L’humorista i comunicador terrassenc Òscar Andreu ha elaborat el Manual de defensa del català (Univers), un llibre que ben segur estarà entre els més venuts de no-ficció en català aquesta diada de Sant Jordi i que té un subtítol que defineix el llibre a la perfecció: “Sobre les aventures i desventures d’un catalanoparlant d’ascendència andalusa a la capital de Catalunya ben entrat el segle XXI i com topa de manera fortuïta amb la fórmula per salvar la llengua”. És a dir, aborda el jo, el nosaltres, l’ells i la decisió que pren el lector sobre la relació que decideix tenir amb la llengua després de llegir-lo. L’humorista analitza a través de l’humor la situació d’emergència lingüística que pateix el català amb l’objectiu que el lector reflexioni i desenvolupi una “consciència lingüística” vers el català perquè el “conflicte” amb la llengua “se soluciona si l’encares”. En cas contrari, “no s’acaba de solucionar mai i sempre queda soterrat”. Així ho assegura Andreu en una conversa amb El Món sobre el llibre, que en l’interior de la portada porta un decàleg per defensar la llengua. La voluntat és que la funció principal de l’obra sigui donar “eines per començar a plantar cara” i defensar la llengua. “Un acaba renunciant-hi fins que s’adona que perds més coses de les que guanyes renunciant al català”, reflexiona.
En el llibre, que està dedicat a la lingüista Carme Junyent, la culpable de despertar la passió de l’humorista per la sociolingüística i pel català, Andreu trasllada al paper els millors moments del monòleg Crida als ocells de colors llampants, una autobiografia lingüística d’una persona que quan era adolescent es relacionava habitualment en llengua castellana. “He agafat les coses més destacades, les he tornat a cosir i els he rentat la cara”, diu. I, malgrat que afirma que no li agraden les metàfores futbolístiques, fa referència a la filosofia cruyffista per explicar si és un manual de defensa o d’atac: “El millor atac comença defensant bé. Defensant ben amunt, pressionant, tenint la pilota… totes aquestes coses que els que hem crescut amb la filosofia d’en Johan Cruyff, Pep Guardiola, Luis Enrique i Hansi Flick ens creiem de dalt a baix”. “Defensar bé és una manera d’atacar”, sentencia.
Tot i això, Andreu rebutja parlar de “situació crítica” del català, i aposta per parlar de “punt d’inflexió i de presa de consciència”, perquè opina que és possible fer-ho bé amb la llengua i que acabi recuperant l’espai que ha d’ocupar la llengua pròpia del país”. Per fer això possible, el primer pas, el “pas fonamental”, és “parlar-lo sempre, a tot arreu i amb tothom, no renunciar a parlar-lo, conèixer què és una llengua minoritzada i com es canvien aquestes dinàmiques de minorització”. I afegeix que perquè una llengua pervisqui i visqui, per exemple, cal rebutjar “les motos rovellades de l’espanyolisme” com el bilingüisme banal, el nacionalisme banal i totes aquestes coses. “Nosaltres no podem ser banals, nosaltres hem d’anar de cara”, sentencia, i subratlla que als catalans ens costa mantenir la llengua perquè hem patit “300 anys de repressió, perquè ens han imposat l’altra llengua, molt sovint a sang i foc, i perquè, com a éssers humans, no ens agrada el conflicte”.
La “sociolingüística recreativa” de l’humorista i el mal que fa renunciar a parlar en català
A més, en el llibre l’humorista s’atreveix, com diu ell, amb la “sociolingüística recreativa” i descriu diferents comportaments dels catalans i els posa nom. Per exemple, hi ha el catalanoparlant de Schrödinger, una persona que parla i no parla el català alhora, i que en una conversa és capaç d’alternar frases en català i castellà. Entre altres, també hi ha els parlants model Rocco Siffredi, la síndrome de Dory, l’Almogàver, el Pompeu inesperat o els GORE-TEX, que són els impermeables al català malgrat que porten una vida a Catalunya. “Som un poble molt divers i el fet que hàgim patit aquesta mena de repressió, no només per part del castellà, sinó també per part del francès, i ara també per part de l’anglès, ha fet que hàgim desenvolupat aquesta manera peculiar de parlar la llengua”, exposa. Així mateix, deixa clar que “si actuem d’aquesta manera, cosa que no els passa als espanyols, és perquè la nostra llengua està minoritzada”.
