Aquests dies, s’ha suscitat a Catalunya un debat que normalment no puja més enllà del riu Ebre, sobre la unitat de la llengua catalana i les seves variants. Fa poc, un eminent filòleg i tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Rubí va argumentar el vot en contra d’un ajut a la Bressola, de la Catalunya Nord, i va aprofitar per defensar les diferències entre el català, el valencià i el mallorquí. A la vista del soroll generat per les seves declaracions, val a dir que el seu partit (PSC) es va desmarcar clarament de les seves afirmacions, i ell mateix va demanar excuses més tard tot al·legant que no s’havia sabut explicar bé, que evidentment es tracta d’una sola llengua amb diverses variants i tal i tal. Doncs entesos; que ho sent molt, que s’ha equivocat i que no tornarà a passar.
El que no m’ha quedat clar és com ha acabat la petició de subvenció a la Bressola, perquè en aquell cèlebre ple, al final es va tombar la iniciativa que demanava l’esmentat suport. De fet, em sobta que ningú, ni el mateix regidor penedit, hagin explicat si pensaven rectificar la decisió ni, que jo sàpiga, perquè diantre van barrejar la Bressola amb el valencià i el mallorquí. Quina mena de raons fa servir el secessionisme lingüístic per denegar una ajuda a una escola? Sobretot en un territori on, malgrat la davallada dramàtica de parlants del català, mai ningú (ni el nacionalisme francès més jacobí) no ha qüestionat la naturalesa de l’idioma propi i històric d’aquelles contrades. Ja té nassos que, en un dels pocs territoris on ningú no qüestiona la catalanitat històrica, cultural i lingüística, s’apel·li al proto-imperialisme català que suposadament s’obsessiona a sostenir escoles. El món és molt estrany.
D’altra banda, la polèmica demostra que, més enllà del Principat, la idea de les llengües diferents ha prosperat arreu del Regne d’Espanya. El problema és que durant anys, ara ja dècades, s’ha anat repetint per activa i per passiva que el valencià, o el balear, o el formenterenc, són idiomes desmarcats del català. En la mentalitat d’aquells que segueixen el marc mental espanyol, això és un fet, i només a la Catalunya estricta s’ha combatut amb força aquest fet, tot i haver de disputar les tesis que dominen als mitjans espanyols. Perquè la cantarella secessionista és present a les empreses, xarxes socials i altres àmbits que són enormement influents també a casa nostra. No sé si això és reversible, però ara mateix, a les Espanyes, més enllà d’un grapat d’il·lustrats, la resta dels mortals sosté sense cap mena de rubor que a l’arc mediterrani hi ha una constel·lació d’idiomes ben independents i que poca cosa tenen a veure entre ells.
Queda prou clara la intenció darrere la maniobra. Ja des de la transició, el nacionalisme espanyol va lluitar a mort en aquesta guerra i la va guanyar còmodament. Al cap i a la fi, es tractava de desactivar d’arrel la idea de Països Catalans, una idea que consideraven perillosíssima. Amb raó, perquè per a ells la unitat de llengua sostenia la unitat nacional –si alguna cosa té clara el nacionalisme espanyol és aquesta, i la té molt més clara que el comú dels catalans. Trencant lingüísticament els PPCC trencaven també un potencial projecte cultural i nacional, i així un poble de 15 milions d’habitants, protagonista de més d’un terç de la riquesa i l’economia de l’estat, quedava trossejat en una sèrie d’autonomies connectades al poder central de Madrid.
La denominació de llengua valenciana era bàsica aleshores, i encara ho és ara, en el marc d’aquesta estratègia per esborrar la realitat i el somni poderosíssim dels Països Catalans. En aquell moment es va acceptar l’etiqueta oficial del valencià, i al darrere han anat venint cadenes d’equívocs com a cabassos. Avui dia ja no ens altera gens veure com els bancs o les pàgines web oficials de l’administració distingeixen clarament entre català i valencià, amb les banderetes aquelles tan simpàtiques que incorporen banda blava o castells o coses d’aquestes. En les versions traduïdes d’internet, en les pel·lícules o no diguem ja en els manuals escolars, es deixa triar sistemàticament entre modalitats que, a l’hora de la veritat, es distingeixen només per quatre variacions verbals i l’ús de sinònims intercanviables. Diferències que es podrien donar també perfectament entre varietats del Principat.
Així, ja no ens podem descriure ni com a països separats per una mateixa llengua (com diuen, amb un punt d’ironia, els que comparen el Regne Unit i els Estats Units). En tot cas, hem passat a ser països separats per llengües divorciades a cop de decret. Fragmentar, inventar absurditats que ja no es rebaten, menysprear la ciència i la tradició cultural; tot s’hi val en aquest camí per acabar combatent una realitat nacional que no interessa als jacobins i centralistes de sempre, i evitar així que sorgeixi un rival potent a l’arc mediterrani, capaç de créixer de forma coordinada, tenir un tren que relligui capitals pròsperes, que la gent es mogui bé i connecti amb facilitat. I disputar al centre la centralitat, tot enfortint el que antigament era fins i tot un reialme diferent.
Un cop comès el delicte, a sobre encara tenen els nassos, els dominadors i repressors i lingüicides de sempre, d’acusar-nos a nosaltres, és a dir els que defensem la realitat lingüística, com a imperialistes i expansionistes. Quina santa barra, o quina diabòlica barra. Ara resulta que dir la veritat, apostar per la vivor i la comunicació cultural, mantenir idiomes amenaçats de retrocés… ara resulta que tot això és fer de colonitzadors. Ja ens en podem riure d’Hernán Cortés i de Francisco Pizarro, del comte-duc d’Olivares i de Felip V, rematats per l’egrègia figura del general Franco. Quins pebrots. Hem de suportar que ens tractin de genocides, quan només volem parlar la nostra llengua de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, i que deixin d’emprenyar-nos. Nosaltres que no tenim ni exèrcits, ni marina, ni avions; nosaltres que som gent sense místics ni grans capitans, nosaltres que en frases solemnes no hem cregut mai. Nosaltres els valencians del sud, del nord i de mar enllà.
