Nacho Martín Blanco (Barcelona, 1982) va fer una transició llampec de Ciutadans (Cs) al PP. Una setmana després de les eleccions municipals, on el partit pel qual era diputat va patir una de les patacades del 28-M, anunciava que deixava la formació taronja i l’acta de Parlament. L’endemà, es filtrava que aniria a la llista del PP per Barcelona en les eleccions espanyoles convocades sobtadament per Pedro Sánchez per al 23 de juliol, en una altra reacció als mals resultats del 28-M, en aquest cas del PSOE. I, pocs dies després, se sabia que seria el cap de llista. Un fitxatge en tota regla al mercat d’estiu. Ara evita donar la seva opinió sobre les causes del desastre de Cs al·legant que no vol parlar dels “errors” dels seus excompanys. Periodista, politòleg i des de fa uns anys polític, defensa com si mai hagués fet altra cosa la samarreta del PP i d’Alberto Núñez Feijóo.
L’enquesta del CEO de la setmana passada els donava entre 6 i 8 diputats al Congrés per Catalunya. Encaixa amb les seves previsions?
Aspirem a més perquè creiem que Catalunya pot ser important en el canvi que hi hagi al conjunt d’Espanya i en l’arribada d’Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa. Si en lloc de 9 poden ser 11, fantàstic. Però vull ser realista, i de tota manera el que ens donen les enquestes ja seria un resultat molt bo. Crec que podem fer un resultat històric.
Històric en quin sentit? Perquè el 2011 van obtenir 11 diputats, estaven per sobre del que es preveu ara…
És que el del 2011 va ser un resultat històric i tot el que sigui acostar-s’hi seria històric.
Vostè, dies abans de ser el cap de llista del PP era diputat de Cs. L’han fet candidat molt poc abans de començar la campanya. Basen les seves expectatives principalment en la marca PP o la marca Feijóo?
Jo crec molt en la marca PP i en la marca Feijóo i, modestament, crec que la meva incorporació també ajuda a reforçar aquesta idea del PP com un partit confiable, sensat, raonable, centrat.
Defineix el PP com a “sensat” i “centrat”, però està fent pactes amb l’extrema dreta, Vox, en molts llocs. Vostè s’hi veu, pactant i governant amb Vox?
La moderació, el sentit comú i el pragmatisme estan a hores d’ara al PP. Però el Partit Popular no està sol i té una sèrie de possibilitats per als pactes després d’unes eleccions en què podria ser la força guanyadora. Podria haver-hi un pacte d’estat amb l’altre gran partit estratègic d’Espanya, el PSOE, i molts espanyols veurien aquesta possibilitat amb bons ulls. I molta gent a Catalunya també el veuria amb bons ulls. Seria un pacte sensat, raonable, que tendiria al centre. És veritat que amb l’actual president del govern, Pedro Sánchez, això no sembla fàcil.
De fet el PP diu que vol acabar amb el ‘sanchisme’…
És que el ‘sanchisme’ representa la banalització de la mateixa idea de la unitat entre els ciutadans espanyols. I em preocupa profundament. Pactar i posar la governació d’Espanya en mans de partits als quals, en el millor dels casos, els importa un rave la governació d’Espanya és una enorme irresponsabilitat.
Ho diu per Podem o pels pactes d’investidura?
Sobretot pels pactes d’investidura amb ERC i, diferenciant-ho de tota la resta, pels pactes reiterats amb Bildu, i també pel pacte amb Podem. Un partit al qual la unitat del país no li sembla una qüestió central no és un partit que tingui un projecte per al conjunt d’Espanya. Si a tu t’és igual que Espanya continuï unida, no tens un projecte per a Espanya.
Podem/Sumar és això? Yolanda Díaz diu que el referèndum d’autodeterminació per a Catalunya no està sobre la taula.
