Tard o d’hora havia de passar i ha passat ara. Les bases socials de l’independentisme han començat a allunyar-se dels partits que les han representat durant aquesta darrera dècada i, de fet, molt més enllà. Qui ho ha pagat més car és ERC, el partit que més clarament ha optat per una estratègia de col·laboració amb la Moncloa, a Madrid, i amb Ada Colau a l’Ajuntament de Barcelona. Ernest Maragall -un candidat sòlid- ha perdut la meitat de la representació, però la davallada ha estat generalitzada a la major part de la Catalunya urbana. A tall d’exemple, ERC ha passat de 5 a 4 regidors a l’Hospitalet, la segona ciutat de Catalunya, i s’ha enfonsat a la tercera, Terrassa, passant de 5 a 2 regidors, tot i haver cogovernat al llarg dels últims quatre anys. A més, queda lluny d’alcaldies importants de les quals disposava fins ara com Lleida, Tarragona o Sant Cugat.
Junts, per contra, pot exhibir el triomf -incontestable i a contracorrent- de Xavier Trias a Barcelona i, en general, ha aguantat amb solvència. Però tampoc no ha aconseguit mobilitzar l’electorat independentista en el conjunt del país, ni tan sols la totalitat del seu. I la CUP, feta l’excepció de Girona, amb l’alcaldia a l’abast, ha mantingut el nivell de representació, però s’ha quedat fora de Barcelona i de les grans ciutats de la primera i segona corona metropolitana. En definitiva, tots tres partits independentistes han estat castigats, amb diversa intensitat, per l’electorat.
Uns resultats d’aquesta mediocritat no poden maquillar-se, només, amb la victòria de Junts a Barcelona. De fet, Trias s’ha imposat contra aquest invent, barceloní i peculiaríssim, del wokisme borbònic que representa Ada Colau, però sense una proposta nacional clara. L’independentisme afronta una decadència electoral que només es pot corregir amb la represa de la unitat d’acció i una estratègia conjunta i creïble
1 
1 
