TV3 és avui una emissora profundament espanyolitzada. Tot el seu marc mental, tots els seus referents, totes les informacions referides a Catalunya, tota la concepció dels seus telenotícies respon a una visió del món i de la vida netament hispanocèntrica. I el més terrible, el més dramàtic del cas, és que l’hispanocentrisme de TV3 no és passiu, inconscient, com el de molts catalans, sinó actiu i militant, cosa que la converteix no només en la televisió espanyolitzada que ja és, sinó en una televisió espanyolitzadora. Significa, això, que tota la gent que hi treballa es troba en aquesta línia? No, és clar que no! Però la por de represàlies tenalla moltes boques. Cal dir, però, que la gent de plantilla, la que no ha de patir pel seu lloc de treball, té moltes menys excuses que la contractada. És el personal fix catalanocèntric qui hauria de dir “fins aquí hem arribat”. Altrament, qui calla consent.
Hi ha veus que veuen agents espanyols a cada racó de la cadena. Jo no diria tant. No és encertat veure agents a tot arreu. No ho és, perquè no s’ajusta a la veritat. I, si se’m permet, diré que tant de bo fos així, perquè voldria dir que n’hi hauria prou d’apartar-los perquè tot girés rodó. Catalunya ha patit una secular espanyolització, com a nació sotmesa que és, i són molts els catalans, també independentistes, que no detecten el missatge subliminar que conté el prisma informatiu dels telenotícies ni les frases amb què es redacten les informacions ni el marc referencial des del qual són transmeses. Vull dir, en un estat d’espanyolització social, és psicològicament comprensible que a molta gent, redactors també, els passi desapercebuda aquesta espanyolització o que pensin que posar el dit a la nafra d’aquesta realitat és fer-ne un gra massa. És més fàcil blasmar el denunciant, que haver de reconsiderar en profunditat la pròpia actitud. Per això cal diferenciar entre el periodista espanyolitzador passiu i majoritari, que actua per inèrcia i no reflexiona sobre el que diu ni en com ho diu, i el periodista espanyolitzador conscient, que utilitza el mitjà i el lloc estratègic que hi ocupa per fixar en el cervell de l’espectador que Catalunya és Espanya.
I com la fan, aquesta manipulació?, es demanarà algú. Doncs servint a l’espectador una notícia catalana dins d’un marc referencial espanyol. Per exemple, si se’ns diu el nombre de cotxes venuts enguany a Catalunya, seguidament se’ns alliçona amb els venuts a Espanya; si se’ns parla dels hàbits alimentaris dels catalans, seguidament se’ns parla dels hàbits alimentaris dels espanyols; si se’ns diu quants feminicidis s’han comès a Catalunya, seguidament se’ns alliçona dient-nos els comesos a Espanya; etc. O també la praxi habitual de considerar els feminicidis catalans com a feminicidis espanyols. És a dir, es tracta que fixem en el nostre cervell que Catalunya, per si mateixa no és res, res de res; és només un racó espanyol que no té mai xifres pròpies i nacionals, només té xifres desglossades d’un tot que es diu Espanya. En altres paraules: per a TV3, Catalunya no és un tot en si mateixa. I a força de repetir-nos, llevat de coses folklòriques, que el nom de Catalunya ha d’anar sempre tutelat pel nom d’Espanya, l’espectador indolent s’empassa la lliçó i la troba normal. Cal, per tant, estar molt més amatents a com se’ns diu la notícia, en quin context i en quin format, que no pas a la notícia en si mateixa, ja que la manipulació és justament allà. Allà, i en la intenció de voler fer-nos creure que les víctimes dels feminicidis que es cometen a la resta de la Unió Europea no tenen cap valor. Les úniques víctimes veritables són les “espanyoles”. Per això, mirant TV3, hom pensa que a França, Itàlia, Alemanya, Bèlgica, etc., no hi ha feminicidis. Només n’hi ha a l’Espanya de TV3. Potser algun lector dirà: “Com ho hauria de fer una televisió catalanocèntrica?” Una televisió catalanocèntrica ens diria els feminicidis de Catalunya, o dels Països Catalans (que és l’audiència de TV3), i, si s’escau, el total de la Unió Europea.
Un altre element que TV3 utilitza com a eina espanyolitzadora són les notícies espanyoles que a Catalunya no tenen cap fonament informatiu. Són notícies que, amb una durada de 25 o 30 segons, insereix entre el plec d’informacions dels TN. En faig seguiment, i un dia, en un altre article, en mostraré un recull detallat. Aquí, però, en diré algunes a títol il·lustratiu mantenint el titular oficial de TV3: “Un home agredit a Torre Pacheco, Múrcia”; “Alerta d’aiguats a Toledo”; “Tres morts per un cop de vent a Coria del Río, Sevilla”; “Dona assassinada a La Coruña”; “Dona assassinada pel seu marit a Màlaga”, “Crim masclista a Cartaya, Huelva”, “Expropiació dels terrenys d’un hotel a Carboneras, Almeria”… Són notícies impròpies de TV3, ja que no guarden cap relació amb Catalunya ni amb cap català; són notícies que només tenen sentit en un mitjà local, mai en una altra televisió, sigui la catalana, la francesa, la italiana, etc. Tot sovint, ni tan sols TVE se’n fa ressò! TV3, sí. I és que TV3 les necessita per manipular-nos el cervell i reeixir en la seva tasca espanyolitzadora.
