Òscar Escuder (Barcelona, 1968), metge de professió, fa més de dues dècades que exerceix com a president de Plataforma per la Llengua, l’entitat de referència en la defensa i la promoció del català, que fa un any va subscriure el Pacte Nacional per la Llengua advertint que el text era millorable. Gairebé 365 dies després, el més calent és a l’aigüera i, malgrat remarcar l’empenta que hi vol donar Política Lingüística, creu que la resta del Govern de Salvador Illa no està posant tota la carn a la graella en matèria de política lingüística. “Les paraules sempre són bones, però els exigim que facin la seva part de feina, que és molta”, diu en aquesta entrevista amb El Món, en què no amaga la seva insatisfacció per com s’està aplicant l’acord. A més, creu que no se’n pot dir “nacional” perquè no compta amb la implicació de tothom. “Està mig camí entre un pla de govern i un pacte nacional“, especifica, i deixa clar que la seva signatura “no va ser “un xec en blanc”. A més, es mostra molt crític amb l’actuació del Departament de Salut i la consellera Olga Pané, amb qui només s’ha reunit un cop i va ser “decebedor”. Escuder parla a fons de la situació del català en l’àmbit sanitari, però també de la necessitat de fer-lo obligatori, de la situació de la llengua a l’escola i del baix ús social.
El català viu un moment d’emergència lingüística, però aquest Sant Jordi El manual de defensa del català, d’Òscar Andreu, ha estat el més venut de no-ficció. Hi ha motius per a l’optimisme?
Sí, és clar que n’hi ha. Des que vam anunciar l’emergència lingüística l’any 2020 sempre hem dit que no era una situació desesperada, però sí que era una tendència sostinguda a la baixa. Tenim més gent que sap parlar el català que mai, i tenim molts àmbits, com la ràdio, el teatre o la literatura que van bé. Això demostra que el català està raonablement bé en alguns aspectes. Però també patim un descens de l’ús social a causa de la desprotecció legal i perquè els catalanoparlants no tenim tota la consciència lingüística que hauríem de tenir. I això és molt perillós.
I es pot revertir la tendència a la baixa de l’ús social del català?
Sí. Al llarg de la història hi ha hagut llengües que han remuntat des de situacions molt més difícils que el català. Sempre dic que aquest rècord no el volem batre. No volem ser la llengua que remunta des de més avall. Ja podem començar a remuntar des d’ara, que és el que ens convé.
Per remuntar, el català necessita la complicitat de les administracions?
Necessitem que no hi hagi la desprotecció jurídica i legal que a vegades està escrita i a vegades no està escrita però és de facto. I necessitem també que els catalanoparlants parlem en català. Les dues coses són molt importants. No sé si hi ha alguna manera de fer un barem de quina de les dues té un punt més d’importància que l’altra, però queda claríssim que totes dues són molt importants.
Ha apuntat a la responsabilitat individual. Hi ha hagut un canvi de mentalitat en els últims anys?
No hi ha dades que ho certifiquin. Ho sembla, però fins ara no tenim dades que ens diguin que els catalanoparlants mantenim més la llengua que abans, que seria el que realment seria un punt extremadament positiu. Sí que sabem que hi ha més consciència pel que fa al fet que la gent es queixa més de discriminacions lingüístiques i que en totes les enquestes que es fan al Principat de Catalunya demostren que la gent s’estima la llengua i la valoren. Inclús hi ha majories àmplies de castellanoparlants que estan a favor de la immersió a l’escola, que el català sigui oficial a la Unió Europea, que les botigues t’hagin d’atendre en català, que les empreses hagin de tenir web en català… Les xifres són relativament diferents entre catalanoparlants i castellanoparlants. Per fer una mitjana ràpida, potser estem parlant que entre un 80 i un 90% de catalanoparlants estan a favor de tot això i al voltant del 60-65% de castellanoparlants també hi estan a favor. Això demostra que hi ha un ampli consens social i que la societat s’estima i valora la llengua. Però, després, a l’hora de fer-la servir, som incoherents, començant pels mateixos catalanoparlants, que no sempre, ni de bon tros, mantenim la llengua. I això seria una cosa molt potent. I una cosa no treu l’altra. Les administracions tenen la seva responsabilitat i l’haurien d’exercir molt millor del que l’estan exercint, però els ciutadans també ho hauríem de fer millor del que ho estem fent.