Diu coses erràtiques en aquest sentit. El compromís amb la continuïtat del projecte col·lectiu d’Espanya, en el món de Podem i Sumar, no és sòlid. Sánchez va decidir posar-se en mans d’aquests socis en lloc d’explorar una via molt més sensata que és la via dels grans acords d’estat. Aquesta vegada, si a Sánchez li preocupa tant que el PP pugui pactar amb Vox, el que ha de fer és girar la seva política i dir que si el Partit Popular guanya les eleccions donaran suport a la investidura de Feijóo. Qui no evita el pacte PP-Vox és qui es resisteix de forma incomprensible a un acord entre els dos grans partits, el PSOE.
Vol dir que serà culpa del PSOE si el PP acaba pactant amb Vox?
No, això no. Si tu arribes a un acord de govern la responsabilitat és teva. I s’ha de veure en quins termes. Si el PP ha d’arribar a acords amb Vox, en comunitats autònomes o per al govern d’Espanya, ha de ser sobre la base d’un respecte escrupolós pel programa del Partit Popular. I això és possible si s’aconsegueix una victòria sòlida del PP, que ens permeti governar en solitari, amb pactes per a la investidura, per a determinades lleis, per als pressupostos. Aquesta geometria variable ha de passar per forces respectuoses amb el marc democràtic constitucional.
Hi ha dos grans partits estratègics que són el PP i el PSOE. El més lògic és que un país estigui governat per partits que tenen la visió del conjunt de l’interès general. Després, les comunitats autònomes tenen inèrcies pròpies que fan comprensible la presència de partits que tinguin interessos més particularistes. Però el conjunt d’Espanya no pot estar en mans de partits que volen liquidar la unitat d’Espanya.
Vostè va tenir una dura intervenció contra Vox fa uns mesos al Parlament de Catalunya. Com a diputat de Cs, va qualificar d’”abjecta” una intervenció anterior del diputat del partit d’extrema dreta Joan Garriga. Per això li pregunto si s’hi veu pactant.
Recordo perfectament aquella intervenció. L’adjectiu “abjecte” només el faig servir en qüestions que em semblen especialment greus. I una qüestió estructural que em sembla abjecta és que el PSOE hagi pactat amb Bildu. I també m’ho semblen alguns aspectes de l’aproximació de Vox a la qüestió de la immigració, que és central en el nostre debat públic. S’ha de tractar amb sensibilitat i respecte per humanitat. Mai acceptaré com a normal un discurs que deshumanitzi ningú per la seva raça, per la seva orientació sexual o la seva manera d’entendre la vida.
Queda clar que Vox no és la seva preferència. El cas és que ha crescut molt mentre Cs anava desapareixent i el PP tenia dificultats. Per què se l’ha deixat créixer tant?
Vox creix en un moment concret de la història d’Espanya, en el sorgiment de moviments populistes a esquerra i dreta. Populismes que sobredimensionen problemes i generen por entre la ciutadania, un caldo de cultiu que divideix la societat entre bons i dolents. Vox forma part d’això, que és un fenomen que no és només espanyol.
I els dos grans partits espanyols que vostè defineix com a “estratègics” no hi tenen cap responsabilitat?
És evident que a alguns partits, com ara el PSOE, els interessa el creixement de Vox. Per això està tot el dia alimentant un discurs de por, sobre la suposada arribada del feixisme, de l’extrema dreta, un discurs tremendista, apocalíptic. Apel·lar constantment a la por dels ciutadans és una arma política potser legítima però perversa.
Per què creu que el PSOE està interessat en el creixement de Vox? Amb quin objectiu?
Perquè el PSOE es mou bé en clau guerracivilista, en una confrontació maniquea, amb bons i dolents, sense grisos. Com a ciutadà i espanyol, em resisteixo a assumir que la vida política del nostre país té dos extrems irreconciliables i que mai podrem tenir un projecte nacional per a tots.
Quan Feijóo diu que vol recuperar el delicte de sedició i tornar a introduir el Codi Penal en el debat polític no genera la crispació que vostè lamenta?
