No és que sigui una d’aquelles coses que fan parar el món. Més aviat tot al contrari, tot i que per a nosaltres ho sembla. Ni tan sols implica una gran notícia al diari, d’aquelles que ocupen un bon espai. De fet, amb el panorama que tenim fins i tot potser és raonable que sigui així. Però s’han convocat eleccions al rectorat de la Universitat de Barcelona, tot i que encara no sabem la data exacta. Ni que només sigui per tradició, quan hi ha eleccions a la primera institució universitària del país alguna atenció cal donar-li.
Ens vàrem alegrar quan el Consell de Govern va considerar el reglament del vot electrònic, però la sorpresa desagradable fou en veure que quedaven fora d’aquest reglament les eleccions al rectorat. A partir d’aquell moment, les eleccions als càrrecs unipersonals seran electròniques excepte les del rectorat que, curiosament, són d’aquí no res.
L’argument que es fa servir és la manca de proves prèvies suficients per a garantir els procediments i no patir ensurts. Tenir problemes amb les eleccions a les direccions del departament que podem implicar un cens de, posem 100 persones, no és el mateix que les eleccions a tota la comunitat sencera. L’argument és impecable. Els experiments amb gasosa.
Però la realitat és molt tossuda i les classes seran virtuals i cal fomentar el teletreball, de manera que les eleccions previstes de caràcter presencial han de traslladar-se a un format no presencial sense alternativa. I com més triguem en posar-nos-hi, menys temps tindrem per fer proves prèvies que ens donin solvència i garanties. Mantenir unes eleccions presencials en les quals els electors no poden anar a votar ni poden demanar el vot anticipat (també calia anar a la facultat per sol·licitar-ho) no és sostenible.
Els antecedents d’altres universitats que han fet servir el vot electrònic (UAB o UPF, per exemple) han de servir de models on basar-se i evitar els problemes que aquestes universitats han tingut. El benchmarking solidari entre universitats ha de servir d’alguna cosa i en aquests moments de crisi és quan sortirà, sens dubte, la gran capacitat de la comunitat UB per organitzar i garantir les votacions electròniques. No fer-ho seria clarament una temeritat.
Anticipar els escenaris en què cal gestionar una determinada activitat també és una manera de mostrar com és de gran una institució i de com és d’estratègica la seva visió. Lamentablement, en aquest tema hem estat lents i poc resolutius. Un escenari en què era fàcil anticipar que les activitats presencials quedarien compromeses, no sembla molt raonable no haver prestat prou atenció al vot electrònic, sabent com tothom sabia que les dates són les que són.
Tot i això, ara no és moment d’aturar-se en aquestes qüestions, ara és moment de que tothom posi el que calgui per a fer-ho possible, per garantir la transparència, l’accessibilitat i, finalment, el vot. I en les mateixes condicions que altres ja han fet i que la primera institució universitària del país ja fa temps hauríem d’haver fet.
_____________________________________
Joan Guàrdia és doctor i professor, del Departament de Psicologia Social i Psicologia Quantitativa i candidat a Rector de la UB
1 