O sigui, hi ha diferències entre el sentiment i la realitat.
Sí.
I després hi ha un grup, que és la gent jove, amb dades que indiquen que hi ha un retrocés evident.
Són els que tenen índexs més alts de coneixement i més baix d’identificació amb la llengua. Cada vegada hi ha més gent jove que es considera 100% bilingüe. El problema d’això és que si no hi ha un ús dominant o prou alt del català, el que comporta és la tendència a fer servir cada vegada menys el català. Evidentment, que la gent sàpiga llengües és positiu, no hi ha dubte. El problema és si, de les que en saps, només en fas servir una.
I a què atribueix aquest bilingüisme?
A la història que hem tingut. Ha vingut molta gent de fora, famílies que potser el pare parla una llengua i la mare en parla una altra… Saber llengües no és dolent de per si. El problema és quan això comporta que una de les llengües es deixa de fer servir.
Vostès formen part del Pacte Nacional per la Llengua des de fa gairebé un any. Des de l’inici el van veure insuficient. Com valora aquest primer any?
Encara no podem fer-ne una valoració prou clara. Primer de tot, això no és un pacte nacional, perquè per ser-ho hi hauria d’haver més implicació de la resta de la societat. Està mig camí entre un pla de govern i un pacte nacional, perquè pensem que no hi ha prou implicació de tothom per dir-ne ben bé pacte nacional. I, pel que fa al Govern, hem pogut detectar que Política Lingüística ho vol fer bé i que la resta del Govern, d’aquella manera. Les paraules sempre són bones, però els exigim que facin la seva part de feina, que és molta. I del tot no ho està fent cap administració. Podem començar pel govern de l’Estat, que aviat farà mil dies que va demanar l’oficialitat del català a la Unió Europea i en mil dies no hem arribat enlloc, quan és un tema exclusivament de voluntat política. I després podem baixar a la Generalitat, les Diputacions i als ajuntaments.
Hi ha una diferència entre allò que es diu i allò que es fa?
Sí. Molt clarament. Però si comencem per l’Estat, que se suposa que han demanat l’oficialitat a Europa. I a Catalunya no hi ha d’haver discriminacions lingüístiques, i n’hi ha, i rarament tenen cap conseqüència ni en els discriminadors, i no es posen fórmules efectives perquè això no succeeixi més.
Van dir que farien un seguiment exhaustiu del Pacte Nacional. Creu que s’està complint?
De moment, parcialment. Hem de tenir en compte diverses coses. Primer, que en la llengua les coses sempre canvien molt a poc a poc, això és així. I després, hi ha coses que depenen pròpiament del Departament de Política Lingüística, que és qui ha de fer de motor perquè aquest pacte es compleixi. En les reunions que hem tingut fins ara, la sensació és que Política Lingüística sap què s’ha de fer, i ho estan intentant fer, però la resta del Govern i les altres administracions, d’aquella manera. Vol dir que del tot no n’estem contents. Ara estem pendents d’una nova reunió amb Política Lingüística per fer una valoració del voltant de l’any, i veurem què.
Queda clar que satisfacció no n’hi ha.
No, no podem dir que hi ha hagut un abans i un després, ni que hi ha hagut un canvi espectacular. Això no ho podem dir. Hi ha àmbits com l’escola, el lleure infantil i juvenil, que inclou tot allò que fan els joves des que surten de l’escola, l’empresa i la salut, que serien molt importants perquè l’ús de la llengua fos com ha de ser. L’escola té l’obligació d’ensenyar-la bé a tothom, cosa que sabem que no està passant, i això s’arrossega des de fa unes quantes dècades. I les altres tres àrees repercuteixen directament en el fet que el català es pugui fer servir amb normalitat. Nosaltres ara, per exemple, estem treballant molt el món de l’esport, perquè té una importància molt alta de cara a la canalla i al jovent, i volem que les activitats esportives siguin bàsicament en català, per què s’ha de fer evident que el català és una llengua normal que també es parla fora de l’escola. El mateix passa a la feina, al món de l’empresa, però al món de la salut està empitjorant, dia sí i dia també. Aquí sí que hem de dir clarament que l’actitud d’aquest Govern, i de tots els que hem tingut des del 1998, és nefasta. És de ficar el cap sota l’ala.
Ha dit que Política Lingüística està fent tot el que pot, però que d’altres departaments, no. Salut seria un d’aquests?
