Aquest sis d’octubre la política catalana té una altra data assenyalada en el calendari. El Tribunal Constitucional decidirà sobre l’aplicació de l’amnistia als condemnats o processats per malversació. El darrer escull per al restabliment polític dels líders institucionals del Procés que encara resten inhabilitats o a l’exili arran de la voràgine repressiva de l’Estat espanyol contra l’independentisme i el Primer d’Octubre. El 6 d’octubre, però, és una data històrica per a la política catalana dels Fets del Sis d’Octubre de 1934.
Una acció política de primer nivell que un marc historiogràfic concret sempre ha tractat de ridiculitzar i menystenir, fins i tot, des de les files del catalanisme. Un episodi, del qual dimarts es commemoren 92 anys i importantíssim de la història contemporània catalana, uns fets sense els quals no s’entendria la Guerra Civil, ni l’evolució política del catalanisme, ni figures com la del president Lluís Companys o la del cap dels Mossos d’Esquadra Enric Pérez Farràs, nomenat el 1931 i detingut i destituït, precisament, per aquell episodi. La repressió posterior va ser rotunda: la declaració de l’estat de guerra, tot el Govern empresonat i la cúpula dels Mossos d’Esquadra sentenciada a mort, a més de 3.000 represaliats i el col·lectiu dels emboscats, persones abocades a la misèria i a la vida a la muntanya, per haver estat desnonats dels masos on feien de masovers o de les fàbriques on treballaven.
A poc a poc, estudis, llibres i l’obertura dels arxius permeten copsar la importància de la declaració de la República Catalana dins la República Federal Espanyola i la profunditat política dels seus protagonistes. El Món, un any més per aquestes dates, indaga en la documentació històrica sobre aquells fets que hi ha en arxius d’arreu de Catalunya. Enguany, el sumari de la instrucció del cas que té l’Arxiu Municipal de Barcelona, on es constata com es van viure les primeres hores de l’embat just després de les detencions per part de l’autoritat militar, qui en van ser els protagonistes i com ho van viure. Companys en va tenir prou amb una breu declaració: “Vaig donar l’ordre de defensar la Generalitat per les armes de tothom que l’ataqués”.
“Rebel·lió militar”
El document, de 36 pàgines, incorpora les declaracions de tots els arrestats al Palau de la Generalitat, així com dels comandaments militars que van participar en la repressió contra el Govern de Lluís Companys. De fet, el sumari certifica la coherència dels relats entre els que van declarar la República Catalana dins la República Federal Espanyola i els militars que van reprimir la declaració. Són declaracions del 7 d’octubre davant del jutge instructor de la causa, el general en cap de la segona brigada de cavalleria, Sebastián Pozas Pérez, i el seu secretari, José Urenda Miranda, per un “delicte de rebel·lió militar contra els paisanos Molt Honorable senyor Lluís Companys, l’alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer, Ventura Gassol, el periodista Miquel Viñas, Joan Cordomí, Ricard Altaba, Hilari Salvador Castells, Joan Comorera, i els regidors de l’Auntament de la ciutat, Mariano Martínez, Josep Gispert, Vicent Bernades, Benito Moll, Francisco Codó, Emili Granier, Estanislau Duran i Odon Urtado”.
Al primer que prenen declaració és al president Companys, que indica que viu al carrer del Bisbe, al Palau de la Generalitat, i que és el “president”. Companys no intenta cap maniobra i explica als militars que sap que està arrestat per “haver-se oposat a la declaració de l’estat de guerra i per haver declarat la República Federal des del balcó de la Generalitat”. En aquest sentit, reconeix sense embuts que ha pres “part activa en els fets que persegueixen”. Així mateix, demana que “se’l faci responsable pel discurs pronunciat en català des del balcó de la Generalitat”. A més, afegeix que el discurs el va pronunciar abans de la declaració de l’estat de guerra, tot i que tenia notícies que es declararia.
Defensar la Generalitat
Companys detalla al jutge instructor que durant tot el dia “no va portar armes” però que “va donar ordres de defensar la Generalitat contra tothom que l’ataqués”. Una ordre que “suposa que es va complir perquè hi va haver foc”. En la declaració amplia els detalls de l’ordre, assegurant que després de pronunciar el discurs “vaig donar ordres a les meves forces per rebutjar per les armes a tothom que ataqués el Palau de la Generalitat”. Admet sense romanços que va ser el líder i el responsable dels fets. “És evident que pel meu càrrec i la meva personalitat, vaig ser-ne el cap i vaig exercir la meva influència en el moviment”. Tot i això, exposa com va ser detingut de matinada al Palau. “Em vaig rendir a l’autoritat militar, trucant per telèfon al comandant militar, dient-li que em rendia i vaig posar una bandera blanca”, concreta. “Ho vaig fer per evitar víctimes en veure que tota resistència era inútil”, va sentenciar davant l’instructor.
El cap dels Mossos: “No prendreu la Generalitat ni l’ajuntament”
En sintonia de la declaració de companys hi ha dos testimonis ben sucosos que avalen la seva versió i emfatitzen com va ser la reacció dels Mossos d’Esquadra de complir l’ordre de Companys. Són dos noms importants i que expliquen el Sis d’Octubre des de l’altra banda. Són el comandant d’artilleria, José Fernández Unzué, i el capità Francisco Kühnel, del Regiment 1r de Muntanya, els dos comandaments, és a dir, els caps militars que van actuar a la plaça Sant Jaume a fi i efecte “d’intimidar per a la rendició del Govern de la Generalitat, l’Ajuntament i la força armada que estava les ordres del Govern i del consistori”. La declaració és del 9 d’octubre, a bord del vaixell presó Uruguay, on havien confinat els detinguts per la declaració republicana de Companys.
La declaració del comandant Fernández Unzué, absolutament coincident amb la del capità Kühnel, descriu que va anar cap a la plaça de la República (Sant Jaume) amb “cinquanta homes d’avantguarda” i dues peces d’artilleria. Segons les ordres rebudes, a la plaça hi trobaria una companyia d’infanteria i forces de la Guàrdia Civil. Però reconeix que no les va trobar i va continuar “avançant pel carrer Jaume I fins a desembocar a la plaça de República, moment en el qual es va avançar el comandant en cap dels Mossos d’Esquadra, Enric Pérez Farràs, que li va preguntar “cap on es dirigia”. El comandant Fernández Unzué ressalta que li va respondre que anava a “prendre els edificis de la Generalitat i l’Ajuntament”. Farràs li va replicar que encara “no s’havia declarat l’estat de guerra”.
Davant les preguntes de Farràs, el comandant Fernández Unzué li va contestar que sí que ja s’havia declarat l’estat de guerra, i Farràs li va respondre: “Així, no els prendreu!”. El comandant espanyol va respondre: “Ja ho veurem!”. Aleshores, el seu adlàter, el capità Künhel va cridar “Visca la República Espanyola!”. Farràs no es va quedar de braços plegats i també va cridar: “Visca la República Federal!”. El comandant espanyol va manar a les tropes descarregar l’artilleria, però Farràs va ser més ràpid i, complint l’ordre del president Companys, va ordenar disparar i els militars espanyols van “rebre una violenta descàrrega dels Mossos d’Esquadra que van deixar ferits artillers, el capità Künhel i algunes mules”. Aleshores van començar un tiroteig que es va allargar fins a la matinada, quan, a la vista de la situació, el president Companys va hissar la bandera blanca.
