La CUP fa bé de mantenir oberta la porta a concórrer a les eleccions espanyoles tot i haver perdut la representació el 2023. I fa encara més bé de no deixar-se arrossegar pels cants de sirena per construir un suposat front d’esquerres. Hi ha una diferència substancial entre sumar forces i dissoldre’s en un espai polític on les sigles, els matisos i, sobretot, l’eix nacional, acaben desapareixent entre personalismes i heroïcitats.
Aquesta diferència serà clau a les municipals del maig del 2027. La CUP té damunt la taula la construcció de candidatures àmplies en alguns municipis. Una suma que pot donar alguns regidors extra, però també pot diluir les sigles i el projecte. Aquí és on els anticapitalistes haurien d’anar amb compte, perquè sota el pretext -o la pressió imposada- de frenar Aliança Catalana, es pot acabar construint un front d’esquerra municipal que sigui la crossa perfecta del PSC per tenir més alcaldies, on l’eix social ho ocupi tot i l’independentisme quedi només per al final dels mítings amb el típic ‘visca Catalunya lliure’. Aquest és precisament el terreny on els socialistes catalanes se senten més còmodes, i on ERC també pot trobar una nova oportunitat per intentar reconstruir el seu espai. Un retorn a l’eix exclusivament social, amb l’argument únic que ara toca aturar l’islamofòbia als pobles i ciutats.
Però no cal triar. La CUP pot contribuir a impedir que Aliança Catalana guanyi poder sense renunciar a la sensibilitat nacional inequívoca que la diferencia de la resta d’esquerres. Pot pactar quan sigui necessari, pot facilitar acords institucionals i pot actuar com a dic de contenció dels de Sílvia Orriols. Però una cosa és evitar que aquest partit governi i una altra és acceptar que, per fer-ho, calgui desactivar l’eix nacional.
Hi ha altres maneres de fer-ho. La mateixa CUP ho sap i defensa que les candidatures àmplies s’han de construir “des de baix”, des dels moviments populars, les organitzacions i els veïns. Aquesta és, probablement, la millor garantia perquè una candidatura unitària no acabi convertida en una simple suma de partits d’esquerres amb un programa social compartit i cap referència als drets nacionals.
També és significatiu que la CUP no vulgui “experiments en despatxos” amb Comuns i Podem. Si una candidatura àmplia serveix per eixamplar un projecte independentista i de transformació social, endavant, però si serveix perquè l’independentisme deixi de ser central i passi a ser una nota a peu de pàgina, la CUP hi perdrà molt més del que hi guanyarà.
Els anticapitalistes tenen una oportunitat per demostrar que es pot fer política diferent. També a l’hora de plantar cara a l’islamfòbia sense que el cordó sanitari estranguli la pròpia identitat. La CUP no necessita escollir entre l’eix social i el nacional, necessita defensar tots dos eixos. I si per evitar que guanyi Aliança Catalana acabés jugant exactament en el terreny que més interessa al PSC, potser guanyaria una batalla electoral, però perdria la seva raó de ser.