Un altre tema és el nom de TV3. En realitat, el nom oficial és Televisió de Catalunya, que és el que apareix en els crèdits de tots els films cinematogràfics en què l’emissora ha aportat algun capital. És el nom natural i el que, justament per això, hauria d’haver propiciat aquesta síntesi al logo: TVC1, en comptes de l’estúpid TV3. I a partir d’aquí: TVC2 (en lloc de Canal 33), etc. Ni més ni menys que el que va fer el País Basc amb Euskal Telebista: ETB1 i ETB2. Sobre aquesta qüestió, n’he parlat a bastament en els llibres “Despullant Espanya” (2001), “Senyor President” (2003) i “TV3 a traïció” (2006). A ”Senyor President”, deia: “Voleu prova més fefaent del sotmetiment català a Espanya, que fins i tot quan som lliures de posar el nom que vulguem a les nostres cadenes de televisió triem TV3 i Canal 33 (dos cops tres) en comptes de TVC1 i TVC2?”. Doncs per adonar-nos de la dimensió del despropòsit, n’hi ha prou d’imaginar aquest 3 televisiu en una Catalunya Estat. ¿No seria encara més grotesc que Televisió de Catalunya tingués el 3 espanyolista, en comptes de l’1 català, com a nom de marca? Podria passar, fins i tot, que una cadena privada, amb bona lògica, decidís aprofitar l’espai nominal buit i anomenar-se TVC1 i TVC2, cosa que deixaria la televisió pública nacional catalana en el galdós tercer lloc hispanocèntricament autoadjudicat. Tot plegat, com veiem, és la conseqüència de treballar amb el mapa d’Espanya al cap. Si en lloc de tenir-hi el mapa d’Espanya, hi tens el de Catalunya, no comets aitals barbaritats. Es tracta senzillament de saber qui ets.
Per si fos poc, el govern català, ha volgut aprofundir en l’hispanocentrisme fent palès que fins i tot els noms de TV3 i Catalunya Ràdio li semblen massa arrelats a Catalunya, i s’ha tret de la màniga la carallotada “3cat” i 3catinfo”, que no volen dir absolutament res. I és que es tracta justament d’això: d’esborrar arrels emocionals, de despullar aquest país de tot allò que pugui establir la més mínima diferència amb Espanya. Sap el Govern nacionalista espanyol de Salvador Illa que els noms de les coses són molt importants, perquè creen vincles i afeccions, i, per evitar-ho, no hi ha res millor que substituir aquests noms per logos impersonals, sense ànima, creats per individus alienats. Sense miraments i referint-se a TV3 i Catalunya Ràdio, Rosa Romà, presidenta de 3Cat, ha afirmat que “aquestes marques no desapareixeran, tenen més valor que mai”. Doncs sí, cal tenir molt pocs escrúpols per amagar la veritat. Però és que del que es tracta és de “conseguir el efecto sin que se note el cuidado”. Només cal veure com el nom d’aquests dos mitjans ha desaparegut dels llavis de tots els redactors, reporters, corresponsals i enviats especials. Ara tot és ‘3catinfo’. El càrrec de presidenta de ‘3cat’, ja ho diu tot. I si a això hi afegim l’espanyolització conceptual de continguts de la cadena que dirigeix Sigfrid Gras, que renega de la cultura i promou la vacuïtat del hi-hi, ha-ha, el resultat no pot ser més desolador. Hom potser dirà que TV3 és líder d’audiència. I és cert. Els TN, talment com si fos una secció fixa de fanfàrria, ens ho recorden cada mes. Però és un argument trampós, atès que són moltíssims els catalans que miren TV3 perquè no poden mirar cap altra cadena en català. Per poder dir-te líder d’un rànquing, has de tenir competidors, i TV3 no en té cap en català. Cap. Així és fàcil, oi? No hi ha res com ser únic per ser sempre el primer.
Per si fos poc, l’Estat espanyol ha creat 2Cat, l’oferta televisiva de TVE, que emetrà en català via La2, i que té exactament el mateix objectiu: espanyolitzar Catalunya en català. Atès que la gent, davant els mitjans en llengua espanyola, adopta mesures preventives, l’espanyolitzaran en català. La idea és: oferirem els partits de La Roja en català per intentar que Catalunya, a la qual prohibim tenir selecció pròpia, senti seva la selecció que li imposem”. Doncs així és com hem arribat, amb l’acció col·laboracionista, persistent i clandestina d’Esquerra Republicana –premiada amb col·locació de noms estratègics–, a la situació actual: tots els mitjans de comunicació públics de Catalunya estan en mans nacionalistes espanyoles, mans que mouen els fils des dels despatxos de Pedro Sánchez i Salvador Illa. 2Cat, 3Cat… noms d’un mateix tronc ideològic.
El mes de desembre de 1982, l’Ateneu Barcelonès va ser l’escenari des d’on es van fer públics els principis fundacionals de Televisió de Catalunya: “A Catalunya no hi pot haver reconstrucció nacional, recuperació plena i total de la nostra identitat cultural i lingüística sense una televisió institucional, d’alt grau de professionalització, d’altura de mires quant a plantejaments i de forta audiència… Plantejaments empetitits en el terreny de la televisió, plantejaments de vol gallinaci, ens portarien a una televisió que ens disminuiria, més que no ens engrandiria”. Doncs bé, som al 2025, ha transcorregut gairebé mig segle, i aquella cadena que vam veure néixer amb llàgrimes als ulls és avui una cadena que treballa a Catalunya per la construcció nacional d’Espanya.
