Jaume Collboni és el que ha parlat més clar de moment. En una entrevista el cap de setmana passat a l’Agència Catalana de Notícies (ACN), l’alcalde de Barcelona va fer una crida explícita a “les forces progressistes i democràtiques” –ho va repetir exactament així diverses vegades– per unir-se després de les eleccions i “esclafar l’extrema dreta”. I va posar com a exemple els pactes “amplis” que ha fet ell durant els tres primers anys del seu mandat, governant en minoria. Pactes en què han participat, segons el moment i el cas, ERC, els Comuns i Junts. El seu propòsit és que la geometria variable es consolidi en el pròxim mandat per “fer front a l’extrema dreta”. S’entén, encara que no ho digui, que seria per continuar governant ell. Les enquestes el situen com a guanyador més probable, però amb un percentatge que no li donaria la majoria absoluta. I també preveuen que Aliança Catalana entri al consistori. El pla de Collboni és incorporar Junts al seu pack de socis prioritaris. Com ja ho ha estat ERC des que va plegar Ernest Maragall, després que la maniobra del PSC el 17 de juny del 2023, amb el PP i els Comuns, deixés en paper mullat el pacte dels republicans amb Xavier Trias per fer-lo alcalde.
La dicotomia perversa que verbalitza Collboni –si no vas amb ell, vas amb l’extrema dreta– no és només per a l’Ajuntament. És el full de ruta que el PSC aplica al Parlament des de fa dos anys fent servir com a palanca Aliança Catalana, un partit que de moment només té dues diputades i dues alcaldies –una de petita i una altra de minúscula– però amb el qual Salvador Illa gesticula ostensiblement des que va començar la legislatura. Com va fer François Mitterrand amb el Front Nacional de Jean-Marie Le Pen –li va donar un paper que sobredimensionava la seva representació per debilitar Valéry Giscard d’Estaing–, el líder del PSC ha vist claríssim que donar protagonisme a Sílvia Orriols servia per afeblir l’independentisme i fer impossible una nova majoria sobiranista.
Però el monstre se’ls ha escapat de les mans. Contràriament al que es pensaven, no el controlaven. La crisi generalitzada d’un sistema polític desgastat ha propulsat més del que es preveia Aliança Catalana, amb el seu missatge antielitista -a més d’anti immigració- i instal•lada en la comoditat de no haver de demostrar si és capaç de fer alguna cosa a part d’estimular un vot de protesta. Els sondejos esbossen un resultat electoral que podria fer ingovernable Catalunya si Junts no s’afegeix al gran bloc de l’establishment polític coordinat pel PSC, amb ERC i els Comuns complementant-lo. Junts és un partit que no té clar cap on tirar, pressionat per unes enquestes que li pronostiquen una fuga de vots considerable –molts, cap a AC–, acomplexat per la idea que se li repeteix cada dia segons la qual compra “el marc mental de l’extrema dreta” i castigat pel temps que fa que està fora de les institucions: l’operació de Collboni, precisament, va rebentar la seva última oportunitat, quan ja veien Xavier Trias d’alcalde.
Per totes aquestes raons, la formació de Puigdemont és considerada ara inofensiva –només falta que el seu líder torni de l’exili, per això Illa i Pedro Sánchez insisteixen tant en l’aplicació de l’amnistia– i és vista com la presa ideal per convertir-la en un nou membre del club del poder institucional liderat pel PSC. Els socialistes catalans pensen que, igual que podien pactar amb el PP per impedir que Trias fos alcalde, podran pactar amb Junts per mantenir-se en la presidència de la Generalitat, sempre amb el suport d’aquest conglomerat d’emergència format per “les forces progressistes i democràtiques”. Un cop ha copiat la fórmula de Mitterrand que ha contribuït a engreixar Aliança Catalana, el PSC intenta replicar l’invent de Macron, que va arrossegant el que queda de l’establishment francès al seu voltant. A Catalunya, és una manera infal·lible d’esborrar l’eix nacional i substituir-lo per l’eix de la supervivència d’uns partits incapaços de renovar-se i de renovar el seu contacte amb els votants.
