Amb els precedents esmentats en l’entrega anterior, no pot estranyar el que ha succeït gairebé sis anys després, en les eleccions municipals d’aquest maig del 2023. Ja hem tingut ocasió de tractar-ho en la quarta entrega d’aquesta sèrie. Es van resoldre amb una operació d’estat, on van col·laborar el PSC-PSOE i el PP, així com Comuns. Tot per impedir que l’independentisme pogués governar la ciutat. També els partits independentistes les van plantejar en clau de competició interna i en van amagar el vessant nacional.
I cal tenir present com van anar les eleccions generals de dos mesos després. L’independentisme va perdre prop de 800.000 vots. El perímetre havia disminuït. Per molt que els partits independentistes tendeixen a pensar que l’Estat només sap reprimir, va quedar clar que també feia política. Les estratègies espanyolistes que operaven des del 2010 havien donat fruits.
Pedro Sánchez, un bon tàctic, va convocar eleccions generals quan l’independentisme ni tan sols havia començat la digestió de les municipals. De nou, els aparells dels partits catalans agafats a contrapeu, de nou l’autocrítica al calaix, de nou estratègies sense tàctica, de nou improvisació, de nou l’independentisme a remolc de la iniciativa del govern de l’Estat, o millor dit de la política estatal.
Una vegada més, sorgia la pregunta de sempre: l’independentisme aprofitarà aquestes eleccions per fer política de contra estat? Aconseguirà vincular-les a una estratègia nacional de llarg termini? Les associarà a plantejaments tàctics eficaços? Els dirigents permetran pujar algun esglaó en termes d’unitat?
La prova inequívoca de l’estat d’ànim de l’independentisme
Els resultats són coneguts. Les eleccions estatals del 23 de juliol van evidenciar que l’independentisme havia perdut la confiança de la seva base. A Catalunya va guanyar el PSC-PSOE, un partit, amb els matisos que vulgueu, tant culpable com el PP del fracàs de l’Estatut de 2006, de la fatiga d’estat de la societat catalana, de l’estafa del dèficit fiscal, de la reculada del català o de la repressió. Van caldre els resultats de les municipals, les eleccions més pròximes a la ciutadania, i el fracàs en les generals espanyoles, per obtenir una prova inequívoca de quin era l’estat d’ànim de l’independentisme. La situació contrasta, i molt, amb el sentiment que teníem una notable quantitat de catalans i catalanes el mes d’octubre de l’any 2017, farà aviat sis anys.
“Tard o d’hora havia de passar i ha passat ara”, va escriure sobre els resultats de les eleccions municipals del 28 de maig l’editor d’aquest diari, Salvador Cot. Podria haver-ho escrit sobre les eleccions generals. Sintetitzava l’opinió de molta altra gent que des de posicions independentistes intentava dir que calia reaccionar, que era l’hora de deixar el dol. L’hora de, sense perdre la memòria, compondre una partitura posada al dia.
L’oportunitat tàctica que Puigdemont intuïa
Però, coses de la política, mentre el moviment tocava fons, l’aritmètica electoral posava en relleu una gran veritat: la política es belluga entre el joc de les estratègies de fons i l’aprofitament de les oportunitats tàctiques. I, paradoxalment, unes eleccions amb mals resultats havien donat a l’independentisme una oportunitat tàctica extraordinària.
I és un goig afirmar que alguns dirigents l’han jugada amb finesa. Puc assegurar, per exemple, que el president Puigdemont havia visualitzat la hipòtesi del vot imprescindible de Junts ja abans de les eleccions municipals. Vaig tenir-hi un encontre en aquelles dates. Aleshores, com tots, ell encara especulava que les eleccions generals serien al novembre, però estava indiscutiblement convençut que el vot de la seva formació seria imprescindible. Vull assenyalar, per tant, que la seva actuació en relació amb la presidència de les Corts espanyoles –i el que estigui fent amb relació a la investidura de Pedro Sánchez– no són improvisades.
Vaig tenir la sensació durant aquells dies que, per primera vegada des de l’1 d’octubre, Junts estava entrant en una fase de majoria d’edat política. Diàleg sí, però amb acords verificables. Va suposar un salt de qualitat en la política independentista. Va posar en evidència el diàleg infructuós d’Esquerra i va obligar el PSOE a fer gestos que s’havia negat a desplegar durant dècades. Després de pràcticament sis anys, Junts estava desplegant una bona política de contra estat.
