Treballar o estudiar a trenta cinc graus no és un matís de confort: és una negligència laboral i pedagògica. Que milers d’alumnes i docents malvisquin a les aules durant els mesos de més calor és un fre directe a la salut i al rendiment que no s’acceptaria en cap altre sector. En plena emergència climàtica, condicionar els centres ja no és un debat d’inversions, és una urgència de mínims. Els 2.500 milions d’euros anunciats pel Govern per climatitzar les aules d’aquí al 2031 no són cap gest de generositat, sinó un rescat imprescindible. Tanmateix, la xifra amaga una temptació perillosa: convertir l’aire condicionat en la pantalla fàcil per tapar el col·lapse d’un sistema educatiu molt més profund.
Malauradament, l’educació catalana té un problema estructural i de gestió política complexa més enllà de les temperatures a les aules. El curs ha arrencat entre la pressió sindical per exigir recursos i condicions laborals i l’ombra dels resultats PISA. Un escenari dramàtic per a l’estabilitat i confort de l’equip del president Illa, conscient que les escoles poden fer trontollar la centralitat política del PSC en el pròxim cicle electoral. El Govern necessita recuperar el control de l’agenda pública, i la climatització a les aules ofereix un refugi polític perfecte per aixoplugar-se de la tempesta: és una mesura tangible, té un titular amb xifres, calendaris i obres visibles. Debatre sobre ràtios, burocràcia, rendiment o model pedagògic és un terreny molt més pantanós.
Sense necessitat d’atribuir intencions perverses al Departament, la realitat és tossuda: posar l’atenció en l’aire condicionat redueix el debat a un problema d’infraestructures, però el conflicte real pertany a la política amb majúscules. És i serà una qüestió de país fins que no es blindi.
La promesa del president Salvador Illa d’assolir el 6% del PIB en educació també apunta a un horitzó abstracte que pot donar aire a l’executiu, però utilitzar les grans transformacions a deu anys vista per ajornar les urgències d’avui té riscos importants per a la credibilitat política dels inquilins de Sant Jaume.
La climatització de les escoles és una qüestió d’Estat, i com a tal, no és acceptable que acabi sent una loteria territorial subjecta a la capacitat econòmica de cada ajuntament. Ara bé, un aparell de refrigeració no millorarà la comprensió lectora, no resoldrà el malestar docent ni retornarà la credibilitat a les estadístiques oficials. És un requisit bàsic per dignificar l’espai, no un projecte de futur.
El Govern té l’oportunitat de fer de l’educació el pilar de la legislatura o de convertir-la en la pedra que provoqui danys greus en la seva estructura. La diferència no la marcarà el nombre d’alarells d’aire condicionat instal·lats abans de les eleccions, sinó la capacitat de construir un model rigorós, avaluable i pactat amb la comunitat educativa.
Instal·lem aire condicionat a les escoles, i tant. Però no confonguem ventilar les aules amb ventilar el debat d’un país.
