Ni un sucós poder per repartir ni els temuts enemics interiors eviten la batalla eterna entre les dues Espanyes. Un estat bastit entre la insurrecció i un concepte espanyolíssim com és el “levantamiento“, només superat internacionalment, pel terme “guerrilla”. El cas Leire Díez n’és l’enèsim exemple, però posat al dia, a través d’una guerra bruta de fang i trinxeres mediàtiques. Tot plegat amb una varietat de personatges que conformen el repartiment d’un nou episodi visceral de la batalla entre la dreta i l’esquerra ponderada. Àudios, vídeos, rodes de premsa, trobades i documents acaben de dibuixar una crisi institucional i política que ha posat en marxa tota l’artilleria de cada bàndol.
La situació actual no només no és nova, sinó que posa al dia l’eterna guerra representada en diferents batalles contra inquilins de la Moncloa. Ni el pacte de la Transició va aturar el setge al govern d‘Adolfo Suárez. I la caiguda de Leopoldo Calvo Sotelo, amb l’ajuda d’un numeret colpista a càrrec de militars nostàlgics i la Guàrdia Civil, va donar pas als anys de pax socialista, deixant l’Estat en mans de Felipe González del 1982 al 1996. El líder del PSOE que havia abandonat el marxisme al congrés del partit de Suresnes, va acabar de desactivar els comunistes i va pactar no fer el socialista amb Andrés Cassinello, l’home fort del Servei Central de Documentació (SECED), avi de l’actual Centre Nacional d’Intel·ligència, tal com acredita l‘informe Jano, al qual ha tingut accés El Món. Un cop Espanya es va pacificar amb els fons europeus de cohesió (118.000 milions d’euros), es va situar al món amb una economia en creixement i una modernització dels serveis públics, es va acabar la broma socialista.
La pressió va ser brutal per part de la dreta política i econòmica amb un lema de batalla: “Váyase, señor González”. Tot en el marc d’escàndols de terrorisme d’estat i corrupció que van acabar amb l’era del PSOE, amb una “derrota dolça” perquè Aznar no va obtenir la majoria absoluta en una època en què encara n’hi havia. El PP va arribar al poder de la mà de José María Aznar, que va mantenir l’aznaritat 8 anys, fins que el fiasco de l’11-M i l’habilitat d‘Alfredo Pérez Rubalcaba van foragitar el PP de la Moncloa en la primera gran operació de les xarxes socials amb el “Pásalo”. José Luis Rodríguez Zapatero va assolir la presidència del govern espanyol el 2004, però va caure el 2011 arran de la gran crisi de 2008, i va deixar pas a Mariano Rajoy, fins que se li va acabar el 2018, amb la pressió per la nefasta gestió de l’1-O, pels clamorosos escàndols de corrupció i l’eclosió de la política patriòtica.
El torn de Pedro Sánchez i l’escàndol de Leire Díez i Pérez Dolset
Pedro Sánchez també pateix ara amb tota la contundència el virus Moncloa. Les causes judicials contra la seva dona, Begoña Gómez, el seu germà, i els seus col·laboradors, com l’exministre José Luis Ábalos, han obert flancs on els adversaris han començat a disparar a discreció. Però, en les darreres setmanes, Leire Díez, una militant del PSOE amb perfil baix fins ara, ha guanyat un protagonisme extraordinari, quan ha sortit a la llum que, acompanyada d’un empresari víctima de les clavegueres del PP, Javier Pérez Dolset, havia bastit un operatiu per poder aconseguir informació delicada sobre comandaments de la Unitat Central Operativa de la Guàrdia Civil, la famosa UCO, responsables de les investigacions dels càrrecs socialistes i del nucli de Pedro Sánchez.
De fet, si un històric del PSOE com és Diego López Garrido ja havia demostrat que la Guàrdia Civil és un estat dins un estat, i que havia servit en funcions d’exèrcit d’ocupació com un element cohesionador de l’Espanya liberal. L’UCO, però, ha fet un pas més. És una taifa dins l’institut armat que ha traspassat una porta que encara no s’havia travessat. Anar filtrant a la premsa parts d’informes que no només encara no s’han lliurat a l’autoritat judicial, sinó que encara estan per acabar. Una situació que, per exemple, Ábalos ha anat denunciant davant el jutge instructor que porta la seva causa, a més de considerar que els agents es dedicaven a fer una investigació prospectiva a ell i al seu entorn laboral, personal i polític.
Àudios, fotos, vídeos…
El nivell de pressió s’ha disparat contra la Moncloa arran dels àudios que va començar a difondre el diari El Confidencial. Documents que mostraven que Leire Díez –militant socialista almenys fins a aquest dimecres– demanava informació del comandant Antonio Balas, actual comandament de les investigacions sobre el PSOE, i d’un exsubordinat seu, el capità José Antonio Bonilla, exmembre de l’UCO i actual cap de seguretat del servei de Salut del govern d’Isabel Díaz Ayuso. L’àudio es va gravar en una reunió al despatx de l’advocat de l’empresari Javier Pérez Dolset, Jacobo Teijelo, i amb la suposada presència d’un empresari resident a Dubai, Alejandro Hamlyn, processat per una de les altres causes que esquitxen els socialistes, el cas Hidrocarburs -un frau amb combustibles a escala internacional que instrueix el titular del Jutjat Central d’Instrucció número 5, Santiago Pedraz.
