Un dels mantres que més ha repetit el president Salvador Illa des que va arribar a la presidència de la Generalitat és el de la “normalitat”. Catalunya havia de deixar enrere els anys de confrontació política, d’excepcionalitat institucional i de tensió permanent associats al relat independentista, per entrar en una nova etapa de diàleg, estabilitat i gestió. La normalitat i la promesa de pau social com a virtut política genèticament vinculada al PSC. Però aquests dies la realitat ha colpejat de ple aquest relat.
Més de 60.000 docents han participat en la consulta sobre el preacord negociat entre el Departament d’Educació i diversos sindicats, i el resultat ha estat devastador: una majoria clara ha rebutjat la proposta. No es tracta d’un desacord menor ni d’una protesta corporativa puntual. És una esmena a la totalitat a la gestió d’un conflicte que el Govern confiava haver encarrilat. I una derrota no només del PSC, sinó dels sindicats que van avalar l’acord. La consulta ha deixat al descobert una fractura profunda entre les cúpules negociadores i una part molt significativa del professorat. Els representants signaven un acord mentre les aules preparaven una resposta de rebuig: costa imaginar una demostració més contundent de desconnexió entre el carrer i els despatxos.
El PSC havia arribat a Sant Jaume convençut que molts dels conflictes heretats es podien resoldre simplement amb un relat teòric de pau social. Allà on abans hi havia suposadament imposició, ara hi hauria diàleg. Allà on hi havia suposada confrontació, hi hauria negociació. Allà on hi havia soroll, hi hauria acords. Però el conflicte educatiu ha demostrat que l’establishment també pot fer aigües.
Els docents continuen denunciant les mateixes mancances que fa anys. Continuen treballant amb recursos insuficients per atendre la diversitat, assumint càrregues burocràtiques absurdes i patint la falta de substitucions i la sensació que l’Administració exigeix cada vegada més mentre ofereix cada vegada menys. El malestar que va omplir els carrers durant l’etapa de Josep Gonzàlez-Cambray no s’ha evaporat. Simplement ha canviat d’interlocutor.
Tal vegada el principal error del Govern ha estat construir el relat que Catalunya havia recuperat la normalitat sense ser cert. Però la normalitat no consisteix a tenir menys manifestacions davant del Departament ni menys declaracions incendiàries als mitjans. La normalitat consisteix a tenir serveis públics que funcionen i professionals que se senten escoltats. I aquí és on el relat del PSC comença a esquerdar-se.
La consulta dels docents és el primer gran avís que rep el projecte polític de Salvador Illa. Un avís que diu que el malestar continua viu i que hi ha conflictes que no es resolen amb una fotografia de signatura de la pau entre el poder i alguns sindicats, ni amb una roda de premsa optimista.
Al capdavall, a la Catalunya normal que proclama el PSC s’ha descobert que, sota la superfície, continua havent-hi una societat exigent, crítica i disposada a plantar cara quan no se l’escolta.
