Ramon Espadaler, actualment diputat del grup dels socialistes al Parlament, i Albert Batlle, tinent d’alcaldia de Seguretat de Barcelona després d’haver sigut escollit per la llista del PSC, ho han estat gairebé tot en política. Un currículum que podria fer les delícies de la sociovergència, en el benetès que tots dos han treballat per a administracions convergents passant per càrrecs socialistes i acabant tots dos en l’esfera política i institucional del PSC. Ara bé, Espadaler i Batlle, tot i exercir en les files de la formació que lidera Salvador Illa amb una marca pròpia, Units per Avançar, s’han consolidat els darrers anys com “l’ala més dretana del PSC“. Les polítiques de seguretat dures que tots dos defensen els enfronta a un conseller d’ERC com Joan Ignasi Elena, que -casualitats del Procés- provè del PSC.
En aquest marc, només cal parar l’orella als posicionaments d’Espadaler com a portaveu d’Interior del PSC-Units al Parlament, càrrec que el converteix en el conseller d’Interior a l’ombra d’Illa. I com a tinent d’alcaldia de Seguretat d’Ada Colau, salta a la vista que les polítiques de Batlle no giren precisament a l’esquerra. La defensa aferrissada de la mà dura en seguretat, les crítiques als MENAs, el paper d’Espadaler en la comissió de model d’ordre públic, l’oposició al canvi de criteri en la defensa dels Mossos d’Esquadra, la gestió de la seguretat a Barcelona i la batalla que presenten contra la decisió d’Elena de reinterpretar la llei de Seguretat Ciutadana fa que el mateix conseller utilitzi l’expressió -molt freqüent al Parlament- ser “l’ala dreta del PSC… i del PSOE”.
Una història d’’amor’ que neix el 2014
La relació entre Espadaler i Batlle s’enceta el juny del 2014. Aleshores, la conselleria d’Interior estava en mans Unió des del deembre del 2012, i l’encapçalava Ramon Espadaler, que ja havia estat conseller –de Medi Ambient– en executius de Jordi Pujol i que després va ser portaveu adjunt de CiU al Parlament i un dels que es va oposar a la prohibició dels toros a Catalunya. Espadaler patia una greu crisi dins el departament arran de la dimissió de Manel Prat com a director general de la policia pel cas Ester Quintana, que havia perdre un ull per l’impacte d’una pilota de goma en les manifestacions per la vaga general del 2012. Un cas que, afegit al cas Benítez, una detenció al Raval que va acabar amb la mort de l’arrestat, va xarbotar el cos de Mossos d’Esquadra i també la Brigada Mòbil, que va viure una profunda reforma amb comissió parlamentària inclosa.
En dimitir Prat, el llavors president Artur Mas –que tenia el suport parlamentari d’ERC– va haver de fer mans i mànigues per trobar un substitut. La situació de la policia feia difícil la seva elecció perquè el càrrec portava plom a les ales. Hi havia una pressió notòria i fiscalitzadora al Parlament de Catalunya sobre els Mossos, i ningú es presentava voluntari per al càrrec. El ball de noms aquella època va ser llarg i intens. A les travesses, Joaquim Nin –delegat del Govern a Tarragona–, Ferran Falcó, aleshores diputat i que tenia coneixement de la policia a través de la Guàrdia Urbana de Badalona, d’on era regidor, i Francesc Sànchez, gerent de CDC, advocat i que havia portat la gerència de l’Ajuntament de Premià de Mar.
Albert Batlle, triat en un pacte d’Artur Mas i Josep Antoni Duran i Lleida
Però finalment, Mas va acordar amb Josep Antoni Duran i Lleida el nom de Batlle, socialista prou flexible –ja aleshores proclamava que no tenia carnet del PSC– i, sobretot, catòlic. El Govern el va nomenar amb l’argument de la seva experiència en seguretat com a secretari de Serveis Penitenciaris, càrrec que havia tingut entre el 2003 i el 2011, i un ampli bagatge en l’administració pública com a regidor de l’Ajuntament de Barcelona pel PSC i com a director adjunt de l’Oficina Antifrau. Per aquesta condició de socialista, el govern de CiU posava molt complicat al partit d’Iceta criticar la seva antiga jove promesa. Batlle va complir formalment amb l’encàrrec, com un professional de l’administració pública, i va sorgir connexió amb Espadaler. Tots dos van navegar com van poder en les aigües sobiranistes de l’inici del Procés i van ser els encarregats de dirigir la policia de la Generalitat durant la consulta sobiranista del 9 de novembre del 2014.