La primera conversa registrada indicava com maniobraven a canvi d’obtenir informació compromesa de guàrdies civils, de polítics, de fiscals com José Grinda, el més conegut de la fiscalia especial anticorrupció i encarregat d’engarjolar Dolset pel cas Zed. Un cas, però, on hi havia maniobres de la claveguera per aturar-li els negocis tecnològics amb una investigació força tèrbola. El primer àudio va ser la primera baula de la llarga cadena d’esdeveniments que han esdevingut els darrers dies. De fet, Pedro J. Ramírez, un dels personatges més habituals de la constel·lació de les conspiracions espanyoles, relatava en l’editorial d’aquest diumenge a El Español, que Leire Díez s’havia personat al seu despatx i els havia ensenyat un vídeo del fiscal Grinda d’alt contingut sexual. Un vídeo que ja apareixia en diverses notes d’intel·ligència i converses del cas Villarejo. Precisament li van mostrar el vídeo a Pedro J. Ramírez, que va ser víctima d’un cas similar i que, casualitats de la vida, la seva acompanyant a les imatges va tenir com a advocat Teijelo.
A més Pedro J. recordava que El Confidencial havia publicat una fotografia de Díez entrant a la seu del PSOE. Una imatge que li va evocar quan el clàssic espia espanyol Francisco Paesa negava que passés informació al ministeri de l’Interior i va ser captat per Diario 16 entrant a la seu ministerial, l’any 1988, quan tot just començaven les campanyes més dures contra el felipisme i, especialment, contra Alfonso Guerra. Tot plegat, la tesi que imposa la dreta mediàtica i política és que Pedro Sánchez utilitza la guerra bruta per tapar la corrupció i com a caps de l’operatiu situen a Díez, Dolset i Santos Cerdán, el número tres del PSOE i un dels principals negociadors amb Junts, amb el permís de José Luis Rodríguez Zapatero, que algunes fonts situen entorn de la causa Hidrocarburs. També hi afegeixen un punt de revenja personal que ha animat el PSOE a poder accedir a documents que poden complicar la vida a l’UCO i a dirigents del PP.
Això no acabarà aquí: un llibre i l’informe Colombo
El cas Díez no acabarà aquí. La premsa madrilenya ja ha començat a rebuscar a les lleixes dels records i comencen a apuntar accions de Díez des de l’any 2020, com ara les seves relacions amb investigats en casos de corrupció a la Junta d’Andalusia o una empresa constructora navarresa que podria haver finançat el PSOE, així com suposats favors polítics i “socials” dels socialistes al PNB o EH Bildu. És a dir, ara els canons no només apuntaran a Díez i els socialistes, sinó també als seus socis de governabilitat, tenint present que Junts i ERC es troben neutralitzats arran de la inaplicació de l’amnistia i la temença que unes noves eleccions ofereixin una entrada amb trompetes i catifes a la dreta extrema i l’extrema dreta de PP i Vox.
Díez, però manté una tesi ben curiosa que aquest dimecres ha explicat en la roda de premsa accidentada que ha protagonitzat a Madrid. Segons ella, amb Dolset tenia una col·laboració per escriure un llibre sobre les clavegueres de l’Estat. Fins i tot, en entrevistes a diferents televisions espanyoles defensava aquest dimecres a la tarda que la prova de la xarxa clandestina policial sobre la qual busquen indicis o elaboren informes compromesos és l’Informe Colombo que ha difós El Món. És a dir, que les clavegueres de l’Estat sempre han funcionat i que només en volia donar fe a través d’un “treball d’investigació”.
Díez ja ha estat donada de baixa com a militant del PSOE, després de l’esclat de l’escàndol. La seva carrera política compta amb feines com a responsable de campanyes a xarxes socials de Pedro Sánchez i va ser directora de Relacions Institucionals per a l’empresa pública Correus a proposta de Juan Manuel Serrano, que havia estat cap de gabinet del líder del PSOE. Però fa temps que el seu nom vola per l’esfera mediàtica de Madrid, sobretot, arran del cas Koldo, que ha derivat en el cas Ábalos, que continua obrint fronts. En aquest punt, entra el presumpte aconseguidor del cas Koldo, Víctor de Aldama, també investigat pel cas Hidrocarburs. Aldama s’ha presentat aquest dimecres a la roda de premsa de Leire Díez per acusar-la de “mentir en tot” i encarar-se amb Pérez Dolset. “No sap el que ha fet venint aquí, se n’assabentarà (Leire Díez), Santos Cerdán i el president del govern”, ha amenaçat Aldama. Tota una declaració d’intencions que assegura grans episodis d’aquesta nova fase de confrontació de les dues Espanyes.