Preguntat si ell encaixa en alguns dels parlants que descriu en el llibre, Andreu creu que “hauríem d’obrir una nova tipologia”, perquè ell ha passat de “tenir un pensament acrític sobre el bilingüisme, a formar-se i a prendre consciència”. “No sé com l’anomenaríem aquest, però podria ser el parlant que ha caigut del cavall i ha tornat a enfilar-s’hi”, diu. En qualsevol cas, veu absurd canviar al castellà quan un catalanoparlant té davant algú que ve de fora, perquè “diem moltes coses quan renunciem a la llengua” i, a més, amb aquesta actitud, es trasllada la idea a l’altre interlocutor que el català “no és important” i que ell no està capacitat per aprendre l’idioma. A més, afirma que amb aquesta forma d’actuar, que té un component de paternalisme, també “estem renunciant a una història, a un país, a una manera de veure el món, a una política” i també a “lluitar per una injustícia: que ens hagin imposat una llengua que no és la nostra”.
Crítica al “bilingüisme social” i al “supremacisme fràgil”
Al llibre, Òscar Andreu dona detalls de la llengua que fa servir per comunicar-se amb diferents familiars. Per exemple, parla en català amb la seva cunyada, que és del Kazakhstan, però amb el seu germà es relaciona en castellà. Això és perquè de ben petit es va relacionar sobretot en castellà amb el seu entorn familiar i, a més, pensava que el català era una llengua que s’havia inventat la seva mare per parlar amb ell. Però ell vol deixar al marge del debat aquest “bilingüisme de casa” perquè “moltes vegades depèn d’on venim i on anem”. En canvi, mostra preocupació pel “bilingüisme social” que, segons ell, practiquen el Govern i els partits per remar a favor d’una igualtat de les llengües que no és real, perquè afavoreix a “llengua amb estat, amb exèrcit, amb policia”. És a dir, afavoreix el castellà, que és la “llengua del poder, la privilegiada”.
D’altra banda, també es pregunta què passaria si les situacions que viuen quotidianament els catalanoparlants les patissin els castellanoparlants: “T’imagines un moment un guàrdia civil d’Àvila que treballa a Madrid i es troba que el seu fill fa catalanades o que intenta buscar una pel·li amb la seva llengua en castellà i l’ha d’anar a veure a Segòvia… Tot això són indicis que patim els catalanoparlants i que no deixen de ser símptomes d’un problema molt més gros, que és una imposició”, resumeix. Un altre aspecte que critica és el “supremacisme fràgil” dels castellanoparlants a Catalunya perquè tenen una llengua parlada per 500 milions de persones, i guanyen 5 a 0, però “els emprenya que algú no et canviï d’entrada al castellà en un forn de pa i que els atengui en català”. “No estan contents amb el seu supremacisme i voldrien que el català no existís”, sentencia.
El català sobreviurà?
Al final del llibre, Òscar Andreu posa la pilota de la supervivència del català a la teulada dels catalans perquè considera que “en bona part depèn de nosaltres”, i també depenen de moltes altres qüestions que “podem ajudar a resoldre”. Amb tot, l’humorista admet que això “no serà fàcil, però ve molt de gust”. “Poques persones al món relacionades amb tota la població mundial tenen l’oportunitat de revertir una situació d’injustícia com tenim nosaltres. I això és una cosa que, si ho aconseguim, serem recordats pels segles dels segles”, conclou.