En contra del que ha dit el govern espanyol per justificar-se, en un acte propagandístic que menysprea la intel·ligència dels ciutadans, la reforma penal que ha fet no és per homologar-nos amb Europa sinó tot el contrari. Molts països del nostre entorn tenen delictes homologables al de sedició. Delictes que tenen a veure amb els atemptats contra la integritat territorial del país, que són castigats amb duresa. A Alemanya es castiga amb molta més duresa que a Espanya l’intent de subvertir l’ordre constitucional des de les institucions, que és el que va passar a Catalunya el 2017. Una de les moltes mentides que ha dit Sánchez és que va fer la reforma del Codi Penal per homologar-nos a Europa, quan la va fer per acontentar els seus socis parlamentaris. I alimentar el victimisme dels independentistes.
Però tenen clar que tornar a introduir la sedició al Codi Penal reobriria precisament el que anomena ‘victimisme’ de l’independentisme?
El delicte de sedició és per garantir la integritat territorial, un principi bàsic de qualsevol democràcia constitucional moderna. Hi és a tot arreu i a Espanya també hi ha de ser, per evitar temptacions com la del 2017. És fonamental per a la convivència.
Però si el tipus penal era tan homologable amb el que hi ha en altres països, per què els tribunals europeus no l’han acceptat en el cas català? Ni Alemanya amb Puigdemont, ni Bèlgica amb Lluís Puig.
El que passa és que la tipificació penal de diversos països posa l’accent en determinades qüestions i Espanya té les seves especificitats jurídiques, com els altres països. Però als codis penals de França, Alemanya, Itàlia i altres països hi ha delictes la lectura literal dels quals mostra que són perfectament homologables al de delicte de sedició d’Espanya. Una altra cosa és la interpretació que en faci cada jutge. Si un jutge alemany o un jutge belga consideren que els fets del 2017 a Catalunya no s’adiuen amb el que està tipificat com a delicte d’alta traïció a Alemanya o a Bèlgica amb el nom que tingui és una cosa en què jo no entro.
Sigui com sigui, en tots els codis penals hi ha delictes per protegir la integritat territorial del país i a Espanya també hi ha de ser. A Portugal, els partits regionals estan prohibits. No és que els partits separatistes estiguin prohibits, és que no hi pot haver partits d’àmbit regional. A Alemanya, fa poc el TC va respondre a una pregunta sobre si Baviera podria esdevenir un estat independent si la ciutadania bavaresa volgués, i la resposta va ser que no.
Feijóo també té el projecte de posar fi a la immersió lingüística en català a l’escola. Vostè que, a diferència de Feijóo viu a Catalunya i parla castellà i català, creu que el castellà està en perill i que necessita més protecció?
A mi el que em preocupen són els drets dels ciutadans castellanoparlants de Catalunya. La salut del castellà no està en perill perquè és una llengua parlada arreu del món amb 500 milions de parlants, no em preocupa. Em preocupa l’exclusió de l’espanyol de la vida pública. El castellà, l’espanyol, no està en risc a Catalunya, però està menystingut institucionalment.
On veu exclòs el castellà de la vida pública?
Per exemple, en les comunicacions de la Generalitat amb la ciutadania. És un idioma que el govern autonòmic no fa seu. Al contrari, hi marca distàncies. Un ciutadà de Catalunya pot rebre cartes de la Generalitat escrites només en català. La targeta sanitària de Catalunya està només en català i, en canvi, el DNI està en castellà i en català.
Tots els estudis indiquen que el que està en retrocés és el coneixement i l’ús social de català, i no pas del castellà. Quan es va començar a aplicar la immersió com a tècnica pedagògica es va fer per garantir que tothom conegués les dues llengües, perquè no hi hagués nens que no dominessin el català, per evitar les desigualtats. De veritat cal canviar-ho?
