L’Audiència Nacional és sense cap mena de dubte el termòmetre de la política espanyola. Fins i tot, més que del Tribunal Suprem, perquè, al capdavall, moltes de les grans causes que arriben a la sala penal de l’alta instància judicial espanyola han passat abans per l’Audiència Nacional, en la fase d’instrucció. És un tribunal especialitzat –que no especial, en teoria– que ara reclama tenir més poder, més competències i ampliar les fronteres dels delictes que pot perseguir per aprofitar les seves capacitats tècniques i logístiques.
Aquesta setmana ha tornat a ser el centre d’atenció per la imputació de l’expresident del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero per part del titular del Tribunal Central d’Instància 4 de l’Audiència Nacional, José Luis Calama, arran del cas Plus Ultra. Un sumari que ha afectat greument el PSOE de Pedro Sánchez i ha modificat de dalt a baix l’agenda mediàtica i política de l’executiu socialista. Tot i aquesta immensa influència de l’Audiència Nacional en la biosfera política, institucional, social i econòmica, el seu president, el magistrat Juan Manuel Fernández, dijous participava en un debat on afirmava que ni el tribunal que presideix ni cap altre òrgan jurisdiccional “fan política”.
La política, fora dels tribunals
Així ho va sentenciar durant la seva intervenció al Foro La Región, en què va assegurar que “ni l’Audiència Nacional ni cap altre òrgan judicial a Espanya es dedica a la política”. Una conferència on va exposar la tasca que porta a terme l’Audiència Nacional contra la corrupció. Una mena de delicte que considera que “erosiona el sistema democràtic”. Per tant, un delicte que “no s’ha de menystenir ni trivialitzar”. En aquest context, va aprofitar per reclamar que “no s’assetgi els que investiguen o jutgen aquest delicte”.
“La política no es fa al Tribunal Suprem, encara que la investigació i els casos que impliquin partits polítics i/o certs líders pugui generar confusió”, va assenyalar, en referència a l’aforament de diversos líders polítics processats, jutjats o condemnats en afers com ara el cas Mascaretes, on resta pendent de sentència l’exministre de Transports José Luis Ábalos. “La justícia a Espanya és la mateixa per a tothom”, va exclamar. En aquesta línia, va defensar la “independència” com una “característica essencial dels jutges i magistrats”.
De fet, va allunyar la “independència judicial” d’un concepte de “privilegi corporatiu o professional”. “No és una medalla que et pengin quan superes el concurs obert i que t’autoritza a fer el que vulguis”, va raonar. I va afegir que significa prendre decisions “sense tenir en compte cap mena d’interès, ni cap pressió política, econòmica o social”. És a dir, que la independència judicial no es pot brandar per part dels togats com una mena de patent de cors.
Revisions i crítiques
El magistrat Juan Manuel Fernández també va afirmar que la tasca dels jutges no queda impunitat, si la fan de manera incorrecta. De fet, va recordar que les decisions judicials tenen previst un sistema d’apel·lacions que pot arribar fins a tres instàncies o nivells, una mena de “rendició de comptes”. Això no és obstacle perquè la judicatura hagi d’acceptar, a criteri seu, “crítiques”. “Vivim en un país governat per la llibertat; seria impensable que no poguéssim criticar les sentències judicials”, va argüir.
I seguint aquest camí va portar les seves reflexions a l’actualitat del cas Zapatero. “Es pot criticar la resolució del jutge Calama i qualsevol decisió judicial, però el que no es pot fer és difamar-lo”, va advertir. “Insultar o difamar no és llibertat d’expressió; és un delicte i no té res a veure amb l’exercici d’un dret”, va concloure. “Una cosa és criticar una decisió judicial i una altra ben diferent és atacar la persona que la dicta”, va ressaltar.
A més, va afegir que tan important és què es critica com qui ho critica. Atesa l’opinió de Fernández, cal distingir entre “esferes d’acció”. “No és el mateix que un particular critiqui una decisió judicial que sigui el president del govern, un president autonòmic o un alcalde qui ho fa”, va adduir. “No és el mateix, perquè els líders polítics tenen el deure de lleialtat institucional”, va subratllar. En tot cas, va defensar la feina de Calama, que va definir com a “jutge magnífic”. I, per altra banda, va ressaltar que Zapatero “com qualsevol altra persona sotmesa a una investigació penal a Espanya, gaudirà de totes les garanties constitucionals i processals i, sobretot, se li garantirà el seu dret constitucional a la presumpció d’innocència”.