L’aritmètica electoral va posar a disposició de Puigdemont una oportunitat i l’està aprofitant. Ha dividit l’espanyolisme, ha accentuat les contradiccions de l’Espanya reaccionària, ha posat en relleu la brutalitat ideològica d’un partit polític que de cop pot donar veu a les Corts al català després d’haver-ho impedit durant mig segle, només pel simple fet que el reglament de la cambra no ho contemplava. És només un primer pas en la política eficient, però suposa un canvi substancial en la política independentista. La societat espanyola, dividida en dues meitats, ha pogut adonar-se que parlar català al Parlament no trencarà res. Potser algú ja s’havia adonat que els únics que fracturen són els que utilitzaven l’aparell d’Estat per impedir que els catalans poguéssim viure en la seva llengua.
Gran primer pas, aquesta negociació. Ara només cal que ningú pensi que el PSOE complirà o que no buscarà vies indirectes per ajornar o revertir els acords.
La nova manera de negociar de Junts i ERC
En el moment en el qual escric aquestes ratlles la negociació per a la investidura de Pedro Sánchez encara no està tancada. Fins més endavant no podrà fer-se’n la valoració. De moment sembla que la manera d’afrontar-la per part de Junts i ERC apunta a actituds políticament menys epidèrmiques i simplistes. Em sembla un gran pas endavant. Esquerra no ha reconegut que la seva taula de diàleg ha sigut un fracàs, però no li queda més remei que admetre que el diàleg ingenu amb l’Estat no portava enlloc. El diàleg s’ha d’intentar sempre, però en paral·lel a la força que el sosté i que obliga l’altra part. Amb taula o sense, el diàleg polític sempre ho és entre dues forces que volen coses diferents, o fins i tot oposades, com és el cas, però no porta enlloc sense tenir força al darrere.
Junts, després de mesos de paraules estigmàtiques, per fi ha entrat a dialogar amb una fórmula afinada. S’ha adonat que el principi del diàleg és una bandera democràtica que no pot abandonar, que perjudica qui s’hi nega, per molt cínic qui sigui el dialogant que tens davant. En qualsevol cas, rebutjar el diàleg és menysprear la teva pròpia força. En el cas català, autonomia versus estat, és també deixar els interessos quotidians de la teva gent en mans dels teus contrincants.
Sempre s’ha de ser el líder del diàleg, entre altres coses perquè tota estratègia de futur només és vencedora si demostra habilitat per lluitar millor que ningú pels interessos del present. La vida es viu en el dia a dia i no només, que també, en l’espera del futur. Però hi ha una segona raó per mostrar sempre una inequívoca voluntat de diàleg: aconseguir la independència de Catalunya suposarà que l’independentisme ratifiqui davant del món, sense cap ombra, que el diàleg veraç, el pacte i el referèndum estan entre els fonaments de la seva idea de democràcia i de república.
Encerts recents que no resolen els problemes acumulats
Tot i això, seria un nou error suposar que els encerts d’aquest darrer moment han resolt tots els problemes acumulats de l’independentisme. Aquest estiu, després d’unes eleccions municipals i d’unes eleccions generals, a les portes d’unes autonòmiques que no poden tardar, ja ningú ha negat que fragmentació, desànim i desmobilització són els trets que caracteritzen una part substancial de les bases del moviment independentista a hores d’ara.
Fins ara, s’havien perdut sistemàticament les oportunitats electorals per la inexistència d’una política estratègica comuna entre ERC i Junts, un fet que cada ocasió perduda erosionava una mica més la base social de l’independentisme. Cada contesa electoral allunyava milers de votants dels partits que els havien representat durant una dècada. El vot útil a favor del PSC-PSOE en les darreres eleccions generals ha assenyalat que l’oferta dels partits independentistes és interpretada per molts catalans com cada cop menys profitosa per a la seva quotidianitat i, per tant, inadequada als seus interessos i anhels.
Independència i vida de cada dia s’allunyaven cada dia més. Es posava de manifest que la independència no havia d’abandonar el regne de l’abstracció, de la prèdica nominativa, de la falta de substància real. La independència havia de recuperar la seva dimensió de categoria política concreta, real, profundament empeltada de la vida de cada dia dels catalans.
Fos com fos, els dirigents dels partits independentistes i de les entitats cíviques no trobaven el comú denominador. Sempre satisfets de si mateixos. Els líders d’ERC han aconseguit quadrar el cercle: cada cop fan pitjors resultats, però es manifesten gratament satisfets. Es tracta, doncs, de perseverar, diuen, perquè insisteixen que venen de molt lluny i arribaran més lluny encara. Potser sí, però res demostra que venir de lluny sigui sinònim d’independència o de futur.