Nego la major. No crec que la immersió sigui positiva per a la mateixa llengua catalana, sinó que és contraproduent. El que cal és que les administracions projectin la sensació que les dues llengües són pròpies de la ciutadania de Catalunya. No vull que els meus fills pensin que el català és una llengua més. Nosaltres som una família eminentment castellanoparlant, però vull que els meus fills considerin el català també una llengua pròpia. I m’agradaria que els catalans catalanoparlants tinguin la mateixa actitud amb la llengua castellana. I, d’altra banda, els nens castellanoparlants també tenen dret a educar-se en la seva llengua materna. Per tant, seria més equilibrat un sistema en què castellà i català tinguessin una presència equilibrada.
A banda del debat sobre la judicialització de l’1-O, hi ha un altre debat de fons que és l’independentisme com a projecte polític. Ha esmentat que a Portugal no estan permesos els partits regionals. Vol dir que s’hauria de fer el mateix aquí?
No, no, no volia dir això de cap manera.
Aclarit això, l’independentisme no ha de tenir un canal polític per a les seves reivindicacions?
El pot tenir, l’ha de tenir, el té i l’ha tingut sempre. Prova d’això és que l’independentisme governa la Generalitat des de fa molts anys.
Però l’objectiu de l’independentisme és trobar algun canal per aconseguir la independència. I no hi ha cap canal polític per a això.
L’objectiu de l’independentisme és acabar amb un element fonamental del marc constitucional democràtic d’Espanya, la indissoluble unitat de la nació espanyola, recollida en l’article 2 de la Constitució. Aquest mateix article també diu que reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de les nacionalitats i regions que integren Espanya i la solidaritat entre elles. És evident quin és el partit que vol acabar amb aquest altre precepte, que és Vox. Hem d’assegurar que els partits que tenen posicionaments contraris al marc constitucional puguin trencar-lo contra l’interès general? Jo crec que no.
No hem de facilitar que l’independentisme aconsegueixi el seu objectiu polític contra l’ordenament democràtic i no hem de facilitar que Vox elimini l’estat de les autonomies. Per tant, vull que aquests partits tinguin la llibertat de manifestar les seves opinions, guanyar eleccions i participar en el joc democràtic, però no és normal que un país prevegi en la seva constitució la dissolució del seu territori.
Vox és un partit. L’independentisme és un moviment ampli i divers del qual participen diversos partits i entitats, un ampli sector de la ciutadania que de manera persistent reclama una via política per poder decidir sobre el seu país. Si aquests col·lectius no tenen un canal polític, què han de fer? Una revolta?
La il·legalitat mai és un recurs en democràcia. No hi ha cap democràcia del nostre entorn que reconegui el dret a secessió.
I que l’independentisme tingui la majoria al Parlament què significa?
Després de la Segona Guerra Mundial, les constitucions democràtiques s’articulen sobre la base de la previsibilitat i de la permanència dels marcs legals. Jo crec que això és una virtut. El marc legal no el podem canviar cada dos per tres quan ens doni la gana. Per això hi ha majories qualificades.
L’única opció que veu és que l’independentisme renunciï als seus objectius?
Que accepti el marc democràtic que hi ha i si vol continuar amb la seva aposta, que s’ha demostrat catastròfica, ha d’aconseguir la majoria parlamentària on correspon, al Congrés de Diputats. Espanya és un país molt descentralitzat i n’estic molt satisfet. I Catalunya també és molt diversa, no podem aplicar el principi de divisibilitat infinita, perquè ens portaria a dividir Catalunya també. La famosa llei de claredat canadenca que ara reivindica Pere Aragonès diu que si el Canadà ha de ser divisible en determinades circumstàncies també ho hauria de ser el Quebec. Si Espanya fos divisible, també ho seria Catalunya. I jo no voldria separar la província de Tarragona i la de Barcelona de la resta de Catalunya pel fet que hi ha una majoria contrària a la secessió.
Aleshores, quina és la recepta per resoldre de manera estable un conflicte que existeix?
Catalunya té més problemes, no només aquest. I molts d’aquests problemes són comuns per al conjunt dels espanyols. I el PP té una proposta per al conjunt dels espanyols que té manifestacions concretes a Catalunya. Per exemple, reduir la pressió fiscal a Catalunya. Hem d’intentar que els catalans deixem de ser els espanyols que paguem més impostos, cosa que no és culpa de Madrid sinó de la Generalitat.
