Si hi ha una cosa que pots fer als 92 anys i que t’aplaudeixin és l’autoparòdia. I Jordi Pujol ha demostrat que en domina la tècnica aquest dimecres, en la presentació del llibre L’última conversa (Trobada a Queralbs), que recull la reunió en què es va acomiadar del catalanòfil japonès Ko Tazawa, que sabia que s’estava morint, després de 30 anys d’amistat. En una sala de l’Institut d’Estudis Catalans plena de gom a gom i amb gent dreta –i això havent canviat d’espai, perquè en el que s’havia triat inicialment ha sigut impossible encabir-hi tots els assistents–, l’expresident s’ha passat tota l’estona advertint que ha volgut parlar dient que tenia “molt, molt mal dia”. Afirmava que no hi sentia bé, probablement “per culpa del micròfon [l’audiòfon]” i que potser per això deia coses “no adients”. Fins que ha estirat tant el gag que ha admès estava “exagerant” perquè així la resta de participants en la presentació l’ajudarien.

Aquesta confessió, amb tota la murrieria, l’ha fet cap al final de la seva intervenció, després d’haver-se passat una hora fent el que li ha donat la gana, cosa que ha fet xalar el públic i patir la presentadora de l’acte. La presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, Maria Teresa Cabré –que era a la taula com a lingüista perquè va dirigir la tesi doctoral que Ko Tazawa va fer a Catalunya–, ha intentat ajudar-la en l’intent inútil que Pujol seguís el guió. Missió impossible i probablement innecessària.
Dos japonesos “al país del Manelic”
A empentes i rodolons, entre la conductora, la periodista Mònica Socias, i Cabré han aconseguit fer-lo parlar de quan va conèixer els Tazawa. La vídua de l’estudiós japonès, Yoshiko –que ha llegit el text que portava preparat molt emocionada, sense poder evitar les llàgrimes–, ja havia avançat que els va convidar a prendre cafè a Queralbs, on passaven part de les vacances. “Vam anar-hi vestits molt correctament, tot i que quan hi vam arribar tothom anava amb pantalons curts perquè era estiu”, ha rememorat.
“No me’n recordo. Suposo que devia passejar amb la meva dona per Queralbs i van comparèixer dos japonesos, això al país del Manelic! I vaig pensar, ‘això [la projecció de Catalunya al món] va en sèrio‘”, ha improvisat Pujol en el seu torn, quan se li ha preguntat com havia arribar a descobrir la presència de la parella per convidar-los.
“Vostè digui’m què he de dir i ho diré”: el Pujol més murri
La lluita per fer-lo tornar al guió ha estat constant. “Vostè, molt discretament, m’està dient que deixi d’atabalar-los parlant de la reindustrialització del Japó i que parli del que volen que parli”, li ha etzibat a Cabré en un dels millors moments del seu mal dia. “Ja sé que me n’estic anant del tema, però jo vull explicar com va renéixer el Japó després de quedar destruït durant la guerra, perquè com a president vaig anar-hi perquè visitava els països que tiraven endavant”, s’ha justificat. I, al final: “Vostè digui’m què he de dir i ho diré”.
Llengua: “El català necessita una gran mobilització popular”
D’una manera o altra, entre Socias i Cabré han aconseguit fer-lo parlar de llengua i de l’honor, dos dels temes del llibre, que publica l’editorial Lapislàtzuli. I en aquests dos punts ha deixat la paròdia de banda. “Al Japó, amb la llengua no s’hi juguen el tipus, a Catalunya, sí. La llengua per a Catalunya és decisiva i ara torna a estar en un perill greu”, ha advertit. Encara s’ha permès una altra digressió, però de fet estava directament relacionada amb la qüestió: ha explicat una reunió que va tenir “amb gent del PP” quan encara era president, en què li van advertir que s’havia de fer la idea que “el català no té remei”. “Con la immigración que les va a caer, en 40 años ésto se acabó“, ha assegurat que li van dir. Davant d’aquesta posició dels polítics espanyols, la seva conclusió és: “La llengua necessita una gran mobilització popular”.
De com es perd l’honor o “procuren que el perdis”
El posat reflexiu i gens humorístic s’ha mantingut per parlar de l’honor. Un dels temes que l’obsessiona, especialment des que va confessar la “deixa” i se li va enfonsar el món com a figura institucional. S’ha referit a un text de 130 pàgines que té escrit sobre “tots els tipus d’honor”, ha parlat del harakiri japonès i de casos en què portar l’honor a l’extrem “porta al desastre” –ha posat com a exemple el coronel britànic de la pel·lícula El pont sobre el riu Kwai– i ha arribat al moll de l’os: “En aquest llibre parlo sobre com es guanya l’honor i sobre com es pot perdre o com procuren que el perdis”.
La represa d’una agenda pública
De fet, l’acte d’aquest dimecres formava part del cicle d’autoreparació que té obert Pujol gairebé deu anys després de la seva confessió, el juliol del 2014. Tot i haver patit un ictus al setembre, continua amb una agenda pública que en els últims mesos ha passat per l’assistència al 90è aniversari del Parlament –una celebració impulsada per Laura Borràs abans de ser suspesa com a presidenta i en què només ella va sortir a rebre’l i després tots dos van seure a la tribuna de convidats– i, el 8 de febrer, per la presentació d’un altre llibre, la reedició de Des dels turons a l’altra banda del riu. Entre l’acció i l’esperança, amb articles seus escrits a la presó, entre el 1961 i el 1962. Ell mateix ha recordat avui aquest acte de fa tres setmanes. I ha promès que el d’avui, dedicat a l’amic japonès mort al setembre, seria “menys polític”. Però ha afegit: “Al final haurem de parlar de política, és inevitable”. I així ha sigut.
Entre els assistents, a més a més d’Oriol Pujol, el fill sempre present, els exconsellers Meritxell Borràs i Jaume Giró, un dels actuals dirigents de Junts més disposats a reivindicar el seu llegat i la manera de fer política de CDC, com va demostrar en l’acte de l’any Trias Fargas –al qual va assistir l’expresident– que va organitzar la conselleria d’Economia al juiol.
