidenta, la carpeta continua encallada a Brussel·les en un laberint de reticències tècniques, polítiques i diplomàtiques. L’agost del 2023, la imatge d’un compromís solemne representat pel ministre d’Afers Exteriors, José Manuel Albares, prometia obrir una carpeta històrica per a la llengua catalana, però el globus s’ha anat desunflant i l’executiu espanyol encara l’últim any de legislatura amb l’afer completament encallat.
Aquesta setmana, sobtadament, i en plena crisi de Ceuta asfixiant Pedro Sánchez, el secretari d’Estat per a la Unió Europea, Fernando Sampedro, s’ha despenjat defensant que el català, el basc i el gallec han de ser reconeguts com a llengües oficials de la UE abans que el bloc comunitari incorpori nous estats membres. Però quan se li ha preguntat si estan disposats a condicionar l’ampliació amb aquesta petició, s’ha limitat a respondre: “Esperem que la qüestió es resolgui molt abans”. De moment, segons Sampedro, l’executiu de Pedro Sánchez ha demanat incloure la qüestió a l’agenda del pròxim Consell d’Afers Generals, però la presidència irlandesa del Consell encara no ha confirmat que el punt s’hi incorpori i l’ordre del dia.
Malgrat les declaracions d’intencions del mateix Sampedro i fins i tot d’Albares –tots dos han dit diverses vegades que l’oficialitat és “qüestió de temps”– i després de les desenes de reunions bilaterals i promeses de finançar íntegrament els costos de la traducció, l’esperada reforma del reglament no s’ha arribat a sotmetre mai a votació definitiva. Davant d’aquest bloqueig, Plataforma per la Llengua creu que tota la responsabilitat recau sobre l’executiu espanyol. En declaracions a El Món, el president de l’ONG del català, Òscar Escuder, ha defensat que “mai ha estat una prioritat real” per a Pedro Sánchez.
Un laberint de reticències
La modificació del reglament exigeix la unanimitat dels 27 estats membres, un llistó altíssim que s’ha convertit en una muralla infranquejable, i tampoc s’han aprofitat les presidències de torn del Consell de la UE de països que veuen amb bons ulls la mesura, com són el cas de Dinamarca i Irlanda. Al llarg d’aquests 36 mesos, altres països com Bèlgica, Hongria o Portugal han mostrat simpatia per la demanda. Tanmateix, un nucli dur liderat per socis del nord i de l’est de continent continua expressant reticències al voltant de tres grans arguments durant aquests tres anys. El primer és l’impacte financer i operatiu. Malgrat el compromís directament assumit per Espanya de cobrir tots els costos de traducció i interpretació, diversos països al·leguen problemes logístics reals, com la manca crònica d’intèrprets qualificats a les institucions europees per cobrir tot el volum documental i de sessions.
A aquest obstacle s’hi afegeixen la seguretat jurídica i la fricció política interna. D’una banda, diversos socis com Finlàndia, Suècia, Itàlia, Letònia o Lituània exigeixen informes vinculants del servei jurídic del Consell que aclareixin la validesa i el suport constitucional del procés abans de fer cap pas en ferm. De l’altra, existeix un gran temor a l’efecte dominó: molts estats membres amb minories lingüístiques pròpies recelen de crear un precedent normatiu comunitari que posteriorment pugui ser utilitzat per altres regions europees per exigir el mateix reconeixement oficial a Brussel·les.
El suport d’Alemanya i França es considerava clau per provocar un efecte arrossegament sobre la resta d’estats contraris o dubtosos amb l’oficialitat. No obstant això, cap d’ambdues potències ha acabat d’empènyer la qüestió com a prioritat política a la taula de negociació comunitària. Al juliol, Sampedro va recordar la declaració conjunta del passat mes d’octubre entre el president alemany, Friedrich Merz, i l’espanyol, Pedro Sánchez, on els dos executius van acordar encetar un diàleg bilateral per trobar una via per a l’oficialitat, un gest que es va produir quan l’inquilí de la Moncloa intentava evitar el trencament amb Junts. Recentment, el secretari d’Estat per a la Unió Europea tampoc no ha aportat gaire llum sobre si s’havien produït avenços entre els dos governs i es va limitar a dir que es podria tornar a posar la proposta sobre la taula “quan es donin les circumstàncies”.
Un balanç de 36 mesos d’un procés encallat
En aquests 36 mesos, la promesa de fer el català oficial a la UE ha quedat atrapada en un cercle viciós de debats tècnics i ajornaments diplomàtics. Després de la sol·licitud formal presentada per Espanya l’agost del 2023 com a condició perquè Junts li votés la Mesa del Congrés, la qüestió es va sotmetre a discussió al Consell d’Afers Generals de la UE durant la tardor d’aquell mateix any. Tanmateix, la manca de consens va obligar a retirar la votació de l’ordre del dia. Ni tan sols l’oferta de l’Estat espanyol per assumir íntegrament el cost financer de la traducció ni les reunions bilaterals mantingudes durant el 2024 i el 2025 van aconseguir vèncer les reserves dels socis comunitaris, que van continuar exigint nous informes jurídics i anàlisis d’impacte. Arribats a l’estiu del 2026 i passats tres anys la situació hi ha un bloqueig estructural i la reforma continua sense data ni calendari previst per a una votació definitiva. Mentrestant, la frustració creix entre les entitats en defensa de la llengua i les forces sobiranistes, que acusen la diplomàcia espanyola d’haver rebaixat la pressió política a Brussel·les i haver deixat la carpeta lingüística en un via crucis burocràtic de difícil sortida.
Plataforma per la Llengua carrega tota la responsabilitat sobre el govern espanyol
Tant des del govern espanyol com des de la Generalitat s’ha acusat reiteradament el PP de ser responsable del bloqueig de l’oficialitat. De fet, els d’Alberto Núñez Feijóo van admetre l’any 2024 que el líder del partit havia intercedit amb països de la família del grup popular europeu per bloquejar la proposta, que necessita la unanimitat del 27 per ser una realitat. En canvi, Plataforma per la Llengua sí que fa recaure tot el pes de la responsabilitat sobre el govern espanyol. El president de l’entitat, Òscar Escuder, assegura que per a l’executiu espanyol l’oficialitat “mai ha estat una prioritat real”. “És competència única i exclusiva de l’Estat”, ha remarcat.
Per evidenciar que no ha estat una prioritat del gabinet de Sánchez, Escuder recorda que durant aquest temps l’Estat ha tingut temps de “negociar càrrecs importants” –Nadia Calviño, presidenta del Banc Europeu d’Inversions, o Teresa Rivera, vicepresidenta executiva de la Comissió Europea–. “Quan és una prioritat ho negocien ràpidament i obtenen els resultats que toquen, i quan no ho tenen com a prioritat passa el que està passant amb l’oficialitat”, ha defensat, carregant contra l’argument que fa servir l’executiu de Sánchez: “Que era qüestió de temps podria valdre els primers mesos, però al cap de 3 anys no serveix”.
També ha lamentat que els governs de Pere Aragonès i Salvador Illa, així com els grups catalans, “no els han pressionat prou o no ho han sabut fer prou bé”. En qualsevol cas, creu que si no s’aconsegueix s’haurà perdut una finestra d’oportunitat perquè difícilment la mesura podrà tirar endavant amb, com dibuixen les enquestes, un eventual govern de PP i Vox a Espanya. “Si no es dona, ara haurem perdut una oportunitat que, a priori, semblava favorable, però creiem que en algun o altre moment haurà de ser”, ha manifestat.
