Fa pocs dies, un programa de ràdio va llançar una pregunta a l’aire: “Treballaríeu amb la vostra parella?”. Naturalment no es tractava de trobar cap sol•lució, perquè no sembla que aquest sigui un problema que afecti molta gent, es tractava, això sí, de contrastar l’opinió que a tots plegats ens mereix aquesta circumstància. I és que no es poden aplicar normes de conducta globals a situacions singulars. Vull dir amb això que les conseqüències de treballar en el mateix lloc en què ho fa l’altre membre de la parella depenen més de la parella en qüestió que no pas de factors estàndard. Això no obstant, em confesso més partidari del no -de no treballar amb la parella- que del sí. Sí, perquè, llevat d’aquells casos en què cal que siguin els dos membres de la parella els qui tirin endavant un negoci familiar, la visió constant de l’altre no em sembla la millor manera de mantenir vius l’interès i la passió.
Treballar en la mateixa empresa en què ho fa la parella pot resultar agradable al començament, sobretot si ha estat la relació laboral la que ha afavorit la relació sentimental. I també és cert que el fet de compartir un mateix espai laboral amb la nostra parella genera una complicitat que estalvia moltes explicacions. Però el temps no és el millor aliat d’aquesta relació, perquè desemboca en la rutina i la rutina, per més equilibri i seguretat que ens doni, no deixa de ser la mare de l’avorriment. I l’avorriment és la tomba de l’amor. És lògic. L’amor és el fruit d’una idealització, la convicció d’haver trobat una persona diferent a les altres, una persona única la vida amb la qual ens proporcionarà la felicitat que cerquem. El dia a dia, però, posa les coses una mica més difícils. De fet, si dos amics, a força d’estar tot el dia junts, arriben inevitablement al punt de tenir-ho tot dit, què no passarà amb aquella parella que, a més de compartir la mateixa casa i el mateix llit, comparteix també el mateix lloc de treball?
La “cambra pròpia” de Virginia Woolf, és una magnífica metàfora de la necessitat que tots tenim de disposar d’un espai vital que garanteixi la nostra intimitat. Per això, deixar que la nostra parella gaudeixi d’una vida pròpia al marge de la comuna, és, a més d’una prova d’amor, un acte de generositat que reverteix molt positivament en nosaltres. No n’hi ha prou d’estimar la parella, cal també sentir una certa admiració per ella. I, per tal que es mantingui aquesta admiració, cal que hi hagi també un tel de misteri, una mena de llindar que el respecte mutu no gosi traspassar. Poques coses hi ha més efectives que el misteri per aconseguir que l’altre no perdi mai la meravellosa capacitat de sorprendre’ns.