Sí, clarament. No m’atreveixo a dir el pitjor, però competeix per ser el pitjor del Govern, perquè no està fent res pràctic. Tenim una llei de l’any 1998 que diu que metges i infermeres que tinguin una plaça en propietat del sistema públic de salut de Catalunya han de tenir un C1. Fins ara no s’estava aplicant i ara es fa veure que s’aplica. El problema que tenim amb la llengua moltes vegades és que es volen fer coses, però sembla com si no s’atrevissin a fer-les amb la contundència que cal. Contundència no vol dir putejar ningú, eh? A tota Europa occidental falten metges i infermeres, i no hi ha cap país amb una llengua de les dimensions a la nostra, o amb una demografia similar a la nostra, on es pugui treballar anys i panys en el sistema sanitari sense ni tan sols entendre la llengua del país. Tu no pots anar a Dinamarca o Noruega només sabent parlar anglès. Això no passa, i aquí tampoc hauria de passar. Tenim una llei que diu que no hauria de passar, però el fet és que cada vegada tenim més metges i infermeres que ni tan sols entenen el català.
Hi ha dades?
Les últimes dades d’això que tenim són de 2023, i un 13% de metges no entenien el català. Un 30% no el parlaven. I aquestes dades ja estan desactualitzades. El Col·legi de Metges de Barcelona fa anys que ens diu que al voltant del 60% dels nous col·legiats són extracomunitaris, i segur que n’hi haurà alguns que aprendran el català, per descomptat, perquè hi ha gent que ve a viure aquí i vol aprendre el català. Però no es tracta que l’aprengui qui li sembli, és que es tracta que l’aprengui tothom que ha de treballar perquè han d’atendre pacients que, per una banda, tenen els seus drets lingüístics i per l’altra, hi ha la seguretat assistencial en salut. No és només un tema de drets. Quan els metges no entenen el pacient, o no entenen la llengua del pacient, hi ha un problema de seguretat assistencial.
Aquesta situació pot afectar la seguretat del pacient i el diagnòstic mèdic?
Sí, hi ha diversos estudis que proven. El més famós és un que es va fer al Canadà. Un informe que demostrava que el fet que el metge no dominés la llengua del pacient comportava més complicacions, més mortalitat, més costos econòmics i, curiosament, no hi havia més reconsultes després de l’alta. O sigui que quan el pacient se l’enviava cap a casa, no tornava al cap de dos o tres dies perquè alguna cosa no anava bé o no la tenia clara. Tothom veu molt clar si va al metge i no l’entén, però a més els professionals de la medicina s’intercanvien comunicacions, informes de proves d’imatge, peticions, el que sigui. I si el radiòleg ha fet l’informe en català i el metge que havia demanat la prova no entén què li diu, potser farà el tractament malament o al revés. I això té repercussions.
I d’això n’ha parlat amb la consellera Olga Pané?
Sí, n’hem parlat, una sola vegada. I va ser molt decebedor, francament. No semblen conscients de la magnitud del problema. Com també tenim un problema greu amb els estudiants de medicina que tenim a Catalunya, que el 40% són d’altres llocs de l’estat i quan han acabat la carrera, se’n van.
De fet, s’ha posat sobre la taula la possibilitat de suprimir el districte universitari únic estatal, i el PSC sempre hi ha votat en contra.
Sí, això hi hauria diverses possibilitats d’arreglar-ho. Una seria suprimir el districte únic, i que els estudiants de Catalunya tinguessin més facilitat per entrar a les facultats de medicina de Catalunya. I l’altra seria demanant un nivell de català abans de l’entrada com, per exemple, es fan en les proves de magisteri. És a dir, que es fessin unes proves prèvies on l’estudiant demostrés que té un nivell adequat de català. A més, els estudiants de batxillerat d’aquí tenen molt menys percentatge d’excel·lents que els estudiants de batxillerat d’altres comunitats. Amb la qual cosa, això als altres els facilita entrar a les nostres facultats de medicina. I, un cop entren a la facultat de medicina, l’índex d’abandonament de l’estudiant de primer any d’aquí està entre el 2% i el 3%, i dels que venen de fora està a prop del 10%. Per tant, els nostres estudiants de batxillerat estan infravalorats respecte als estudiants de batxillerat d’altres comunitats.
Però aquí hi ha un consens de l’àmbit professional que s’hi ha de fer alguna cosa.
