Irene Jódar (Vilanova i la Geltrú, 1988) és una de les protagonistes de Trestias, l’últim xou nocturn, desinhibit i còmic que ha creat Joan Gràcia, un dels antics components de Tricicle. En aquesta catarsi col·lectiva, Diana Pintado i Diana Fernández acompanyen a l’escenari una intèrpret que ha treballat al Polònia de TV3 durant gairebé 15 anys. El Món l’entrevista per descobrir com veu el teatre des de dins i si la comèdia, el teatre d’humor, encara és un àmbit masculinitzat.
Els qui la coneixen la descriuen com una artista multidisciplinària que canta, fa d’actriu, toca el violí… i ara arriba al teatre de la mà de Joan Gràcia. Com li arriba aquesta proposta?
Vaig conèixer Joan Gràcia fa 10 anys en un projecte a Port Adriano, a prop de Palma, on fèiem petits esquetxos de comèdia a l’estiu amb grans convidats en un projecte potent. Ens vam entendre personalment i professionalment de manera espectacular i, al cap d’uns anys, vaig tornar a treballar amb ell al musical Forever Young, a Barcelona i també a Madrid. El Joan coneixia les altres dues actrius d’aquesta obra, de Trestias, ja que totes tres havíem treballat amb ell per separat. I ,des de fa quatre o cinc anys, totes li anàvem dient de fer una obra amb tres dones protagonistes sense saber que les altres també li deien.
I, finalment, el van acabar convencent de tirar endavant el projecte?
Va ser el destí. L’any passat, jo marxava un mes al Perú i quan vaig arribar a Cusco vaig decidir-me a escriure el Joan i dir-li seriosament que havíem d’engegar aquest projecte de tres dones. El més fort és que, justament aquells dies, les altres dues havien fet el mateix! Va ser una comunió molt forta i ens vam adonar que havíem de fer-ho, havia de passar. Va ser molt fort.
Què es trobarà l’espectador que compri una entrada per anar-les a veure?
Aquest és un espectacle amb diferents esquetxos, toquem una mica de tot amb música, monòlegs, una part més gestual, dansa, poesia, comèdia absurda, cabaret… No hi ha un fil conductor, simplement anem encadenant esquetxos on aquest trio de dones al voltant dels 40 anys parlem del que volem, ens mostrem com volem i no ens mosseguem la llengua.
Aquesta és una obra amb tres dones protagonistes, cosa que encara costa veure perquè la comèdia és un món majoritàriament masculí.
Fa ràbia perquè no hauria de ser així… Però fa segles que se’ns encasella i es dona veu i vot als homes en totes les professions. Ens destaquen que siguem tres dones fent comèdia, i no hauria de ser notícia! Malauradament, encara estem lluitant-hi, encara hem de normalitzar-ho.
El món de la comèdia és especialment masclista?
El masclisme és present a tot arreu, igual que els micromasclismes que ens envolten. No estem en una situació igualitària encara, no estem en aquest punt. La majoria de les obres de teatre que veiem tenen una majoria real de més homes que dones. Suposo que perquè molts escriptors han estat homes, amb protagonistes també homes, i perquè els directors també són homes majoritàriament. No és habitual veure tres dones fent riure al teatre i passar-s’ho bé.
En aquesta obra insisteixen que vostès s’ho passen realment molt bé perquè és l’única manera de fer que els espectadors també gaudeixin. Quin tipus de públic va a veure-les? Majoritàriament dones?
La veritat és que ens ho passem bé, sense alliçonar ningú i sense ser pamfletàries. En les funcions que hem fet, sí que han vingut moltes dones i sobretot més grans que nosaltres. De cop, parlem de dones de 50 i 60 anys que se senten lliures, sense prejudicis i que venen a sentir-nos parlar de sexe. S’ho passen bomba en aquest moment d’alliberació per a elles. Hi ha molts homes a qui també els agrada, però és veritat que arriba a més dones perquè s’identifiquen amb nosaltres.
El teatre permet que els espectadors desconnectin de les pantalles durant un parell d’hores. També ajuda a connectar més amb el públic?
És supernecessari perquè tenim el mòbil sempre a la mà, així que és molt enriquidor veure que la gent desconnecta de la tecnologia i, així, connecta de manera real amb tu. Els percentatges de públic que hi ha ara al teatre no són els millors, però venim d’una pandèmia que va generar un moment molt dur i no estem gens malament. La gent té moltes ganes de veure coses en directe i en viu. Podríem dir que ara hi ha dos tipus de públic, el més gran, que és gent que ha anat al teatre tota la vida, i el més jove, que tenen ganes d’explorar aquest món. Hi ha un gap entremig, una generació perduda.
Com és el públic català que va al teatre? Què té d’especial respecte d’altres?
Els catalans tenim un gran bagatge cultural i artístic. Hi ha molta cultura d’anar a veure teatre i d’anar a veure música. L’art està molt present i va lligat a la identitat catalana per la zona, pel passat, per la nostra lluita amb la llengua… Això és boníssim perquè fa que connectis ràpidament amb les obres, però també té el problema que fa que l’espectador entengui de debò i pugui jutjar-te realment si està ben fet el que fas o no.
