Els partits independentistes catalans poden deixar de ser decisius a Madrid la nit del 29-N. Les enquestes publicades fins ara, una vintena –totes menys la del CIS i una de privada- dibuixen un Congrés dels Diputats en què el PP i Vox passarien de llarg el tall de la majoria absoluta i capgirarien els blocs del 2023. Si es confirma aquesta aritmètica, ERC i Junts perdrien una de les principals eines de pressió política que han tingut durant els darrers anys: la capacitat de fer dependre la investidura del president espanyol del seu suport o de la seva abstenció.
El canvi aniria més enllà d’una simple recomposició de les majories parlamentàries. La fragmentació del Congrés després de les eleccions del 2015 i, especialment, la impossibilitat de les grans formacions estatals de governar sense suports externs, havien convertit els partits independentistes en actors centrals de la política espanyola. La investidura de Pedro Sánchez el 2023 en va ser la màxima expressió: els vots d’ERC i Junts van resultar imprescindibles i van permetre traslladar al terreny de la negociació estatal qüestions com l’amnistia, el finançament i el reconeixement de l’agenda política catalana.
Però les enquestes posen a aquesta centralitat data de caducitat. La tendència que dibuixen els sondejos és prou coincident: la majoria situa el PP com a primera força i atribueix a la suma amb Vox més de 176 diputats, el llindar de la majoria absoluta al Congrés. Les diferències entre enquestes apareixen en la distància entre els populars i els socialistes, i en la magnitud de la representació de cadascun dels blocs. Però la dada políticament rellevant és la mateixa: el PSOE no suma per mantenir-se la Moncloa, Vox consolida un creixement molt important respecte dels 33 representants del 2023 i les forces a l’esquerra del PSOE perden força. El Frente Amplio, que lidera Ada Colau, fluctua entre els 5 i els 14 escons de mitjana -Sumar va obtenir 31 diputats el 2023- de les enquestes publicades, EH-Bildu obtindria entre 6 i 7 escons, mentre que la majoria de sondeigs deixen fora Podemos, amb una forquilla de 0-1 escons. El PNB es quedaria en una forquilla d’entre 4 i 6 escons. I el BNG obtindria entre 2 i 3 escons.
De les dues enquestes que trenquen aquesta dinàmica, la més diferent és la del CIS, el baròmetre públic estatal. Nega la majoria absoluta a la dreta i situa Pedro Sánchez com el guanyador de les eleccions amb fins a 143 diputats, en la part alta de la seva forquilla. És més, la suma de les forces d’esquerres i sobiranistes, sense Junts per Catalunya, podria superar els 176 diputats en l’escenari més favorable de la forquilla d’escons. També SW Demoscopia situa el PSOE per davant del PP, amb 132 escons i 111 escons, respectivament. En aquest sondeig, Feijóo es quedaria a només dos diputats de la majoria absoluta amb Vox, i Pedro Sánchez, ara sí, quedaria en mans de Junts.
Al marge d’aquests dos sondeigs, la resta d’enquestes arrabassen de forma contundent a l’independentisme català el poder de negociació. El sondeig de DYM publicat el 10 de novembre situa el PP en el 33,1% dels vots, el PSOE en el 27,3% i Vox en el 18,6%, una projecció de vot que dona als populars entre 135 i 139 diputats i als de Santiago Abascal, entre 63 i 66. De llarg, la majoria absoluta al bloc de la dreta i l’extrema dreta.
La mitjana de catorze enquestes publicades els dies abans de la campanya electoral atorga 132 diputats al PP i 66 a Vox, una suma de 198 escons. El model de RTVE, actualitzat també el 9 de novembre, els situa en 133 i 66, respectivament. I la simulació de Ciento76, actualitzada aquest dimecres, 11 de novembre, calcula que PP i Vox assolirien la majoria absoluta en el 91% de les 10.000 simulacions efectuades. El seu escenari central els atribueix 131 i 66 diputats, als quals cal afegir els dos d’UPN, que concorre en coalició amb el PP a Navarra.
Lluita de poder intern entre ERC i Junts
Catalunya escull 48 dels 350 diputats del Congrés. És una representació prou important perquè el comportament electoral català tingui incidència en el repartiment global d’escons. Totes les projeccions específiques per a Catalunya situen el PSC com a primera força, amb entre 18 i 19 diputats. Fent la mitjana de diverses enquestes, ERC se situaria al voltant dels 10 o 12 escons, mentre que el PP n’obtindria entre 5 i 7 i Vox, entre 5 i 6. Junts quedaria en una forquilla d’entre 4 i 7 diputats, segons la mitjana de diversos sondeigs. El Frente Amplio, per la seva banda, obtindria entre 2 i 3 representants a Catalunya.
