Va ser només nou mesos al capdavant del Departament d’Interior però encara se’n parla. Miquel Sàmper (Terrassa, 1966), va ser el conseller que va restituir el major Josep Lluís Trapero com a cap dels Mossos d’Esquadra –una decisió que va ser revertida un any després pel seu successor en el càrrec, Joan Ignasi Elena–, i recentment s’ha sabut que va destapar la caixa dels trons de les irregularitats en els contractes de manteniment dels camions dels Bombers, que ara investiga un jutjat. Ara ha tornat a la seva activitat privada com a advocat però no deixa la política ni l’activitat pública: dissabte passat va ser escollit membre de la nova executiva de Junts però hi ha renunciat perquè feia setmanes que havia estat nomenat membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, posició incompatible amb tenir un càrrec orgànic en un partit. I també ha tornat a tenir protagonisme en relació als Mossos perquè ha intervingut en la comissió sobre el model policial que està en marxa al Parlament.
Després d’haver estat conseller d’Interior, el càrrec del qual es diu que és una trituradora, ara torna a vincular-se amb l’administració com a membre de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat.
Jo ara estic plenament reincorporat a la meva activitat privada com a advocat però poder servir el país des d’una altra perspectiva diferent de la d’Interior, molt més relacionada amb la meva feina, perquè la Comissió Jurídica Assessora és l’equivalent del Consell d’Estat espanyol, per a mi és una satisfacció i un reconeixement a la meva tasca de més de trenta anys com a lletrat.
Vostè mateix fa l’equivalència entre la comissió i el Consell d’Estat perquè percep que és poc coneguda per la majoria de ciutadans. I els dictàmens no són vinculants. Quina capacitat d’incidència té?
Els dictàmens tenen una gran incidència pel que fa a la responsabilitat patrimonial de l’administració, que són el 70% o el 80% dels casos. Des d’un porc senglar que entra en una carretera propietat de la Generalitat i provoca un accident fins a una intervenció mèdica amb mala praxi. O, per exemple, un cas de la meva etapa com a conseller. Malauradament, durant les manifestacions per l’empresonament de Pablo Hásel una manifestant va tenir lesions molt importants en un ull. De seguida vaig dir que la Generalitat indemnitzaria la noia afectada. Malgrat que tenia clar que hi hauria una absolució penal del mosso que hagués disparat el foam que va causar la lesió, cap administrat ha de patir aquestes conseqüències d’una actuació policial des del punt de vista de responsabilitat patrimonial. Aquest cas acabarà a la Comissió Jurídica Assessora, i jo m’hauré d’abstenir, perquè soc part. I els dictàmens tenen molta incidència, encara que no siguin vinculants, l’administració, si no en fa cas, ha de justificar-ho.
El cas és que malgrat que finalment no ha sigut conseller en el nou Govern, encara que estava a les travesses, manté un vincle amb la ‘res publica’.
He sigut molts anys advocat en l’àmbit privat i ha sigut en la maduresa que he entrat en l’àmbit públic, com a tinent d’alcalde a Terrassa i diputat a la Diputació de Barcelona i com a conseller, després. I m’ha apassionat. Dirigir un departament tan complicat i important com el d’Interior és probablement la satisfacció més gran que he tingut professionalment. I això m¡ha despertat una passió pel servei públic.
“Creia que la figura de Trapero seria de consens. No ha sigut així perquè la política menys noble de vegades no entén de mèrits ni de necessitats de país”
Troba a faltar ser conseller d’Interior? Només hi va ser nou mesos…
Confesso, i els meus escortes ho van patir especialment, que jo era cada matí a les 6 a la conselleria. I no tornava mai a casa abans de les deu o les onze de la nit. Això era perquè era conscient que potser hi seria per poc temps, perquè quan el president Torra em demana que accepti el càrrec tots sabíem que ell seria inhabilitat i que aniríem a unes eleccions. De fet, creia que seria per tres o quatre mesos, si es va allargar va ser per la pandèmia. El cas és que vaig voler treballar les hores que no tenia el dia. I vam escriure, i dic vam perquè em refereixo també al cap dels Mossos, el major Trapero, uns models policials molt moderns sobre violència masclista, corrupció, medi ambient, delictes d’odi… Vam intentar dibuixar un sistema modèlic. Per exemple, vam planificar una comissaria específica de violència de gènere, com tenen a Porto, on han reduït l’impacte d’aquesta mena de delictes un 20% o un 25%. L’especialització té un resultat. Això va quedar escrit.
I allà ha quedat, en el paper?