Set conteses electorals desaprofitades per l’independentisme
Des de l’octubre del 2017, hi ha hagut set conteses electorals. Autonòmiques, desembre del 2017. Municipals, maig del 2109. Generals, abril del 2019. Generals, novembre del 2019. Autonòmiques, febrer del 2021. Municipals, maig del 2023. Generals, juliol del 2023.
En termes generals no s’han aprofitat a favor de la independència. Potser els nostres dirigents haurien de començar per acceptar que cada procés electoral ha sigut una ocasió desaprofitada. En cada ocasió s’han perdut vots i participació. En cada elecció, un fragment de les bases s’han allunyat dels partits i dels dirigents. Seria bo preguntar-se on són els més de dos milions de ciutadans i ciutadanes que amb tanta il·lusió van votar l’1 d’octubre de 2017. Seria bo desxifrar on és la confiança que tanta gent va posar en la independència de Catalunya.
La repressió de l’estat i la reactivació de les seves polítiques ha sigut un factor clau per entendre on som, però també n’és responsable l’independentisme amb les seves falles. Massa divisió, massa estratègies i tàctiques contraposades, massa ambigüitats, massa malentesos, massa malevolències personals.
El cas de la Crida Nacional per la República
Tinc ben present el cas de la Crida Nacional per la República. Quan va néixer formalment, el 18 de juliol del 2018, va introduir una notable dosi d’esperança per a molta gent que, de posicions més o menys de dretes, d’esquerres o de centre, pensava que no hi havia altra solució política per a Catalunya que la independència. Pensaven que l’única manera de sortir del forat on ens volia ubicar l’Estat espanyol, calia enlairar un estat republicà. La destrucció de la Crida va ser uns dels actes polítics més incomprensibles de la política catalana dels darrers anys. Va ser incomprensible també per a molta gent que va interpretar-ho com un acte de partidisme, de petits poders i de subordinació als interessos personals.
Vaig viure-ho en primera persona. La Crida va néixer empentada per la voluntat de molta de la gent que volia recuperar la força del moviment independentista. Va néixer emparada per la voluntat d’unitat de la base del moviment. Després del 27 d’octubre del 2017, era una iniciàtica de reagrupament. Inicialment el mateix president Puigdemont la va impulsar. Seria una organització nova. La situació exigia aglutinar forces i articular organitzacions més representatives que els vells partits. L’antiga CDC estava exhausta. El PDeCAT no trobava el seu lloc. ERC continuava més obsessionada a passar per sobre dels seus contrincants interns que no pas a refer-se de la patacada de l’octubre del 2017.
La Crida va néixer manifestant l’enorme potencial post partidista que hi havia en la societat catalana. Molts independentistes havien entès que assolir l’objectiu d’una república independent exigia deixar de banda, almenys en el moment de lluitar per un nou estat, la tradicional i cada cop més negativa divisió entre dretes i esquerres. La necessitat de fer polítiques de dretes o esquerres, o de centre, o diferents, arribaria, però una mica més endavant. En aquell moment l’objectiu era sumar totes les forces i recuperar la iniciativa.
L’acte fundacional de la Crida, a Manresa, va ser un exemple de participació, de voluntat col·lectiva, d’entusiasme, de pluralitat, d’unitat i, sobretot, d’esperança. Després de l’1 d’octubre, va ser la primera gran expressió de força. Naixia com un instrument polític, social i cultural nou, amb la voluntat de definir i posar a disposició de tots els catalans i catalanes un motlle que superés les maneres i formes dels desprestigiats partits tradicionals.
L’objectiu fundacional era inequívocament estratègic: convertir Catalunya en una República independent, sota l’empara de la unitat i la convicció democràtica del poble català, amb la missió de dotar als catalans i catalanes d’un estat eficient i representatiu, que permetés l’expressió de la nostra pluralitat i diversitat, que fes possible que poguéssim assumir amb garanties els complexos reptes del nostre temps en l’àmbit de la democràcia, la justícia, la prosperitat i el benestar, mantenint, és clar, una inequívoca voluntat de col·laboració amb els pobles peninsulars i no cal dir, amb l’Estat dels espanyols i amb els europeus.
Els tres objectius d’un projecte malaguanyat
A partir d’aquest objectiu estratègic, havien de prendre forma tres grans objectius imprescindibles.
