Una de les vergonyes més grans que suportem els aranesos és el nom oficial del túnel de Vielha. Algú va tenir la brillant idea de retre homenatge al rei emèrit fugit, que durant molt anys venia a esquiar i a festejar a Baqueira Beret, i va anomenar-lo túnel Juan Carlos I. El campechano, faltava dir. Ningú, absolutament ningú, al Govern d’Aran s’ha escandalitzat, com ho fem els aranesos republicans, i ha proposat retirar-li l’honor de donar nom a la porta d’entrada al nostre paradís pirinenc.
A l’Aran, els polítics que governen són monàrquics, són sistema, són Estat. Perdonen i honoren a un rei misogin, lladre, posat a dit pel dictador, però, sobretot, amb el seu passotisme, insulten la memòria dels centenars de presos republicans que van ser castigats al camp de treball forçat que va ser la construcció del túnel de Vielha als anys quaranta.
Al rei emèrit no l’han detingut perquè sigui innocent, sinó perquè és inviolable i el delicte fiscal ha caducat. La responsabilitat penal dels exercicis 2008-2011 estaria extingida per la prescripció, però el ministeri públic admet frau a Hisenda pels 64,8 milions de l’Aràbia Saudita. Sumem-hi els vuit milions d’euros que va regularitzar en 2021, quan ja sabia que l’estaven investigant. Pendent li queda la causa britànica, la que la seva amant va obrir, en la que els jutges li han denegat la immunitat de la que presumeix tornant a fer de regatista a Espanya. I és que la vergonya és que el rei torna mentre els nostres segueixen exiliats.
Explicacions de què? Respon sorneguer mentre refusa retre comptes i demanar perdó pel seu comportament delictiu. Ha comprovat que pot robar amb tota impunitat i se’ns en riu a la cara. Li hem pagat la regata de cap de setmana gallec i ni tan sols podem saber quant ha costat a l’erari públic estatal, aquell al que malauradament encara contribuïm per no haver acabat la feina d’independitzar-nos i ser republicans de ple dret. De res serveix enfadar-se al Congrés quan els partits espanyols, inclòs el PSOE, ho tenen claríssim: els números de la monarquia són secrets, el poble no té dret a saber.
Mal ens pesi, encara tenim rei. I entre àudios de Villarejo i rencontres pare fill, de l’espionatge il·legal a polítics, activistes i advocats catalans ja no se’n parla. Lliçó magistral de l’Estat sobre desviar l’atenció i el debat públic. Trilerisme professional i arxiu d’un Catalan gate que, igual que l’emèrit, si es jutja només podrà ser jutjat a Europa. Aquí totes les pomes s’han podrit ja.
Pobret, és només un pare que vol tornar a veure al seu fill, hi té tot el dret – diuen els monàrquics -. Mirin, el dret és meu a protestar perquè fugís havent robat, perquè el fill li donés les gràcies per marxar i així salvar-lo a ell i a una institució corcada i caducada, perquè ara ha tornat amb total impunitat i fent mofa davant les càmeres i en horari de màxima audiència. Allò més greu és que això passa en un país on el suposat govern més progressista de la història s’ho mira des de la barrera, s’indigna molt i no fa res, avalant així unes pràctiques tan delictives com èticament inacceptables.
Som en un túnel, més llarg que el de Vielha, més fosc que quan els presoners republicans el van construir forçats durant la postguerra. És un forat del que vam poder sortir el 2017, quan érem molts els republicans que esgarrapàvem les parets intentant obrir la boca de la República. Però el Règim del 78, el mateix que va donar el poder al lladre emèrit, va tornar a tancar per dalt, ajudat per la mateixa pseudo-esquerra que borda republicanisme però no mossega gens. En una Espanya difícilment reformable, abans caurà la monarquia per la força del republicanisme de l’1 d’octubre que per la del 14 d’abril que va fer caure Alfonso XIII. En el mentrestant, tots els lletjos a la Casa Reial: ni un acte més amb ells, ni un dia més amb el seu nom al túnel de l’Aran.
5 