Són estimacions que coincideixen en una idea: ERC podria guanyar múscul mentre Junts patiria una reculada respecte al 2023. De fet, ERC apareix com la força independentista més ben posicionada en diversos sondejos. L’enquesta de 40dB per a El País i la SER li atorga 10 diputats, pels 3 de Junts. Impoc, per a El Confidencial, li pronostica 11 representants, pels 4 de Junts, i GAD3, per a l’ABC, li concedeix fins a 12 escons, pels 5 de Junts. En l’enquesta del CIS, ERC creixeria fins als 10-14 diputats, mentre que Junts retrocediria fins als 4 escons. La projecció catalana de SW Demoscopia, per la seva banda, situa ERC com a segona força al país, amb 11 diputats, mentre que Junts n’obtindria 4.
Tanmateix, hi ha dos sondejos que dibuixen un escenari diferent. NC Report, per a La Razón, situa Junts per davant d’ERC, amb entre 8 i 9 diputats, pels 7 o 8 dels republicans. També l’enquesta de Hamalgama, per a Vozpópuli, dona set escons a cadascuna de les dues formacions.
La fi del poder de bloqueig
Durant la legislatura que s’acaba, la debilitat parlamentària del PSOE va obrir una finestra d’oportunitat per a l’independentisme. Els republicans i Junts van poder convertir els seus escons en moneda de canvi per obtenir compromisos de l’Estat i situar reivindicacions catalanes en el centre de la política espanyola. L’amnistia va ser l’exemple més evident d’aquesta capacitat d’incidència, però també ho van ser les negociacions sobre traspassos, finançament i altres mesures vinculades a l’agenda catalana. Però aquest poder tenia una condició: que el govern espanyol no disposés d’una majoria alternativa. Si el 29-N PP i Vox sumen més de 176 diputats, aquesta dependència desapareixerà.
Els independentistes podrien continuar negociant iniciatives legislatives, pressionant l’executiu o condicionant majories puntuals, però ja no tindrien la capacitat de fer dependre la formació del govern del seu vot. És una diferència política de primer ordre: passar de ser necessaris per garantir la governabilitat a convertir-se en actors amb una influència limitada a determinades votacions.
Per a ERC, el canvi d’escenari tindria una lectura especialment significativa. Els republicans han convertit la negociació amb el PSOE en una de les peces centrals de la seva estratègia estatal, amb la defensa de l’amnistia, el finançament i el traspàs de competències entre els principals arguments. La paradoxa seria que ERC podria recuperar al Congrés dels Diputats i força interna a Catalunya, i alhora, perdre capacitat d’incidència a Madrid.
Junts afrontaria una situació semblant, amb el condicionant afegit de la possible pèrdua d’escons. La formació de Carles Puigdemont ha reivindicat el seu paper decisiu a Madrid com a instrument per obtenir compromisos de l’Estat amb Catalunya. La seva estratègia s’ha basat, en bona part, a aprofitar la debilitat parlamentària del PSOE per negociar des d’una posició de força. Si la majoria de PP i Vox es confirma, aquest mecanisme de pressió quedaria substancialment afeblit. El partit conservaria veu pròpia al Congrés, però perdria la capacitat de bloqueig sobre la investidura que ha marcat la seva actuació durant aquesta legislatura.
El canvi també tindria conseqüències sobre la relació entre Catalunya i el govern espanyol. La qüestió catalana deixaria de ser un element necessari per construir majories a Madrid i podria quedar relegada davant d’una agenda estatal pròpia de les dues formacions de dreta.
Durant gairebé una dècada, la fragmentació del Congrés havia situat els partits independentistes en una posició de centralitat que els permetia condicionar la política espanyola sense disposar d’una gran representació numèrica. Les eleccions del 29-N poden obrir un escenari en què aquesta excepcionalitat desaparegui. Catalunya continuarà enviant 48 diputats a Madrid, però les enquestes alerten que els vots independentistes deixaran de ser la clau per decidir qui ocupa la Moncloa. Això obligarà juntaires i republicans a repensar què poden oferir als seus votants.