El primer havia de ser demostrar a aquells catalans que no ho veiessin, i al món en general, que l’Estat espanyol era caduc, maldestre, excloent i aferrat a formes polítiques autoritàries i extractives que perjudicaven sistemàticament els drets, llibertats, prosperitats i benestars dels catalans.
El segon era mostrar que el projecte de república independent que guiava l’acció de l’independentisme buscava construir un país capdavanter en democràcia, justícia, prosperitat i llibertat. Calia que la societat catalana assumís que precisament era la falta de sobirania la que ha impedit i impedirà construir el país que anhelem.
I el tercer era fer evident que, mentre Catalunya no fos independent, governaria l’autonomia com un exemple de bon govern, d’atenció a les necessitats del país i de vindicació de les obligacions sempre insatisfetes de l’Estat a Catalunya.
El sentit de la Crida era clar: convèncer el poble de Catalunya que sense un estat que respongués als seus anhels, que tragués rendiment dels seus atributs, era impossible desplegar-se com una societat moderna, capaç de doblegar els molts reptes que tenim d’ara endavant. Havia d’oferir al poble català un horitzó polític clar i una direcció estratègica adequada, a més d’una proposta de renovació de pensament i d’idees, sobre nosaltres mateixos. I, per què no, havia de dotar-nos d’un instrument de participació i de mobilització eficient. Aprofitar el moment, doncs, per canviar l’escala dels partits polítics. Només tenint una eina capaç d’afrontar la complexitat, podríem vèncer l’Estat espanyol i guanyar-nos la república.
Supressió en benefici de Junts: un altre error estratègic
La Crida va aglutinar un nombre increïble de ciutadanes i ciutadans, però per raons inexplicades no va durar gaire. Es va suprimir en benefici de Junts, i no va ser una qüestió de noms, va ser una cosa més profunda.
Tot d’una, un moviment participat per milers de persones, amb voluntat unitària, amb una base molt més amplia que cap organització partidària, que trencava amb el motlle autoritari de la gran majoria dels partits existents, que permetia unir gent de totes edats i procedències en l’objectiu d’una república independent, va ser anul·lat. Qüestió de personalismes? De por d’alguns dirigents a perdre la cadira? D’alguns partits a perdre poder?
Fos com fos es va perdre la consolidació d’una organització diferent, que des del primer dia va irradiar un enorme potencial unitari i d’esperança. Desmuntar la Crida va ser un altre error estratègic, un més. Val a dir que alguna de la gent que va integrar-se a Junts va intentar mantenir alguns trets de la Crida, però mai va ser el mateix. De seguida va esdevenir un partit massa similar a tots els altres, quan el moment aconsellava arriscar amb un instrument diferent.
Els efectes de la pandèmia: més desconfiança envers la política
I en aquest context va arribar la pandèmia. Poques persones han oblidat les jornades de mitjans de març de l’any 2020, quan va esclatar sense previ avís una pandèmia mundial provocada per un virus desconegut anomenat SARS-CoV-2. Ràpidament, es va fer evident que el virus congelava la dinàmica social i econòmica del planeta.
Arreu es van posar els sistemes sanitaris i econòmics, així com la gestió política, contra les cordes. És van evidenciar les insuficiències dels sistemes socials. La condició humana va manifestar una sensació extrema de fragilitat estructural i d’ignorància.
Ara, més o menys, hem tornat a la normalitat, com si res hagués succeït, però sembla indiscutible que ha quedat un grau més de desconfiança envers la política. Per a molts analistes, la pandèmia va suposar un canvi d’època, profund, com el que s’havia produït als anys 40 del segle passat, amb el que va suposar la Segona Guerra Mundial i la primera explosió atòmica.
Canvi d’època que en el cas català va coincidir amb un moment polític molt delicat. L’estructura institucional catalana, profundament afeblida per l’aplicació de l’article 155, estava en les pitjors hores des del 1980. La república independent no s’havia consumat, els principals dirigents independentistes estaven a la presó, el govern autonòmic governava a partir d’un confús programa, deficitari en sentit autonòmic i desdibuixat en termes republicans.
El món va canviar de ritme i la societat catalana també, qui més qui menys va apreciar-ho, però no va canviar la política independentista, preocupada com estava en els temes repressius. En tot cas, a la ciutadania se li va fer evident que les estructures autonòmiques no servien per fer front a l’envergadura de la pandèmia. En els països políticament normalitzats, la política va congelar les seves dinàmiques en benefici de la cerca de solucions als reptes pandèmics. La política catalana va quedar atrapada i a la defensiva en les conseqüències del 27 d’octubre. El govern espanyol, i els seus aparells, van recuperar la preeminència, embolcallant la resposta a la pandèmia amb el seu caràcter més arcaic i grotesc. Però no hi havia alternativa, ni l’autonomia tenia les eines, ni la república existia.
