La veu que la Candidatura d’Unitat Popular ha provat d’alçar contra el que Laure Vega anomena “la política de la impotència” no s’ha sentit durant els primers minuts de l’inici de la campanya electoral. El tradicional retard tècnic –l’àudio no arribava a les càmeres de les televisions– ha endarrerit uns instants la intervenció de les dues personalitats que els anticapitalistes han triat per esdevenir la cara visible de la redefinició estratègica del partit -juntament amb Laia Estrada, número 1 per Barcelona-. L’espera, però, no ha refredat el discurs de Vega, que ha començat la seva intervenció negant que “cap dret s’hagi pogut garantir a través del mercat”. Amb el mercat al centre, de fet, el model econòmic actual de Catalunya –que consideren al servei de les grans elits empresarials– és el primer enemic dels cupaires aquest 12-M. La part de dalt de la piràmide, assegura la candidata, “no viu els luxes de manera separada”: taquen el conjunt d’una estructura que situen al centre de la majoria de greuges que pateix la població del país; de la inflació alimentària al canvi climàtic, passant pel mal funcionament dels serveis públics.
Al centre de la denúncia dels anticapitalistes hi ha el que anomenen una “privatització dels drets”: qüestions que, descriu Vega, haurien d’estar garantides per fonamentar la bona vida del conjunt de la societat, “s’han tornat el privilegi d’uns pocs”. La força motriu del programa anticapitalista, doncs, és passar “d’un moment individual a un d’universal” –més senzill, en paraules d’Estrada, “que tota la gent pugui portar vides dignes”–. Per a fer-ho, les mesures clau són, val a dir, més que ambicioses: el Pla Independitza’t, encara sense concretar, però ja presentat en societat, planteja ampliar el parc d’habitatge públic en 400.000 immobles dedicats a lloguers assequibles; mentre que les noves estructures públiques, com l’Energètica o la distribuïdora alimentària, cerquen competir al mercat amb un gran sector privat que veuen com a causant final dels mals de les classes populars. “La inflació es carrega sobre les espatlles dels treballadors”, postil·la la número 2, mentre els beneficis empresarials es disparen, en el que ha descrit com “la crisi de l’avarícia”.
Una Vega especialment propositiva ha trobat el seu contrapunt en Estrada, resistent contra els retrets que la CUP ha rebut al llarg de la seva activitat parlamentària. “Els que s’erigeixen en els amos d’aquest país ens recriminen ser els del no a tot”, ironitza la presidenciable, afilant el discurs, de nou, contra la principal patronal catalana, Foment del Treball. En un sol batzac, la tarragonina ha negat “el casino més gran d’Europa, la barra lliure d’aigua pel turisme, l’empobriment de les majories”. En conjunt, un no als atzucacs creats per les grans fortunes, però també pel govern espanyol. A ulls dels anticapitalistes, en un vincle històric entre alliberament nacional i emancipació social, les mesures necessàries per garantir la vida de les majories xoquen amb “els límits del règim del 78”. En aquest sentit, retreuen als grans partits de l’independentisme una renúncia de l’agenda nacional en favor de Moncloa, però també de Via Laietana 32.
La legislatura de la resignació
L’actual model econòmic català trontollava, a ulls dels cupaires, a l’inici de la darrera legislatura. El 2021, amb el que Estrada sol definir com “una majoria independentista amb una majoria d’esquerres” a dins, havia de permetre “avançar en clau nacional i desplegar polítiques socials” per erosionar l’estructura del país. Mesures com l’energètica pública, la distribuïdora alimentària o l’estudi de la Renda Bàsica Universal prometien “il·lusió” per als espais progressistes; si bé l’alegria dels pobres dura poca estona. “Acabem la legislatura amb ERC i Junts dialogant amb el PSC”, lamenta la cap de llista, en una nova era del parlamentarisme català que anomena “sociovergència republicana”. “Perles” com l’entesa legislativa per acceptar el castellà com a llengua vehicular a l’escola, o el rècord en desnonaments contra llogaters de pisos propietat de la Generalitat, exemplifiquen el trenc al moviment independentista que, al seu parer, explica la frustració de les bases.
El canvi de rumb cupaire -aquesta nova economia catalana “contra Madrid i els rics”- es fonamenta en oposició a la renúncia unificada a les agendes nacional i social per part d’Esquerra i Junts, ambdues forces, a estones, a l’executiu els darrers anys. El retorn de l’aposta pel diàleg amb Madrid arriba, en aquest sentit, el mateix any que es retira l’aposta per la RBU, es reprenen “d’amagatotis” les negociacions pel Hard Rock o sorgeixen propostes d’ampliació “de facto” de l’Aeroport. El paquet de macroprojectes contra els quals la CUP es mobilitza és, asseguren, “una qüestió de voluntat política”; així com ho és posar-hi fre. Estrada, en aquest sentit, reivindica la feina dels anticapitalistes al municipalisme, amb Girona com a bandera: és a escala local on la formació de l’esquerra independentista “pren responsabilitats per desplegar polítiques a favor de la població”. Així rebutja les acusacions de resistencialisme que qüestionen la utilitat del partit quan es tracta d’implementar polítiques. “La CUP no és que estigui còmoda a l’oposició, però no entrarà en un Govern per aplicar el programa dels altres”, rebla la presidenciable. Un consell executiu amb membres anticapitalistes, diuen, serà aquell que “gestioni els recursos al servei” del comú; i deixi enrere l’actual “planificació perquè una minoria se’n beneficiï”.
Sánchez Llibre, l’exterior constituent
Poques vegades la Candidatura d’Unitat Popular havia optat per assenyalar amb nom i cognoms el que consideren l’enemic del fonament social que volen representar. D’ençà de la convocatòria d’eleccions, els anticapitalistes han elegit el president de Foment, Josep Sánchez Llibre, com -així ho anomenen els politòlegs madrilenys- l’exterior constituent del seu espai polític; el llindar contra el qual els seus poden reconèixer-se. És l’empresari i exdiputat d’Unió Democràtica l’exemple de la renúncia a “l’agenda nacional i social” que ha condemnat la legislatura del 52%. També el termòmetre de la salut dels moviments socials, amb les seves crides l’eliminació de l’impost de successions via tribunal d’Estrasburg. “Si pot dir això i no ens indignem, és que van guanyant”, alerta Vega. Per desdibuixar la força del rival, però, la santboiana s’ha permès ironitzar amb la carrera empresarial del dirigent: “Presideix Foment del Treball, però no ha treballat gaire”.
