L’Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) és una entitat que depèn del Parlament. Cada cop que s’ha de rellevar el director, el Govern ha de fer una proposta i, per ser nomenat, l’escollit necessita una majoria de tres cinquenes parts de la cambra catalana en primera votació o majoria absoluta en segona votació. I una de les condicions del càrrec és que no pot ser reelegit. Per tant, cada cop que hi ha relleu, en una institució marcada per la mala astrugància, hi ha una intensa negociació parlamentària.
Aquest desembre caduca el mandat de l’actual director, el magistrat i expresident del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya Miquel Àngel Gimeno. Per tant, el Govern i els grups parlamentaris ja han començat a tenir les primeres converses per buscar un substitut i el nomenament ja podria a anar al pròxim ple. De fet, alguns grups fins i tot creuen que Gimeno ja hauria d’haver plegat perquè la reforma de la llei de l’abril del 2022 reduïa el mandat de nou a sis anys. Ara bé, la mateixa disposició transitòria de la reforma preveia que Gimeno complís els nou anys de mandat.
Els primers noms
En tot cas, el ball de noms ha començat amb discretes converses entre els grups. Ara bé, qui ha de presentar la proposta és el president Salvador Illa, que fonts coneixedores de la negociació ja apunten que ha tingut alguna trobada amb Gimeno per sondejar la seva opinió sobre alguns noms. En aquest sentit, les mateixes fonts apunten que el mateix director li hauria traslladat el nom de qui va nomenar com el seu primer adjunt, Josep Tomàs Salas Darrocha, també magistrat i al capdavant del Jutjat Penal 22 de Barcelona. Entre les seves sentències hi ha la condemna pels danys causats per uns espanyolistes a Catalunya Ràdio en una manifestació el 27 d’octubre de 2017. Aquest seria el nom que comptaria amb un suport explícit de l’actual director i, de moment, podria encapçalar les preferències i el consens majoritari de la cambra. De fet, va ser cap de secció de suport a la presidència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya quan Gimeno en va ser el president.
Tot i això, també sonava Olinda Anía Lafuente, actual directora adjunta, per a la continuïtat. Altres fonts també apuntaven com a figura de possible consens l’advocada Gemma Calvet, que ha exercit de cap de l’Agència de Transparència de l’Autoritat Metropolitana de Barcelona i que podria comptar amb el suport de Junts, però que no acaba de fer el pes a una part PSC. Noms que estarien disposats a agafar les regnes d’una institució a la qual ha costat trobar el seu paper, que gestiona un alt nombre de denúncies i que no sembla tenir gaire protagonisme en la vida pública catalana, malgrat un elevadíssim pressupost que ha sigut de 6.957.216,56 euros per a aquest 2025.
Ara bé, qualsevol dels noms ha de passar pel sedàs de la majoria parlamentària i han de generar, d’entrada, un consens més enllà de les barreres ideològiques. Per tant, la majoria de la investidura formada per PSC, ERC i Comuns, com a mínim, haurien d’assolir el suport de Junts, en primera volta, per entronitzar el nou director o directora. Els equilibris interns, les simpaties i preferències de cada grup, amb els noms sobre la taula, ja han encetat les converses que poden incrementar la llista de candidats.
Una oficina pionera, però dissortada
El relleu al capdavant d’Antifrau portarà el quart director des dels seus inicis. L’Oficina Antifrau va ser creada per la Llei 14/2008, de 5 de novembre, i va començar la seva activitat el darrer trimestre de 2009, amb David Martínez Madero, un fiscal especialitzat en anticorrupció, com a director. Però va morir de forma sobtada a Milà l’any 2011. Una mort que la policia patriòtica es vantava d’haver provocat. El seu substitut va ser un jutge, el magistrat Daniel de Alfonso, que va provocar una profunda crisi de credibilitat a la institució per les seves converses amb l’aleshores ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, i la seva col·laboració amb l’operació clandestina contra el Procés, coneguda com a operació Catalunya. En una conversa entre ell i Fernández Díaz, gravada de manera oculta per algú i filtrada al cap d’un temps, el ministre pronunciava la famosa frase “la Fiscalia te lo afina“. De Alfonso va ser condemnat aquest mes de novembre a retornar 82.000 euros a l’Oficina Antifrau.
De fet, Daniel de Alfonso va arribar al càrrec proposat per Artur Mas, quan feia pocs mesos havia estat investit president. Llavors ja va costar una intensa negociació, perquè CiU no tenia majoria, ERC es trobava en plena crisi electoral i el PSC considerava que ja havia fet prou d’abstenir-ser per aconseguir la seva investidura. Però l’OAC no podia quedar vacant, amb el benentès que havia estat un dels projectes estrelles del tripartit. Mas va tenir dos noms sobre la taula, el del magistrat De Alfonso, que aleshores podria comptar amb el vistiplau del PSC i el PP, i el del fiscal Víctor Alegret, una opció que no acabava de fer el pes a l’oposició.