Tinc la convicció que els dirigents de l’independentisme no van valorar adequadament el significat polític de la pandèmia. Ja no érem només fills de la lluita per la democràcia o de l’1 d’octubre, érem fills d’una realitat desconeguda, dramàtica per a moltes persones, plena de perills personals i col·lectius desconeguts que relativitzaven les prioritats polítiques de les persones i les societats. La pandèmia va exigir als estats una mena de renovació de les seves prioritats. I, a un projecte d’estat nou com el català, li exigia a resultar fiable com a alternativa de renovació de la societat i de les institucions públiques. La pandèmia va suposar un canvi de prioritats, de replantejament d’objectius vitals, de sentit de realitat a la política.
La Covid va acabar amb el que quedava del miratge autonòmic, va fer evident que l’únic poder real era l’Estat Espanyol, per molt que fes encara més visible l’anacrònic espanyolisme estructural que supuraven els aparells estatals. Però va quedar clar: l’únic poder real davant un fet extraordinari i dramàtic era l’Estat, i no hi havia alternativa. Les estructures públiques vinculades a la Generalitat no tenien instruments, ni pressupostos, ni posicionament internacional.
L’autonomia era una formalitat, per molt que el president de la Generalitat del moment, Quim Torra, mostrés la seva millor voluntat, més enllà de manifestar-se predisposat a tota mena d’escaramusses simbòliques. La pandèmia va afermar una idea que molts catalans havíem anat considerant: el govern autònom era poc més que un simulacre. El govern espanyol era un estat centralitzat, autoritari, espanyolista i anacrònic, però tenia poder real, i va aprofitar la pandèmia per mostrar que el món del segle XXI exigia un estat espanyol fort i no una Catalunya internament dividida i capficada per una independència que anava contra els signes dels temps.
Des del final de la pandèmia fins ara, més enllà del que està succeint aquestes setmanes amb les negociacions per a la investidura del govern espanyol, en realitat en l’únic front on poc o molt s’ha avançat és el de la defensa europea del president Puigdemont. Des de l’exili i al Parlament Europeu, ha mantingut una defensa clara davant diverses institucions europees i internacionals en termes dels drets humans, polítics i nacionals que s’havien retallat a Catalunya.
En termes generals, doncs, quan estic escrivint aquestes ratlles, més enllà del brot verd que està suposant la negociació amb l’Estat per la investidura del nou president espanyol i que ja veurem com acabarà, sabem que l’estat d’ànim de l’independentisme no és bo. Els símptomes es manifesten quotidianament. Les bases del moviment no només no s’han eixamplat, més aviat al contrari, han disminuït i els dirigents independentistes han perdut part de la credibilitat aconseguida. Part de les bases no voten. I no ho fan perquè estan emprenyades, fastiguejades i en qualsevol cas, desorientades. Han estat sotmeses a lògiques estratègiques antagòniques, a tàctiques difícils d’entendre, a una narrativa política confusa i ambigua, a una desunió injustificable i dolorosa.
Uns 800.000 vots perduts
En tot cas, les dades són explícites: el dia 1 d’octubre de l’any 2017 els resultats del referèndum a favor de fer de Catalunya un Estat independent lliure i democràtic dins de la Unió Europea va ser explícit i clar. D’aleshores ençà l’independentisme ha perdut molts adeptes, i probablement encara més vots. Uns 800.000, diuen algunes fonts. Són molts.
És un fet que, mentre l’Estat espanyol que coneixem sigui com és, i res fa pensar que deixi de ser-ho, el desig i la necessitat d’independència de molts catalans continuarà vigent. Però convertir la necessitat en realitat exigeix renovar la motivació i el sentit de la lluita per la independència. Més enllà dels escollits o els que s’hi creuen, exigeix una estratègia clara i una tàctica definida, un nivell d’unitat acceptable. S’haurà de traduir en una mirada menys ingènua sobre què suposa vèncer un estat com l’espanyol al segle XXI, un estat on els que el monopolitzen continuaran fent malabarismes per a conservar el poder i, per tant, el control de la fiscalitat i la voluntat política, econòmica i cultural dels catalans.
5
2