Això sembla. Però que no s’hagi creat una comissaria específica de violència no vol dir que la conselleria actual no estigui treballant en aquest àmbit. El cas és que la violència masclista és una xacra social i les lleis que s’han fet no n’han reduït l’impacte. Per tant, cal fer altres coses. La violència de gènere s’ha d’atacar de manera transversal. I la comissaria especialitzada volia fer un tractament transversal, mirar de coordinar molts aspectes. La meva gran frustració és no haver-la pogut executar. Per fer coses, qualsevol conseller necessita un mandat.
Si es va posar a dissenyar aquests plans tan a llarg termini, o va va pensar que vostè repetiria en el càrrec o confiava que almenys el major Trapero sí que continuaria…
La veritat és que pensava que el major continuaria perquè, amb les diferències que puguem tenir, crec que és la persona amb més autoritas dins del cos. Un cos policial és jeràrquic i és molt important que el cap se’l creguin. I ell això ho tenia, entre d’altres coses perquè havia trepitjat molt el carrer.
I que vostè continuaria també ho creia?
Hi ha coses que no puc explicar perquè tinc el compromís de no parlar-ne, però hi va haver un moment que semblava que sí, que podia continuar. O almenys que Junts es quedaria la conselleria d’Interior. Però al final de les negociacions, suposo que en aquella masia aquell cap de setmana que tots recordem entre Pere Aragonès i Jordi Sànchez, es va considerar que no era oportú. Jo entenc que el president de la Generalitat vulgui tenir algú del seu partit a Interior, ja que el Govern és de coalició. I per molt que jo tingués una bona relació amb el president Aragonès, que la tinc, el que és evident és que no soc del seu partit.
El relleu de Trapero un any després de ser restituït va ser una decisió tècnica o política?
Sens cap mena de dubte, té només connotacions polítiques. I el mateix dic de la purga que molts periodistes van assenyalar que hi havia quan, amb la destitució de Trapero, va venir també la del cap d’investigació criminal, Toni Rodríguez. Però, com que la decisió no ha estat presa per mi ni per ningú que jo pugui parlar en nom seu, no soc ningú per dir si està ben fet o mal fet. I és evident que el president de la Generalitat i el conseller han de tenir com a cap dels Mossos la persona que més confiança els generi. Jo, personalment, penso que va ser un error, per la qualitat professional de les persones que es van destituir. Sense valorar de forma negativa, en cap cas, la qualitat de les persones que els han substituït, s’ha perdut una línia de treball que em semblava molt interessant.
“Cal una revisió de quina ha de ser la política que ha de tenir els dos partits del Govern respecte d’un mandat que tenien dels seus votants que era continuar amb el projecte d’alliberament nacional”
Però vostè creia que la figura del major Trapero era de consens?
Jo creia que la meritocràcia, sovint absent en política, no estaria absent en qüestions tècniques com pot ser la qualitat professional del major Trapero. Tots sabem que el millor potencial ministre no acaba sent ministre. Però crec que el millor policia ha de ser el cap del cos. Per això creia que la figura de Trapero seria de consens. No ha sigut així perquè la política menys noble de vegades no entén de mèrits ni de necessitats de país.
Vaig treballar molt amb el major i vaig comprovar que no m’havia equivocat respecte de la seva qualitat professional. Després pot agradar més o menys el seu ego, la seva posada en escena, la seva vehemència. Però la seva qualitat professional és inqüestionable. I té una gran capacitat de defensar el que creu que és millor per al cos, és esgotador. Vaig tenir reunions d’hores amb ell quan jo volia prendre determinada decisió i ell no hi estava d’acord. Quan el van destituir, vaig sentir dir que Trapero manava més del compte. Doncs a mi no em va manar mai. Sempre es va acabar imposant el meu criteri. Per tant, és una persona que fa el que ha de fer, que és defensar el que ell creu que és millor. Però quan es pren una decisió, encara que no fos la que ell hauria triat, després és qui més la defensa.
Diu que creia que la figura de Trapero seria de consens. Però en va parlar amb ERC, el seu soci de govern, per saber què en pensaven?
No. Reconec que en aquell moment el que vaig fer va ser comunicar la decisió com un fet consumat. Vaig trucar al vicepresident Aragonès [Torra ja havia plegat per la inhabilitació] i li vaig dir que restituïa el major.
I ara pensa que es va equivocar de no consensuar-ho?
Probablement, vist en perspectiva, igual hauria hagut d’intentar-ho.
Quina reacció va tenir Aragonès quan li va comunicar la decisió?
De sorpresa. El que va passar és que amb la meva inexperiència com a conseller em vaig deixar portar pel que feien tots. Ningú consensuava res amb ningú. Vaig fer el que em va semblar millor, simplement. No hi ha cap altra lectura. De les fílies i fòbies que hi havia me n’ha adonat després. Ara sí que tinc una percepció més clara que la figura del major arrossegava moltes més coses, del passat, del judici [del Procés], per tant puc entendre certs posicionaments. Però en aquell moment vaig parlar bàsicament amb el conseller Forn, i em va dir literalment ‘és un grandíssim policia amb molt caràcter’.
