L’epopeia de Maricarmen, una dona de 87 anys desnonada a Madrid que va haver d’eixir de casa en llitera, ha inquietat l’ànima de molta gent. No podia ser d’una altra manera. De la gent que en té. Com que Isabel Díaz Ayuso no en deu tenir, va respondre a una roda de premsa amb les imbecil·litats habituals, com ara que a Catalunya se’n fan molts més, de desnonaments. Ayuso no entén que això no és una competició. I que, de paradisos, ja no n’hi ha. Tot són purgatoris. El d’ella, menys, per a segons qui, però també en general.
És de paradigma que la classe política que viu i fa com que treballa entre els dos lleons de la plaça de les Corts s’haja activat per un desnonament cruel a Madrid i, per contra, ni s’haja immutat quan a Barcelona hi hagut un suïcidi. És el preu de la colònia. Per què vas a Madrid? Perquè em traguen la punxa del dit.
En tot cas, per a molta gent i per a alguns partits ha quedat clar que segons quin desnonament no es pot fer. Almenys segons de quina manera. La vulnerabilitat no és cap broma. Potser el dret a un habitatge digne, que tan remarca la sacrosanta Constitució, és opinable. Però, en tot cas, fer fora una persona de sa casa després de pagar mil anys de lloguer no és cap solució. És una putada. Sense perdó.
Aquesta evidència porta a una reflexió. Cada cas d’impagament s’ha de tractar per separat. Perquè, si no i alhora, hi haurà llebrers que es faran passar per llebres. Per evitar que un innocent no pague la broma no s’ha de facilitar que a algú li la pague a un espavilat. El problema es fa més agre quan es constata que les lleis no estan ben fetes i que els tribunals són lents i cruels. No es un peix que es mossega la cua. És un renoc.
L’activisme que protesta –amb raó– en segons quins casos no fila prim. Actua com un ariet amb una doctrina elemental carregada de divises. Convertir la vida en una divisa és ben fàcil. Qüestionar-se cada pas i els efectes de cada jugada, no tant.
Aquest activisme d’estrassa afirma que la majoria dels pisos a Barcelona són d’especuladors, de grans tenidors o de fons voltors. Del dimoni. Aquesta no és la realitat. La realitat és que aquesta mena de propietaris, variats en la tipologia, controlen només el 36 per cent de l’oferta. En moltíssims casos, doncs, no cobrar el lloguer vol dir no poder pagar la hipoteca que l’aguanta o quedar-se sense un complement necessari per a una magra jubilació. No tot són dimonis, encara que alguns linxadors professionals només saben veure’n. Hi ha el dret a un habitatge digne, com hi ha també el dret a una vida digna buscada a còpia d’estalvi. Ni que siga invertit en el totxo.
Cal mirar-se amb calma cada cas. I repartir les garanties. No hi ha solucions miraculoses i sí que hi ha un entremat de situacions que demanaria allò que el sistema públic o el català no poden oferir ara. En tot cas, cal posar-s’hi i pensar que cada solució pot comportar derivades contraproduents.
Com ha estat contraproduent tota la legislació que a Madrid o a Barcelona ha anat segregant-se per abaratir els lloguers. Aquesta xarxa carregada de pretensions ha estat insolvent en els resultats. Més aviat ha aconseguit aprimar-ne l’oferta. Una oferta ja arronsada per la facilitat amb què algú es pot colar en un pis, ocupar-lo de fet, i no pagar per la invasió ni un duro.
Cal un habitatge digne, cal evitar la crueltat d’abocar al carrer algú que mai hi hauria de ser, cal acabar amb la gent que hi dorm i amb el barraquisme. Cal actuar amb velocitat i intel·ligència. Per ara dues virtuts que no han acompanyat l’acció pública en aquest vesper. I cal, també, rectificar errors i assegurar dels drets dels que no tenen per què aguantar un sistema que hauria de ser públic. Perquè ja paguen imposts.