La seva no és una professió fàcil ni estable. Com gestiona els mesos en els quals el telèfon no sona?
Són molt difícils de gestionar les expectatives i la frustració. Jo he estat molts anys picant pedra i sense defallir. Pot ser que te n’acabis cansant anímicament, però també en l’àmbit econòmic. Jo he estat molts anys sense poder viure al 100% ni al 50% de la meva feina i he hagut de treballar de moltes coses diferents. Ara fa 4 anys que no paro de treballar, però sempre amb mesos de preguntar-te què passarà. El que no has de fer és esperar que soni el telèfon, has de picar portes i muntar-te tu mateixa els projectes.
I vostè ha tingut la sort de tenir feines amb gegants de la comunicació com pot ser TV3, on l’hem pogut veure des de fa més d’una dècada a programes tan exitosos com el Crackòvia o el Polònia.
Sempre he interpretat els personatges anònims, que es diu, els qui també són supernecessaris perquè acompanyen els fixos en els diferents gags i aporten molt. Ja sigui des d’un ciutadà, una cambrera, una parella… Sí que he interpretat l’Aitana Bonmatí, per exemple, però quan tens algú fix també saps que només apareixerà quan estigui d’actualitat.
Com és treballar-hi?
El que m’encanta del Polònia és que cada dia interpreto gent diferent i això ho fa molt més divertit, amb una improvisació guionada que és una passada i t’ajuda a tenir bagatge. M’ho passo molt bé jugant a no ser jo, que pot semblar curiós, però em permet jugar amb parts de mi que s’expressen d’una altra manera. Amb la comèdia, el que em flipa, és que pots explotar diferents facetes de la teva personalitat.
El programa ha celebrat 20 anys en antena, tot un repte que no és fàcil d’assolir.
És que Polònia és un programa molt i molt bo, jo fa entre 14 i 15 anys que hi treballo i no me’n canso. L’actualitat marca els guions, cosa que és molt bona, encara que això impliqui que de tant en tant passa alguna cosa d’última hora que provoca que t’arribin els guions amb molt poc marge… Això entrena la teva memòria, és clar.
I ara també la veiem a Fuet, el format que ha creat 3Cat per explicar història als nens d’una manera divertida i diferent. Com és aquest programa?
Expliquem la història de Catalunya, d’Espanya, la mundial… aquest estiu gravarem la quarta temporada i estem contents perquè està funcionant molt bé. I no només és per a nens, sinó també per a adolescents, els posen capítols de la sèrie a les classes d’història. És un programa divertit, molt ràpid i molt dinàmic amb molt de contingut i amb el llenguatge que ara mateix és el que necessiten, que són clips curts. Jo que veia el Dragui, i aquest seria el Dragui d’ara, amb el que demanen els nens i joves d’ara.
TV3 continua apostant per l’humor, cosa que no fan altres cadenes públiques. Encara han de lluitar-hi més?
Esperem que duri, que no es giri la truita. Nosaltres continuarem lluitant-hi.
La vam poder veure, fa uns anys, en la sèrie més exitosa del moment com és Com si fos ahir. Com va ser aquella experiència en una ficció diària?
Sí, vaig fer tres o quatre capítols de la sèrie i va ser molt divertit. Ara bé, no és fàcil perquè arribes allà i no coneixes a ningú. Et trobes enmig d’un món amb un engranatge de molta gent, d’actors i d’equip tècnic, i has de gestionar també els nervis. En una sèrie de tants anys i amb gent que es coneix des de fa tant, ser la nova i anar-hi per a dos o tres capítols també és difícil. A vegades pot ser complicat i has de saber molt quin és el teu lloc, sobretot cal tenir clar que hi aportaràs tot el que ets i això ajuda a sentir-te acompanyada.
És un caramel·let, per a una actriu, poder entrar en una sèrie de tan llarga durada com aquesta?
Jo mai no he estat molt de temps en una sèrie diària, però tinc moltes amigues que sí i em sembla admirable el nivell de rapidesa mental que tenen per memoritzar guions. La memòria és un múscul, m’ho han dit sempre, però és una por que tinc de si mai em passés. Sí que és veritat que ara m’he adonat que puc memoritzar molt més ràpid que abans. I sempre diuen que és al revés… però, de sobte, t’arriba un càsting i te l’has d’aprendre per a l’endemà.
Quins projectes futurs té entre mans?
Aquest estiu, gravarem la quarta temporada de Fuet. I també estem pendents de veure com funciona Trestias, que creiem que tindrà volada i podria haver-hi la possibilitat de fer-ho a Madrid. A més a més, estic treballant en el meu projecte musical, ara que he tret un disc i vull continuar explotant-ho. També surto a In vitro, la sèrie de Marc Crehuet que s’estrenarà a la tardor, on actuo en un capitular amb David Verdaguer.
