El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) celebrarà una vista especialment esperada per l’exili independentista. La vista sobre les qüestions prejudicials que el jutge instructor del cas del Procés, el magistrat del Tribunal Suprem, Pablo Llarena, va formular a la cort europea arran de la negativa a tramitar l’euroordre contra el conseller Lluís Puig. La vista serà el proper cinc d’abril i, un cop celebrada, només caldrà deliberar i sentenciar les respostes.
Així, en pocs mesos el president Carles Puigdemont, els consellers Clara Ponsatí i Toni Comín o la republicana Marta Rovira o la cupaire Anna Gabriel podrien tornar a casa si el TJUE resol al seu favor la qüestió prejudicial. En concret, el tribunal ha de resoldre la petició d’aclariment de Llarena respecte l’eficàcia de les euroordres arran que Bèlgica va denegar -i amb una sonora bufetada- l’extradició del conseller Lluís Puig. La decisió del TJUE respecte la qüestió prejudicial pot desembussar la situació de l’exili i, de retruc, anar més enllà perquè aclarirà algunes situacions similars que hi ha a l’Europa dels 27. Polònia i Romania, per exemple, s’han personat a favor de la posició d’Espanya, però Bèlgica defensa la posició dels seus tribunals de negar l’extradició cap a l’Estat espanyol o Irlanda o Txèquia també fa costat a la justícia belga.
El mes d’agost, les defenses de l’exili, incloses les de la cupaire Anna Gabriel, que dirigeix un bon expert en dret penal europeu com Benet Salellas, i de la republicana Marta Rovira, es van personar i presentar les seves al·legacions sobre la qüestió prejudicial. En tot cas, totes dues poden restar força tranquil·les a Suïssa, perquè l’Estat helvètic ni tant sols ha obert un procediment en entendre que són exiliades polítiques i perseguides per al seva condició d’independentistes.
Els dubtes de Llarena
En la qüestió prejudicial, Llarena demanava a través de set apartats aclarir si un altre tribunal podria vulnerar el principi de confiança mútua en el fet de posar en dubte -com és el cas- la competència del jutge que ha emès l’euroordre. És a dir, si es pot avalar que Bèlgica denegués les euroordres en entendre que el Suprem no era el jutge predeterminat per la llei tal i com va recollir el tribunal belga recollint el dictamen del Comitè de l’ONU sobre detencions ordinàries.
Les defenses van respondre. Els advocats van al·legar que tot el plantejat per Llarena estava “sobradament decidit per la doctrina del mateix tribunal” o bé que escapaven dels marges d’actuacions del TJUE. De fet, les defenses van destacar que l’única qüestió que podia entrar a raonar el Tribunal era si el Suprem podia remetre contra la mateixa persona i davant l’Estat membre una nova ordre de detenció si ja havia estat tombada pel mateix Estat.
De fet, és l’única que els exiliats consideren que el tribunal europeu hi pot entrar perquè pregunta sobre el que pot fer la justícia espanyola, l’emissora de prejudicial, i no la justícia d’un altre estat. Ara bé, la defensa dels exiliats interpreta que el tribunal ha de resoldre en el sentit que quan un Estat ha denegat un lliurament argüint la vulneració de drets humans ja no es pot presentar una nova ordre europeu de detenció pels mateixos motius, contra la mateixa persona i en el mateix procediment.
Un cop celebrada l’audiència judicial, l’Advocat General del TJUE donarà la seva opinió no vinculant sobre el cas i, després, els magistrats europeus emetran un dictamen que marcarà el futur de les euroordres per al cas de l’1-O. Amb tot, la decisió final sobre l’extradició de Puigdemont estarà en mans dels tribunals que l’examinen, siguin els belgues o els italians, pel cas de Sardenya.