El consens està en tothom de l’àmbit professional, excepte en el Govern, que és el que té la capacitat de decidir si es fa alguna d’aquestes coses. I, ara per ara, no n’està fent cap. S’ha parlat d’augmentar el nombre de places, però penso que això seria un error perquè el que farem és continuar formant un 40% d’estudiants de fora, i això té un cost econòmic. Cada curs d’un estudiant de medicina, segons la valoració que fan les diferents facultats, costa entre 15.000 euros i 25.000. Són 6 anys, i això vol dir entre 90.000 euros i 150.000 per formar un metge. Si, de les places noves que obrim, el 40% són per a estudiants de Múrcia, d’Extremadura o d’on sigui, estem regalant un fotimer de milions. Ara mateix a Catalunya hi ha 1.333 places d’estudiants de medicina.
Es regala perquè no hi ha arrelament?
No, per això, que si vinguessin i es quedessin… L’origen ens és igual. La cosa és que es quedin aquí i que aprenguin català.
I aleshores, el govern de Salvador Illa, amb el que hem parlat, actua de forma coherent amb el que diu el Pacte Nacional per la Llengua? En l’àmbit de la sanitat, clarament, no.
I en altres àmbits?
El que depèn estrictament de Política Lingüística, sí. Hem detectat augment de cursos, reforç del Consorci, etcètera. I aquest departament està segurament incidint més en altres del que feia abans la Secretaria, quan no hi havia una conselleria específica de llengua, però pensem que tenen molt marge de millora.
Què li sembla que en determinats actes públics el president de la Generalitat o consellers parlin en castellà a Catalunya?
Els hem dit infinitat de vegades que no és el que toca. El missatge que es dona és que el català és una llengua prescindible. Tornem, però augmentat, a allò que dèiem abans de la responsabilitat individual. Quan un catalanoparlant té al davant algú que no coneix o pensa, pel motiu que sigui, que no parlarà català, i comença una conversa en castellà, està donant el missatge que el català no fa falta. Això, si ho fa un ciutadà normal i corrent, ja és important. Imagina’t si el que ho fa és el president de la Generalitat o un conseller. Això és un missatge molt potent, i el missatge hauria de ser exactament el contrari. La llengua de Catalunya és el català i, per tant, és la que s’ha de fer servir institucionalment. I això no impedeix que, si després té una reunió amb qui sigui, parlin en anglès. Però el discurs institucional públic ha de ser en català.
Els fa por que aquest pacte acabi en una lletra morta? En el sentit que s’hagi presentat com un document amb moltes iniciatives i acabi com amb un calaix?
Sí, perquè, a més, tenim experiència en un fotimer de legislació que diu coses que no s’han fet. És una cosa que som plenament conscients que pot passar, i si arribés el cas i en tinguéssim prou dades, evidentment que ho denunciarem. No tindrem pèls a la llengua a l’hora de dir-ho, si és el cas.
I això podria provocar que abandonessin el pacte?
Sí. De fet, ja veus que som crítics i no diem que sí a tot, perquè no està passant. Ja no vam dir que sí a tot al principi. Vam dir que ens semblava insuficient en alguns aspectes. I en altres aspectes vam dir que ens semblava que el que estava escrit estava bé, però que tenia pressupostos ridículs. Per exemple, el món de l’empresa tenia un pressupost d’1.300.000 euros, i hi havia un apartat que deia lleure, infància, joventut que tenia un pressupost de poc més de mig milió d’euros. Amb mig milió d’euros, no sé on arribarem. La nostra signatura, com ja vam dir al principi, no és un xec en blanc.
Ho dic perquè la CUP i Junts no s’hi van adherir d’inici, però fa la sensació que l’escletxa s’ha anat fent més gran. Aquesta setmana, sense anar més lluny, Junts ja ha qualificat “d’inútil” el pacte.
És un risc que correm, i és independent si Plataforma per la Llengua el signa o no. Però teníem aquest risc, perquè tenim molta experiència. Tenim un fotimer de legislació en consum, cinema, etc., que està validada inclús pel Tribunal Constitucional i no s’aplica. A l’escola no s’estava fent bé quan ni quan no hi havia sentències en contra de la immersió, i en molts centres no s’està complint el que tocaria fer pel que fa al català. Tots som conscients que hi ha una xifra de canalla, que no és anecdòtica, que ha passat per tot el sistema d’escolarització i que són incapaços de mantenir una conversa en català. Això vol dir que l’escola no funciona prou bé en certs àmbits. I no és culpa dels docents, és culpa d’una situació multifactorial.