Hi ha el dèficit fiscal…
El que deia Ernest Lluch sobre això és que no es pot separar el debat sobre el dèficit fiscal del debat del superàvit comercial. Les empreses catalanes tenen i sempre han tingut com a principal soci comercial la resta d’Espanya. Venen més a l’Aragó o a la Comunitat Valenciana que als Estats Units. Però és evident que la nostra proposta no passa per acontentar els separatistes, sinó per acontentar el conjunt dels catalans. I fer-ho per elevació, que vol dir rebaixar la pressió fiscal als ciutadans de Catalunya.
Però si diu que la pressió fiscal és sobretot ‘culpa’ de la Generalitat, què hi pot fer el govern espanyol?
Es pot limitar la capacitat que tenen les autonomies en matèria d’impost de successions, de patrimoni…
Retallar competències autonòmiques per desactivar un conflicte territorial?
No, no. No soc partidari de retallar competències. Però Madrid, una comunitat governada pel PP, té bonificat gairebé al 100% l’impost de patrimoni, de successions… són impostos que són un llast per a l’economia catalana i és culpa i responsabilitat de la Generalitat. De tota manera, sense necessitat de limitar la capacitat normativa de la Generalitat, hem de convèncer la ciutadania de Catalunya que el que més interessa per al desenvolupament d’aquesta societat és que governi el PP a Espanya i, per què no, que també governi a Catalunya. Si el PP governés a Catalunya, l’impost de patrimoni i l’impost de successions desapareixerien.
Això està molt lluny de ser realitat…
És difícil. El joc de majories i minories funciona en l’àmbit del conjunt d’Espanya pel que fa a l’independentisme i, en l’àmbit de la comunitat autònoma, en un altre sentit. Per tant, que el PP governi Catalunya és difícil, però no impossible. En tot cas, sí que hi ha una part en què el govern espanyol pot fer alguna cosa, que és en el tram estatal de l’IRPF. Reduir l’IRPF a les rendes inferiors als 40.000 euros anuals és una de les propostes estrella del nostre programa econòmic. Això és una cosa que els ciutadans de Catalunya agrairan molt. Hi ha mesures com per exemple la quota zero per a autònoms que afecten el conjunt de la ciutadania espanyola, inclosos els espanyols que viuen a Catalunya, és a dir els catalans.
Però aquesta és la resposta al conflicte polític que reflecteix l’independentisme?
Hi ha moltes mesures del programa econòmic del PP que són atractives per als ciutadans de Catalunya. I aquesta és la manera de superar el conflicte, per elevació. En lloc d’entestar-nos a donar aire a debats que estan superats. Molts ciutadans de Catalunya, la immensa majoria, se senten identificats amb Espanya i crec que és important fer-la encara més atractiva. Per tant, el pròxim govern ha de reivindicar sense complexos la importància d’Espanya per a Catalunya i de Catalunya per a la resta d’Espanya.
L’independentisme va fer el seu gran creixement durant els governs del PP.
Suposadament, l’independentisme va créixer després del debat de l’Estatut, però entre el 2010 i el 2012 el PP va tenir grans resultats electorals a Catalunya i va tenir la capacitat de determinar governs de la Generalitat. La idea que el PP fa créixer l’independentisme és més que discutible. L’independentisme ha crescut per una política de propaganda d’una agressivitat espectacular orquestrada per successius governs de la Generalitat, des que Artur Mas té un enlluernament independentista sobrevingut que genera una política de confrontació que ha enfonsat Catalunya de manera galopant.
Mas va virar després que Mariano Rajoy es negués a parlar del pacte fiscal.
Va ser un plantejament que té molt de xantatge. El 2012 Mas li diu al president Rajoy ‘o em dones el pacte fiscal o tiro cap a la secessió’. Plantejar un xantatge així no és manera de començar una negociació. Però en tot cas, això és cosa del passat.
33
3