L’any 2016, un cop va plegar De Alfonso arran de l’escàndol i va ser enviat a Santander en la seva reincorporació a la magistratura, va començar un nou procés per trobar un relleu. En aquella ocasió, amb la ferida molt tendra del fiasco de De Alfonso i l’interinatge de Maite Masià, va ser el torn del president Carles Puigdemont de proposar un nom. L’actual president a l’exili va trobar una merla blanca, un expresident del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) que dubtava que fos delicte posar les urnes pel dret a decidir de Catalunya. Gimeno va perdre la presidència del TSJC davant de Jesús María Barrientos, que també competia per al càrrec juntament amb el magistrat Fernando Lacaba. De fet, algunes veus van considerar que Gimeno va ser la primera víctima institucional del Procés.
Una oficina en creixement
Gimeno va presentar el passat 16 d’octubre la memòria institucional d’aquests nou anys de mandat. En el balanç va subratllar la diferència entre les denúncies que es rebien el 2016, 174, amb les 1.480 registrades el 2025, a data 1 d’octubre. Una xifra que suposa un 750% d’increment. En total, en nou anys ha tancat un total de 6.108 actuacions. Un volum de feina que alguns grups perceben que no arriba al gruix de la ciutadania. Les xifres són clares, entre 2016 i 2025, l’OAC ha rebut 5.751 denúncies i ha resolt 6.108 expedients. És a dir, una taxa de resolució del 106%, perquè han resolt qüestions que tenien en cua i n’ha afegit. Les actuacions closes han derivat en més de 3.600 resultats d’actuació.
El gruix de la feina ha estat sobre la contractació pública, la funció pública i les subvencions, que són els àmbits que concentren més del 60% de les denúncies. En tot cas, sí que en aquests nou anys han entrat en funcionament modificacions importants en l’estructura de treball de l’Oficina, com ara l’acceptació de les denúncies anònimes -que suposen un 70% del total-, posar la prevenció en el centre i la protecció de les persones alertadores. Precisament, en aquest punt, Antifrau destaca que n’ha protegit 64 de 158 sol·licitades, tot i que hi ha hagut queixes de ciutadans que ostentaven aquesta protecció perquè no assegurava del tot un escut contra les represàlies.
Els alertadors, un dels problemes
Unes queixes que es van traslladar a Gimeno en la seva darrera compareixença a la cambra catalana, sobretot per la manca de sancions pels incompliments amb els alertadors. Gimeno va recordar que només sis casos, denunciats per persones protegides, són susceptibles de sanció. Als quals cal afegir tres d’incoats, un dels quals s’ha paralitzat perquè s’ha obert un procediment penal i existeix l’obligació penal d’aturar l’expedient quan entra en joc la justícia.
Gimeno també va argumentar que en el cas dels alertadors només es pot sancionar si hi ha una represàlia concreta contra l’alertador. Però sí que va presumir de tenir una “eficàcia del 100%” quan hi ha risc de represàlia. “Quan tenim la notícia que algun protegit pot ser acomiadat o pot ser represaliat, actuem advertint la institució, que atura el risc”, ha assegurat. Per altra banda, quan les queixes són sobre empreses per no tenir un canal intern de denúncia, Gimeno va recordar que no té capacitat per sancionar i més tenint present que hi ha empreses que poden “marxar a Fraga” perquè no les sancionin.
Deures pendents
Un dels missatges al testament de la gestió de Gimeno és que la llei de l’OAC ha “envellit. Per això, en la seva compareixença a la Comissió d’Afers Institucionals de la cambra catalana va instar els portaveus dels grups a “adaptar-la als nous temps”. Per això, els va llegar una mena de full de ruta basat sobre el que va definir com “cinc eixos estratègics” de l’OAC en un futur immediat. En primer terme, el magistrat aposta per “enfortir el lideratge institucional i el sistema de governança”, és a dir, donar més presència a l’entitat i alhora fugir del que titlla de “màrqueting mediàtic”. Per altra banda, que l’OAC sigui un instrument per impulsar la cultura d’integritat a les administracions públiques catalanes i al conjunt de la societat catalana. També inclou la “millora de la protecció efectiva de les persones alertadores”. En el mateix sentit, proposa “enfortir l’actuació en la lluita contra la corrupció”. I, en cinquè terme, “reforçar la capacitat tècnica i operativa de l’OAC”.
