Pujol es reedita

Aquest dimecres a tarda, la llibreria Ona de Barcelona s’ha omplert com un ou. Tot per una presentació d’un llibre de… 1978. Però la gràcia, el ganxo i el truc de l’èxit ha estat l’autor de l’obra, el president Jordi Pujol. Es tracta de l’obra Des dels turons a l’altra banda del riu, que ha reeditat l’editorial Comanegra, a cura de Joan Safont i també presentada per Montserrat Dameson. Una presentació pròpia del que s’ha convingut a batejar com a Catalunya Experience, és a dir, coses i imatges que només es donen a Catalunya. De la mateixa manera, que hi ha debats mundials que només són diferents a Catalunya, també Catalunya deu ser dels pocs llocs on es reedita un llibre de 45 anys obra d’un president al qual se li van retirar els galons per una presumpta corrupció i una “deixa” explicada a destemps. Un cas, per cert, que després de gairebé deu anys encara dorm el son dels justos en un calaix de l’Audiència Nacional.

És curiós com l’exsecretari general de Junts, antigament relacionat amb ICV, pres polític per independentista, Jordi Sànchez, ha compartit aforament amb Quim Nadal i Carles Campuzano, dos consellers d’ERC que no tenen el carnet d’ERC però que han vist la llum del Palau que els ha encès el president Pere Aragonès. I, a tot això, l’advocat de la infanta espanyola Miquel Roca de peu dret, i l’expresident del Barça Joan Gaspart assegut a l’escala i exescortes que no han perdut pistonada i encara es col·loquen on s’han de col·locar. Això només pot passar a Catalunya i això sembla que només ho pot aconseguir el president que molts van considerar caigut, altres que van alertar que no n’hi havia per a tant i tants altres no el van perdonar perquè estan convençuts que no li han de perdonar de res.

“Em tempta la tristesa però el país és viu”

L’acte no ha servit per fer un discurs per emmarcar. No calia. Al capdavall, ningú més que el seu fill Oriol l’hi reclamava. Tot i la traça a donar a la volta a la situació quan, ben al principi de la presentació, havia perdut les ulleres. Pujol ha començat fent de president Pujol. Aquell líder nacional de quan la Generalitat feia coses i relat, o relat a través de fer coses. Quan la política no era Instagram, no s’imposaven les tesis dels politòlegs i no hi havia la xacra dels spin doctors que encara no han entès que un votant de Mollerussa no és el mateix que un votant d’Arizona. Sí, aquest dimecres a la tarda s’ha constatat que Pujol va ser un líder nacional –i qui va ser, conté– confirmant aquella màxima tan catalana que el país sempre ha tingut grans líders nacionals, però que mai han estat grans líders de partit.

De fet, la presentació era una concelebració. Un retorn de reivindicació per a molts de la seva figura i del seu llegat, i Pujol ha posat la barrera per tal que no es confongués l’acte amb un funeral en vida. Com deia un dels més assistents més trapelles, murris i perspicaços, “l’Audiència Nacional espera que es mori, i no es morirà”. I, d’acord, si bé fer enraonar avui el president és com fer cantar un rock a Elton John, l’home també tenia el seu dret a intentar tastar el bàlsam de cert reconeixement. D’aquí que hagi volgut mostrar que ara la seva vida és dura, però sobreviu arran de “l’esperança”. “Em tempta la tristesa, però el país és viu i això em dona esperança”, ha sentenciat.

Autocrítica oberta

El president ha fet una comparativa entre l’època en què va escriure el llibre i l’actualitat, seguint el fil roig que ha deixat l’escletxa de la Guerra Civil. Pujol ha recordat que abans del final de la guerra ja se sabia que guanyarien els franquistes i el país va resistir. Amb l’arribada de la democràcia, però, sobretot als anys 90, va continuar la “brutalitat” de batallar contra la “identitat, la cultura i la consciència de país”. “Ara també tenim “l’obligació bàsica” com a país tornar a la idea d’un sol poble. “És difícil, però ho hem de fer, i ho hem de fer amb una gran convicció”, ha assenyalat per recalcar que en el projecte també hi han de ser els que “van arribar abans-d’ahir”.

“Hem de portar a terme una acció per recuperar Catalunya, la seva identitat, les institucions, la llengua i la cultura; sí, el tenim engegat, però no gaire ben engegat”, ha detallat. Però ha exigit que amb el país “pressionat” l’obligació és “tornar a tirar endavant”. Així ha admès que a la presó va pensar que “havia fallat davant el que s’esperava” de la seva generació, però calia i cal trobar-ne els “efectes positius”. “Cal vèncer velles tares del país”, ha conclòs. Pujol s’ha reeditat a ell mateix, sense escarafalls, amb cert posat calvinista i reivindicant una generació de catalanisme que va aguantar l’atzucac gairebé com una obligació moral del país. Pujol no es llepa les ferides, ni profetitza, sinó que únicament ( i sense dir-ho) reivindica que no el jutgin per un final encara per aclarir.

Tothom hi era convidat

La llibreria Ona, propietat del productor televisiu Tatxo Benet, ha quedat més que petita per a la presentació i ha hagut d’habilitar un streaming i instal·lar pantalles a tota la llibreria. Noms de la vella guàrdia pujoliana, però també part d’un públic jove, hi han anat a parar l’orella al president Pujol. Entre les cadires, a les escales i a peu dret, s’hi trobaven el president Artur Mas, l’ expresidenta del Parlament Núria de Gispert, els exconsellers Santi Vila, Jaume Giró, Lourdes Ciuró, Miquel Buch, Francesc Homs, Boi Ruiz, Quim Forn, Meritxell Borràs, Pere Macias, Josep Rull, John Williams Carnes, Meritxell Budó i Jordi Ciuraneta. És a dir, membres de l’antiga Convergència que la implosió política ha dut als camins inescrutables de la vida a través d’altres formacions. També s’hi han deixat veure David Madí; l’exdirector general de la Policia, Manel Prat, el president del Col·legi de Metges, Jaume Padrós, l’analista Sergi Sol, l’alcalde de Martorell, Xavier Fonollosa, l’històric corresponsal de l’Orient Mitjà, Tomàs Alcoverro, l’exdirector de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, Joan Granados, el secretari general el cofundador de la Plataforma pel Dret a Decidir, Manuel Vila, un dels líders del sector crític d’Unió, Carles Puigdemènech, o exescortes com el veterà Francesc Camprubí i altres que encara estan de servei però que havien servit a les seves files. I, per descomptat, gairebé tots els seus fills.