Hi ha una diferència essencial entre aturar un desnonament i resoldre una crisi social d’habitatge. El decret d’habitatge pactat pel PSOE i Sumar arran del cas Maricarmen, que s’haurà d’aprovar al Congrés dels Diputats, pot evitar que persones vulnerables acabin al carrer i donar-los més temps per trobar una sortida. És un punt de partida essencial. Però el temps, per si sol, no crea habitatges, no en redueix l’escassetat ni garanteix que, quan s’acabi la pròrroga, hi hagi una alternativa digna per als afectats. I aquesta és la gran feblesa d’una resposta política que arriba després de vuit anys de govern socialista, i en ple compte enrere electoral: confondre l’emergència amb la solució. Està bé acontentar la ciutadania més progressista amb un decret, però un desnonament ajornat continua sent un problema ajornat si no hi ha una alternativa habitacional.
El cas Maricarmen ha tingut, a més, una conseqüència política evident: ha accelerat una negociació que feia setmanes que estava encallada i ha obligat l’executiu de Pedro Sánchez a exhibir una resposta davant d’una crisi que ja no és només social, sinó també electoral. Amb les eleccions espanyoles cada vegada més presents en l’horitzó polític, PSOE i Sumar necessiten demostrar que poden actuar davant d’un dels assumptes que més mobilitzen la ciutadania. A l’altre cantó hi ha VOX i PP enverinant un debat que hauria de ser estructural.
Això no invalida el decret. Però sí que obliga a preguntar-se què hi ha darrere d’aquest pedaç. L’Estat espanyol no té només un problema de desnonaments. Té un problema de falta d’habitatge assequible. Quan falten pisos, la tensió recau sobre tothom: sobre el llogater que no pot assumir el preu, sobre el jove que no pot emancipar-se, sobre la família vulnerable que necessita una alternativa i també sobre el petit propietari que depèn dels ingressos del lloguer.
No és una política d’habitatge sostenible si consisteix a repartir entre els particulars el cost d’un dèficit que les administracions no han estat capaces de corregir. I aquí el PSOE té una responsabilitat que no pot esquivar. Fa vuit anys que Pedro Sánchez governa Espanya. És cert que l’habitatge és una competència compartida i que territoris i ajuntaments tenen un paper essencial. Però després de vuit anys del govern més progressista de la història no n’hi ha prou amb reaccionar cada vegada que una història especialment dramàtica incendia l’opinió pública. La crisi habitacional de l’Estat espanyol no ha començat amb la Maricarmen i, per tant, tampoc es pot resoldre amb la Maricarmen.
El problema de fons és molt més incòmode: construir habitatge públic costa anys, mobilitzar sòl costa anys i augmentar l’oferta assequible costa diners. En canvi, aprovar un decret permet anunciar una resposta demà mateix. I aquesta diferència entre actuar i semblar que s’actua és especialment important quan s’acosta un cicle electoral. L’executiu espanyol pot ampliar terminis, protegir vulnerables i regular determinats lloguers. Però cap decret posa automàticament un pis nou al mercat. Si l’oferta continua molt per sota de la demanda, la tensió continuarà.
La Maricarmen ha posat rostre a una crisi que afecta centenars de milers de persones. Mereixia una solució i, de fet, finalment podrà tornar a casa seva després d’un acord amb la propietat. Però precisament això demostra que les solucions reals també passen per negociar, mediar, mobilitzar habitatge i trobar alternatives concretes, no només per canviar dates en un calendari judicial. Una política d’habitatge no es mesura pels mesos que aconsegueix ajornar un desnonament, sinó pels habitatges assequibles que és capaç de posar a disposició de la ciutadania. Si cal, enfrontant-se a bancs, lobbys empresarials i a grans tenidors a pocs mesos de les eleccions.