I els incompliments en normativa lingüística s’han de multar?
Sí, això nosaltres ho hem dit també moltes vegades. La normativa hi és per a complir-la, la lingüística també, però des de fa molts anys sembla que la normativa lingüística és una normativa de segona. I no, és igual que qualsevol altra. L’objectiu no ha de ser multar, igual que, en teoria, els impostos serveixen per fer equipaments o les multes de trànsit es posen per seguretat. L’objectiu ha de ser que la llengua estigui protegida. Aquí, a vegades, quan ens gastem dos euros en la llengua, es munta un daltabaix, perquè tothom compta amb aquells dos euros quantes beques menjador tindríem. Si alguna llengua al món sembla que no necessitaria protecció és l’anglès, doncs el Regne Unit es gasta centenars de milions de lliures en protegir l’anglès dins del Regne Unit. Si no recordo malament, es destinen 540 milions de lliures a protegir l’anglès de la canalla que no té l’anglès com a primera llengua. El Regne Unit és molt més gran que Catalunya, però amb això vull dir que tots els països protegeixen les seves llengües sense manies. França, no ho diguem. Espanya, no ho diguem. Doncs escolta, per què els catalans, els catalanoparlants o els diferents governs no hem de protegir la nostra llengua com tothom protegeix la seva?
Un dels camps que més treballa Plataforma per la Llengua són les vulneracions lingüístiques. El servei de defensa de drets lingüístics rep més queixes que mai?
Sí. Creixen cada any. És un servei que vam començar, si no recordo malament, el 2013, amb 100 i escaig queixes, i l’últim any hem passat de llarg de les 3.000.
I a què atribueix aquest creixement?
Mira, pot haver-hi tres factors. Un seria que hi hagi més vulneracions, però no tenim cap dada sobre això. També hem de pensar que les queixes que ens arriben a nosaltres són la punta de l’iceberg. Quantes vegades un va al metge i li diu que li parli en castellà i el pacient ho accepta i no es queixa ningú, o en una botiga, o en l’administració que sigui…? Per tant, tant de bo a tots els territoris de parla catalana només hi hagués 3.000 vulneracions l’any. No ens sembla que hi hagi d’haver més vulneracions ara que fa 8 anys, per dir alguna cosa. L’altra cosa que pot ser l’explicació de l’increment de queixes és que la gent està més conscienciada. Això ens sembla que és així. I la tercera cosa és que nosaltres, com a entitat, podem ser més coneguts, que també ens sembla que sí. Serien els tres possibles factors que farien incrementar el nombre de queixes que ens arriben a nosaltres, però no sabem quin tant per cent n’hem d’atribuir a cadascun dels tres factors.
En el camp de les vulneracions lingüístiques hi ha un treball conjunt entre Plataforma per la Llengua i Política Lingüística?
De vegades n’hi ha hagut i de vegades hi ha hagut una espècie de… No ho sé, per exemple, vam denunciar el cas d’Ebro temps enrere, perquè havia rebut prop de dos milions d’euros per part de la Generalitat sense complir els criteris lingüístics i, al final, el Govern va anunciar que s’havia corregit. A vegades que cadascú es baralla pel seu compte per dir-ho d’alguna manera…
Per penjar-se una medalla?
No és tant un tema de medalles. El nostre objectiu no és guanyar l’administració amb medalles. El nostre objectiu seria autodissoldre’ns, però no perquè no tinguem socis, sinó perquè no féssim falta. El que passa és que estem lluny d’aquí. Està complicat. Els països normals, als quals ens agradaria assemblar-nos lingüísticament, no en tenen d’entitats com la nostra. Segur que no hi ha una plataforma pel danès a Dinamarca perquè no els fa falta. Però bé, som aquí.
I amb tot el canvi demogràfic que ha patit Catalunya en les darreres dècades, s’hauria de regular el català a la feina?