Nova vida d’Espadaler i Batlle després de l’1-O
Però la vida a la conselleria d’Interior per a Espadaler s’acaba el 8 de setembre del 2015, amb l’expulsió d’Unió del Govern just després de la consulta interna en què la històrica formació s’esberla davant la imminent convocatòria electoral plebiscitària del 27S. Espadaler es retira i s’encarrega de la liquidació mercantil d’Unió, però Batlle es queda sota les ordres del nou conseller, de CDC, Jordi Jané, que li ratifica la confiança. Batlle no plegarà que també marxi Jané l’estiu de 2017, quan Quim Forn és nomenat conseller d’Interior per afrontar la fase de l’1-O –cosa que el va acabar portant a la presó– i Pere Soler, és designat director de la policia, càrrec que també li costarà passar per un judici, el mateix que l’aleshores cap dels Mossos, Josep Lluís Trapero, on finalment seran absolts.
Però, tot i la convulsió, la vida política d’Espadaler i Batlle no acaba aquí, sinó que tots dos es reformulen i inicien una nova etapa. Juntament amb Montserrat Surroca i l’exeurodiputat Salvador Sedó, lideren una plataforma que acabarà com a partit, Units per Avançar, amb una estratègia molt clara per a un objectiu concret: tornar a la política institucional. I se’n surten. Espadaler negocia entrar a la llista del PSC que encapçalava Miquel Iceta per a les eleccions del 21 de desembre del 2017, les que havia convocat el govern espanyol arran del 155. Serà el número tres després de signar l’Aliança pel seny i pel catalanisme. Espadaler es presenta com el garant de la immersió, de l’ordre i del catalanisme gradualista. Batlle fa un camí paral·lel, i signa al mes de març un acord similar amb Jaume Collboni per anar de número tres a les eleccions municipals.
Gurus del PSC de la seguretat de línia dura
L’estratègia els va sortir bé i tots dos han ocupat l’espai del debat de la seguretat del socialisme a Catalunya. Batlle, a l’ajuntament de Barcelona i Espadaler, al Parlament. Les intervencions d’Espadaler a la cambra catalana són de les més punyents amb la gestió de Joan Ignasi Elena. De fet, juga amb l’avantatge d’haver estat conseller i conèixer els punts febles del departament, així com els contactes que li poden proporcionar informació sensible. I no només del departament sinó també de la fiscalia o de la pròpia judicatura. Tot i això, també ha jugat les cartes en favor del retorn a la ciutat de la comissaria de Via Laietana del Cos Nacional de Policia o de ser un dels pocs que replica directament les intervencions del portaveu d’Interior de Vox, Sergio Macián.
La seva estratègia política passa per deixar clar que es volen distanciar del discurs esquerranós de seguretat de la CUP o els Comuns. En una entrevista a aquest diari el passat novembre deixava ben clar el missatge: “Acostar-se a les tesis de la CUP sobre la policia obre la porta a Vox en les municipals”. D’aquí que hagin bastit una línia d’actuació per distanciar-se de polítiques crítiques amb la policia. Possiblement, l’exemple més gràfic i recent és la lluita contra el replantejament de l’aplicació de la llei mordassa per part del departament d’Interior. “El que més em sorprèn és que siguin els principals garants que s’exerceixi la llei mordassa amb mà de ferro, això no es pot entendre perquè és la llei que vostès deien que era més pròpia de l’Hongria d’Orban i ara demanen que l’apliquem amb la màxima mà dura”, replicava Elena en una resposta parlamentària a Espadaler el passat mes de febrer.
Tot davant l’escomesa del PSC contra la suavització de l’aplicació d’una llei en benefici del dret a manifestació, la llibertat d’expressió i el dret a la protesta. Espadaler és qui ha mobilitzat recursos per enviar personal a la seu d’Interior a revisar actes “una per una”. Una operació que serveix per presentar el PSC-Units com el partit d’ordre de l’espai de centre capaç de frenar Vox amb una política d’ordre que respon als paràmetres de la dreta clàssica, és a dir, de l’espai que va ocupar la Unió Democràtica de Catalunya del sector més espanyolista. El duet Espadaler i Batlle constitueixen el sector més conservador del PSC, l’ala més dretana de l’actual socialisme català.
1 
