• Barcelona–
  • Girona–
  • Lleida–
  • Tarragona–
  • Tortosa–
  • Mataró–
  • Vic–
  • Vilafranca del Penedès–
  • Vilanova i la Geltrú–
  • La Seu d'Urgell–
  • Puigcerdà–
  • Figueres–
  • Gandesa–
  • L'Hospitalet de Llobregat–
  • Sant Carles de la Ràpita–
  • Sant Cugat del Vallès–
  • Terrassa–
  • Sabadell–
  • Granollers–

ERC i Junts han convertit la seva activitat política a Madrid en una pugna interna de l’independentisme. Les dues formacions han competit per capitalitzar la influència de l’independentisme al Congrés, però també han defensat maneres diferents d’exercir-la. Els republicans han apostat per la negociació i l’acord amb el govern espanyol com a via per obtenir concessions i avenços polítics, mentre que Junts ha reivindicat una estratègia de pressió, basada en la força dels seus vots i en la capacitat de condicionar l’estabilitat de l’executiu. Després d’anys de retrets creuats i de disputes per l’autoria dels resultats obtinguts, les eleccions espanyoles del 29-N es presenten com una prova de foc per mesurar quina de les dues estratègies rep més confiança dels electors.

Si ens fixem en els sondeigs, la mitjana de les darreres vuit enquestes que inclouen projecció territorial situa ERC com a primera força independentista, amb 11 diputats, mentre que Junts n’obtindria 5. Si es confirmés aquesta fotografia, els republicans recuperarien clarament el terreny perdut el 2023 i doblarien la representació dels juntaires. El PSC, però, continuaria sent de forma indiscutible la primera sigla a Catalunya amb 18 dels 48 diputats que s’escullen al país, pràcticament el mateix resultat que el 2023, quan va aconseguir-ne 19.

Les enquestes apunten que la recuperació republicana seria un dels principals canvis respecte dels darrers comicis. ERC passaria dels set diputats del 2023 a 11, mentre que Junts baixaria dels 7 als 5. Ara bé, en conjunt, l’independentisme guanyaria força a Madrid: les dues formacions independentistes sumarien 16 escons, dos més que els 14 que van obtenir fa tres anys. Per a ERC, un resultat d’aquestes característiques reforçaria la seva aposta per la negociació política i li permetria reivindicar que l’electorat avala la seva manera d’entendre la influència parlamentària. Per a Junts, en canvi, una pèrdua de representació dificultaria la defensa de l’estratègia de pressió sobre el govern espanyol i de la seva exigència de resultats tangibles a canvi del suport parlamentari.

Mitjana de les darreres vuit enquestes territorialitzades del 29-N EL MÓN

Vox es dispara, patacada del Frente Amplio

L’altra tendència destacada de les projeccions catalanes és l’avenç de la dreta espanyolista. El PP obtindria 6 diputats, els mateixos que el 2023, però la ultradreta de Vox passaria de 2 a 6 representants. Les dues formacions sumarien 12 escons, quatre més que en les darreres eleccions espanyoles.

Per la seva banda, el Frente Amplio que lidera Ada Colau quedaria amb 2 diputats, una caiguda en picat respecte dels 7 que va obtenir Sumar el 2023 al país. Si bé aquest 29-N les candidatures i les marques no són exactament les mateixes, la projecció apunta a una pèrdua global de representació d’aquest espai polític.

Més enllà de la victòria del PSC o de l’avenç de PP i Vox, el resultat català tindrà una lectura política especialment rellevant per a l’independentisme. ERC i Junts no només competeixen per obtenir més diputats: es juguen la legitimitat per reivindicar quin model de negociació amb l’Estat és més eficaç i quin ha de marcar el futur de l’independentisme al Congrés.

La candidata de Junts el 29-N, Míriam Nogueras, en un acte de campanya a Arenys de Mar. Autor: Enric Sitjà Rusiñol / ACN

PP i Vox, a les portes de la majoria absoluta

En qualsevol cas, la disputa catalana es desenvolupa en un context estatal marcat per la possibilitat d’un canvi de majoria al Congrés. Bona part dels sondeigs publicats durant les darreres setmanes situen el PP com a primera força i projecten que, amb Vox, superaria de llarg els 176 diputats que marquen la majoria absoluta. A tall d’exemple, la simulació de RTVE, elaborada a partir de 34 enquestes de 16 empreses demoscòpiques i actualitzada el 16 de novembre, atribueix 129 escons al PP i 64 a Vox. En conjunt, 193 diputats, disset més dels necessaris per assolir la majoria absoluta.

Altres sondeigs també situen la suma de les dues formacions clarament per damunt del llindar. Les projeccions de les enquestes d’IMOP i NC Report publicades el 16 de novembre s’acosten als 200 diputats. El tracking de 40dB per a El País i la Cadena SER, publicat aquest dimarts, 17 de novembre, rebaixa lleugerament aquesta suma fins als 191 escons, però també manté PP i Vox per sobre de la majoria absoluta.

Aquest escenari és majoritari a l’es enquestes, però no unànime. El CIS s’ha desmarcat de la tendència majoritària i atorga la victòria al PSOE, amb una forquilla d’entre 134 i 143 diputats, davant dels 98-106 del PP. Segons el macrosondeig, Vox obtindria entre 57 i 65 escons, de manera que la suma de la dreta quedaria entre 155 i 171 diputats, per sota de la majoria absoluta fins i tot en el millor dels escenaris previstos per a les dues formacions. El contrast entre el CIS i la resta d’enquestes és una de les grans incògnites de la campanya i evidencia la distància entre els models demoscòpics sobre el comportament electoral a escala estatal.

Acte electoral d’ERC amb el cap de llista a les eleccions del 29-N, Gabriel Rufián; i el president del partit, Oriol Junqueras. Autor: Maria Asmarat / ACN

La possibilitat que PP i Vox sumin majoria absoluta també condiciona la lectura política dels 48 diputats catalans. Si es confirma l’escenari que dibuixa la majoria de sondeigs, la capacitat dels partits catalans per influir en la investidura i en l’agenda legislativa del Congrés podria desaparèixer completament. En canvi, si el bloc de la dreta no arriba als 176 escons, els partits que quedin en disposició de facilitar una majoria alternativa podrien tornar a tenir un paper determinant.

És en aquest context que la pugna entre ERC i Junts adquireix una dimensió que va més enllà de la competició electoral catalana. Les dues formacions no només es disputen el lideratge de l’independentisme a Madrid, sinó també la capacitat d’intervenir en una legislatura que podria tenir una aritmètica parlamentària molt diferent de l’actual.

Comparteix

Icona de pantalla completa