Nosaltres som partidaris que el català es demani per viure i treballar a Catalunya, com, a efectes pràctics, passa a la majoria dels països del món amb altres llengües. I tenim molt recent l’exemple d’Andorra. Des que es va començar a dir que farien la llei de la llengua pròpia i oficial, que és el català, ja van començar a rebre més sol·licituds de matriculació als centres d’aprenentatge de català del govern. Cada vegada que la llei ha fet un pas endavant, s’han augmentat les sol·licituds d’aprendre català a Andorra. Per tant, això que a vegades es diu hem de ser pedagògics… hòstia, tu, les lleis i les sancions són superpedagògiques. Això és aquest exemple que posàvem abans de les normes de circulació. Tu saps que si vas per l’autopista a més de 120 km/h et clavaran una multa. Hi insisteixo, no volem ni fer fora, ni emprenyar, ni putejar ningú, però el que no pot ser és que el català, per culpa de tots plegats, es vagi perdent.
S’hauria de fer obligatori donant un marge de temps perquè tothom pugui acreditar-lo?
S’hauria de posar facilitats perquè tothom pugui aprendre’l. Però, hi insisteixo, és el que ja passa a tots els països del nostre entorn. Ningú es planteja anar-se’n a viure a Dinamarca i quedar-s’hi indefinidament sense aprendre danès. Dinamarca és un país amb una demografia més petita que Catalunya. Qui es planteja venir a viure aquí i quedar-s’hi, el normal és que li calgui saber català per viure amb normalitat aquí. Com passa amb el danès a Dinamarca o amb el suec a Suècia.
El català és una eina d’integració i d’ascensor social. S’ha de traslladar aquesta visió als que arriben al país?
Sí. Tot i que últimament s’està intentant fer veure que no és part de l’ascensor social, hi ha múltiples dades que demostren que el català fa part de l’ascensor social als territoris de parla catalana.
I per què s’intenta fer veure que no?
Això, d’alguna manera, és la batalla que vam deixar guanyar a Ciutadans. Ells van venir a dir que no feia falta el català per viure a Catalunya i en un segment de la població ha quedat aquesta percepció, i no és veritat. Parlar català, habitualment, independentment de quina sigui la teva llengua d’origen, t’ajuda a progressar socialment, a més d’estar més integrat culturalment i socialment. Per tant, és evident que és part de l’ascensor social.
El TSJC ha esmicolat el decret que blindava el català a l’escola, però vostès reclamen al Govern que apliqui la part vigent. Com està la situació de la llengua catalana a l’escola?
Aquest punt concret no ha variat la situació la pràctica del català a l’escola, però amb totes les sentències ha empitjorat. Estem igual que fa 3 o 4 mesos.
I s’està aplicant el que queda d’aquest decret?
Pensem que no prou bé. Demanem al Govern que apliqui el decret de règim lingüístic del sistema, i que continuï fent censals les competències bàsiques per tal de complir la normativa vigent.
Fa temps que s’està pendent una sentència del TC. Aquesta sentència pot ser l’estocada final al sistema d’inversió?
Depèn de quin sigui el sentit, sí. Aquí sí que haurem de veure de quina banda està tothom, perquè preveiem que serà una sentència negativa. No se sap quin grau de negativitat tindrà, però, si és d’una certa magnitud, serà una sentència molt dura i requerirà una resposta social i política, per descomptat.
I un replantejament de l’escola catalana?
Què vol dir un replantejament?
S’està posant sobre la taula la possibilitat de la doble línia, com proposa Alhora.
A nosaltres això no ens agrada. Pensem que el que s’hauria de fer és que tothom tingués un ensenyament en català, i que tothom sortís de l’escola dominant bé el català. Això des del punt de vista estrictament conceptual. Després, des del punt de vista pràctic, això podria significar, i amb els tipus de tribunals que tenim aquí, no seria gens descartable, el primer pas per, fins i tot, acabar anul·lant la legislació que obliga el funcionariat a tenir dominat el català perquè uns en saben i els altres no. I a la ciutadania l’has de poder servir en les dues llengües oficials, com a mínim.
És a dir, vostè creu que la doble línia pot tenir repercussions en altres àmbits.
Exacte.
La Moncloa veu consens pel català a Europa, però demana “més temps”, mil dies després. L’oficialitat del català a Europa arribarà algun dia?
En aquests mil dies, el govern espanyol ha tingut temps de negociar que Nadia Calviño sigui presidenta del Banc Europeu d’Inversions, que Teresa Rivera sigui vicepresidenta executiva de la Comissió Europea. Ha negociat una excepció a l’OTAN. Vull dir que els estats, quan tenen coses que els interessen, les negocien de veritat i no triguen tot aquest temps.
Per tant, per a ells no és una prioritat?
No. Ho estan demostrant dia a dia.