Però sí que se sabia que els que havien passat el judici, d’ERC i de Junts, i també Carles Puigdemont, estaven dolguts per la seva declaració com a testimoni, en què ell bàsicament es defensava perquè també havia de ser jutjat…
No puc parlar pel president Puigdemont però sí que puc remarcar que va mantenir un silenci absolut sobre aquesta qüestió. Als altres els van doldre bàsicament les formes, van trobar que no calia la sobreactuació.
Del seu pas per la conselleria d’Interior n’ha quedat també la investigació que va obrir per les possibles irregularitats en els contractes de manteniments els camions de Bombers. Li retreuen que ho va fer just abans de deixar el càrrec, que va sobredimensionar un nyap burocràtic per evitar que l’esquitxés. Això és el que diuen els que es defensen al jutjat.
El que diuen les defenses dels investigats és el que diria jo si fos el seu advocat. Però el relat que ho vaig fer per sortir indemne del que pogués passar i per treure pit és una mentida com una casa de pagès. La denúncia a la fiscalia es posa dos mesos després que se’m presentin al despatx el cap de l’assessoria jurídica d’Interior, una lletrada de l’equip i la secretària general del departament. La lletrada diu que ha detectat factures irregulars, en una de les quals, per exemple, diu que s’ha fet el manteniment de més de 600 vehicles a la regió metropolitana nord dels Bombers, quan 600 vehicles són els que hi ha tot el territori. D’entrada, ja hi havia un delicte de falsedat documental. Arran d’això obro una informació reservada per trobar una explicació que permetés tancar el cas.
Però alguns dels investigats que estan passant pel jutjat es queixen que no se’ls va cridar a declarar en aquesta informació reservada.
Vaig tenir dues reunions, una quan obro la informació reservada i una altra quan la prorrogo, amb els màxims responsables del cos, i no troben una resposta que permeti tancar el cas. Ningú pot pretendre que jo, com a conseller, obligui la lletrada que ho havia descobert, el cap de l’assessoria jurídica i la secretària general a ocultar factures amb elements de falsedat, seria fer-los prevaricar, fer-los cometre un delicte. Per això ho poso en coneixement de la justícia. I que amb això jo em salvo és mentida, perquè jo també soc responsable d’això durant els mesos que vaig ser conseller per no haver sigut capaç de detectar-ho.
L’altre gran tema d’Interior és, sempre, l’ordre públic i vostè recentment ha tornat a manifestar-se en aquest terreny a la comissió parlamentària que revisa el model policial. És la segona comissió específica sobre aquesta qüestió que es fa al Parlament en una dècada. Per què Catalunya no troba el model d’ordre públic?
A aquest país li costa molt acceptar que hi hagi forces d’ordre públic. Segurament quan vam demanar la transferència de les competències de seguretat no vam calibrar que això té aspectes molt macos, com les patrulles que van pel carrer ocupant-se de la seguretat ciutadana, però també aspectes no tan macos, com quan hi ha una extralimitació en l’exercici de drets fonamentals en una vaga o en una manifestació i cal revertir aquest abús. Qui ho ha de fer són precisament els Mossos d’Esquadra. I per tant comença a sorgir per part d’alguns sectors un no reconeixement d’aquesta tasca.
I la mediació que se suposa que sempre s’ha intentat de què ha servit?
Precisament, l’actual cap de la brigada mòbil, Xavier Pastor, es va formar en policies nòrdiques i és un expert en mediació. I per això és el cap de la Brimo. El que passa és que és molt diferent mediar amb manifestants amb interlocutors com David Fernàndez que fer-ho quan ell no hi és, perquè amb ell es podia mediar. En les manifestacions per Pablo Hásel no hi havia interlocutors. Els manifestants eren un conglomerat sense lideratge. I si volem una policia moderna que basi la intervenció en l’ordre públic en la mediació abans de l’actuació física necessita una contrapart amb interlocutors.
El fet és que el cas Quintana va portar a eliminar les pilotes de goma i substituir-les per projectils de foam perquè se suposava que eren molt més precisos. Ara s’ha vist que en situacions complexes aquesta precisió teòrica es perd. Quina és la solució?
L’ordre públic és desagradable amb qualsevol format. Una pilota de goma pot buidar un ull, un foam també, els cavalls que fan servir a Anglaterra poden provocar morts, perquè es desboquen. I fins i tot el tanc d’aigua, que pot semblar més amable, té riscos…
Vostè el va defensat fa unes setmanes al Parlament, quan al Departament d’Interior mai s’han atrevit a fer-lo servir.
