Moviment interessant de l’Estat. El Real Instituto Elcano, el gran centre de pensament amb un patronat presidit pel monarca espanyol, Felip de Borbó, ha difós a través del seu butlletí un dens estudi titulat La relació bilateral entre Marroc i els EUA i les seves implicacions per a Espanya. Un detallat i llarg estudi, amb data 4 de setembre, que signen el mateix director del think tank, Charles Powell, i una de les “investigadores principals” de l’entitat, Carlota García Encina. Tot plegat en el marc de la crisi de Ceuta que investiga l’Audiència Nacional com un delicte contra la integritat de l’Estat.
L’estudi raona que la relació EUA-Marroc ha passat de ser “una associació històrica i de seguretat a una relació estratègica molt més multidimensional a què se suma la geoeconomia, cadenes de subministrament, energia, tecnologia i projecció cap a Àfrica”. Per això, recomana intentar fer-se valer davant Washington més que no pas “aturar l’ascens marroquí”.
La difusió de l’estudi i l’èmfasi en la lluna de mel que viuen els EUA amb el règim marroquí coincideix amb la crisi de Ceuta, i la idea que manté el govern de Pedro Sánchez que rere l’entrada massiva de migrants hi ha més responsabilitat dels nord-americans i d’Israel que no pas dels marroquins. Una idea que, per exemple, va alimentar bona part del discurs del portaveu d’ERC al Congrés, Gabriel Rufián, o dels seus socis de govern com els Comuns i Sumar. En tot cas, l’estudi alerta de la importància geoestratègica del Marroc, de les seves bones relacions amb els EUA i de la seva aliança amb Israel; per tant, recomana evitar el xoc amb el Marroc i fer-se fort amb Washington.
Un Marroc més autònom
L’informe alerta que cal tenir present el Marroc com un nou membre de l’equilibri estratègic, en sintonia amb el discurs de Pedro Sánchez. Concretament, el passat dijous el president espanyol avisava el Congrés del fet que respondre al Marroc sobre la base d’un informe de la policia no era responsable perquè podia causar un conflicte diplomàtic de primer ordre. “Espanya s’enfronta, en definitiva, a un entorn regional en què el Marroc disposa de més autonomia, més socis privilegiats i una capacitat creixent per projectar la seva influència més enllà del Magrib”, remarquen els analistes de l’Estat.
Per això recomanen que “la resposta espanyola no hauria de consistir únicament a reaccionar davant de cada avenç diplomàtic marroquí, sinó a reforçar els actius que fan d’Espanya un soci difícilment substituïble per als EUA: les bases de Rota i Morón, la pertinença simultània a la UE i l’OTAN, la seva posició geogràfica, la seva capacitat d’interlocució amb el Magrib i el Sahel, i el seu paper com a pont entre el Mediterrani i l’Atlàntic”. És a dir, que Espanya ha de negociar amb el Marroc a través dels EUA pressionant amb les cartes de les bases militars i la connexió d’Espanya amb el Magrib i el Sahel com a frontera europea.
En aquest sentit, l’estudi assenyala que “la consolidació de l’eix entre els EUA i el Marroc representa tant un desafiament com un incentiu per a Espanya”. “El desafiament consisteix a evitar que el pes creixent de Rabat redueixi la capacitat espanyola per influir en l’agenda nord-americana cap al nord d’Àfrica”, recomanen els analistes. Per altra banda, avisen que “l’incentiu és que la importància estratègica creixent de la Mediterrània occidental, l’Atlàntic africà i el Sahel ofereix també a Madrid l’oportunitat de reforçar el seu propi valor a ulls de Washington”. En conclusió, el think tank defensa que “la qüestió central per a Espanya no és impedir l’ascens estratègic del Marroc –cosa que difícilment és a les seves mans–, sinó assegurar-se que aquest ascens no es tradueixi en una pèrdua relativa d’influència espanyola a Washington i al seu entorn regional immediat”. És a dir, que el Marroc sigui més important a Washington que no pas Espanya.
“Espanya davant l’eix Marroc-EUA-Israel”
Un dels apartats més interessants del dossier és el que analitza el foc creuat triangular que suposa per a Espanya el trident Marroc- EUA- Israel, i més després de la tornada a la presidència nord-americana de Donald Trump. De fet, els investigadors recorden que l’inici de les bones relacions entre els nord-americans i els marroquins va ser la reivindicació territorial del Sàhara que va arribar l’any 2020. A partir d’aquí, l’aliança estratègica va passar a ser també una aliança en qüestions de seguretat i defensa, amb Israel com a tercer soci. “Rabat i Jerusalem han ampliat considerablement la seva cooperació en defensa, intel·ligència i tecnologia, sense que la crisi a Gaza hagi provocat cap ruptura”, subratlla l’informe.
Ras i curt, el think tank demana no esverar el veí del sud. “Per a Espanya, aquesta convergència creixent entre Washington, Rabat i Jerusalem introdueix un element nou en l’equilibri estratègic de la Mediterrània occidental”, destaca. “No implica necessàriament un deteriorament de la posició espanyola, però sí que modifica el context en què Madrid ha de gestionar la seva relació amb el Marroc i obliga a prestar més atenció a una sèrie de qüestions particularment sensibles: el futur del Sàhara Occidental, l’equilibri entre el Marroc i Algèria, la posició de Ceuta i Melilla, en termes més ampli, el nord d’Àfrica”, recomanen els analistes.
“El risc per a Madrid resideix, per tant, no tant en una substitució hipotètica d’Espanya pel Marroc com a soci privilegiat de Washington, sinó en una pèrdua progressiva de centralitat espanyola en determinats assumptes nord-africans”, opina el document. Així raonen que “com més gran sigui la capacitat de Rabat per presentar-se directament davant els EUA com a interlocutor indispensable al Sahel, l’Àfrica occidental, la seguretat atlàntica o les cadenes de subministrament, més gran serà la seva capacitat per influir en el marc estratègic en què Espanya ha de defensar els seus propis interessos”.