Fa por pel component històric, se’l relaciona amb la tanqueta del franquisme…
I perquè hi ha imatges recents d’altres països que fan pànic al cos. Fa un anys corria entre els comandaments del cos un vídeo de Turquia on es veia com l’aigua que disparava el tanc aixecava una persona de terra i després la deixava caure.
Però ben utilitzat pot ser útil. Esclar que als països nòrdics hi ha l’avantatge que senzillament mullant la gent, al cap de cinc o sis minuts tenen tan fred que marxen. El cas és que no hi ha cap sistema que ens pugui agradar. L’ordre públic s’ha d’activar en determinats moments, i aquí és on està la clau. En quins moments es pot legitimar l’ús de la força? El límit no el pot posar ni el Parlament, ni el Govern, ni el Congrés, ni el govern espanyol, sinó el Tribunal Europeu de Drets Humans en la interpretació que fa del dret a la manifestació. Si Europa diu que s’ha de suportar que es cremin contenidors, doncs se suporta. Però pot passar, i va estar a punt de passar, que un contenidor en flames acabi incendiant un edifici on hi ha gent, per exemple perquè pren en un tendal. Estrasburg demana diferenciar les molèsties dels danys i els riscos per a les persones. La policia moderna ha de treballar en aquest límit.
“A aquest país li costa molt acceptar que hi hagi forces d’ordre públic”
Vostè ha renunciat finalment a formar part de l’executiva de Junts, tot i haver-hi entrat perquè va obtenir els vots necessaris en el congrés d’Argelers, perquè és incompatible amb formar part de la Comissió Jurídica Assessora. El cas és que vol continuar en la política. Cap on creu que ha d’anar el seu partit un cop passat aquest congrés?
La política m’agrada i el servei públic m’apassiona, però no soc un polític professional i sí, en canvi, soc un treballador del dret des de fa 33 anys i l’advocacia és el meu ofici. Si alguna vegada la política i el país consideren que puc ser útil, com vaig fer en el seu moment, intentaré aportar el meu gra se sorra. Del meu partit espero que representi un espai compromès al cent per cent amb l’alliberament nacional de Catalunya i amb el benestar de totes les catalanes i catalans.
El pacte que s’ha fet entre les dues grans branques de Junts, la que representa Jordi Turull i la que representa Laura Borràs, funcionarà?
És evident que són dues branques molt diferents i, si després de moltes reunions, fins a hores intempestives, han sigut capaços d’arribar a un acord, tots hem de fer el possible perquè acabi quallant i hi hagi una alternativa clara per a l’independentisme. Hem d’arribar als que ja són independentistes però també als catalanistes, als que volen que Catalunya sigui millor i s’hi visqui millor. L’1-O molts catalanistes no independentistes van votar i van votar que sí, perquè el missatge de les entitats i dels partits els va convèncer. Ara cal tornar a convèncer la ciutadania que amb l’Estat espanyol no hi ha cap altra solució que no sigui la independència, i certament amb exemples de vulneracions de drets fonamentals com l’espionatge, o generant desigualtats com les no inversions en infraestructures, ens ho posen fàcil. En aquest sentit, vull destacar molt positivament el missatge constant del president d’Òmniun, Xavier Antich, serè i realista i alhora compromès. És el camí. Analitzar la realitat és el primer pas per aconseguir-ho, utilitzant la gran experiència viscuda i els encerts i descartant els errors.
Un dels grans debats que està obert a Junts és si s’han de mantenir o no dins del Govern. Al congrés d’Argelers no es va aclarir i el missatges dels diversos líders més aviat van anar en direcció a mantenir-s’hi per per fer-lo virar. La ponència política que es proposa per a la segona part del congrés obre la possibilitat de fer una consulta a la militància. Vostè creu que han de continuar al Govern?
S’hi pot continuar si hi pot haver una política conjunta respecte de la qüestió nacional, que en aquest govern és rellevant, i per tant hi ha d’haver una revisió de la taula de diàleg, perquè s’ha vist que no serveix absolutament de res i que és una autèntica presa de pèl. També cal una revisió de quina ha de ser la política que ha de tenir els dos partits del Govern respecte d’un mandat que tenien dels seus votants que era continuar amb el projecte d’alliberament nacional. Un cop vist que el president espanyol, Pedro Sánchez, és incapaç de donar resposta a una cosa tan greu com ha sigut l’espionatge massiu a líders catalans, i vist el que fan amb la taula de diàleg, jo la taula de diàleg no me la crec. Em sap greu, perquè el diàleg és la gran eina política. Però ha fracassat i s’ha d’admetre i seure a parlar de com donar tràmit al vot d’aquell 52%.
4
2
