Les darreres eleccions a Castella-Lleó ens ofereixen una excel·lent metàfora del que representa l’Espanya hegemònica. Una comunitat (en realitat, Castella és Espanya, i Espanya és Castella amb permís de la presidenta Ayuso) que no tenia cap intenció ni necessitat de ser comunitat autònoma, i que en un mapa capriciós van generar una entitat artificial en què lleonesos i castellans no semblen massa ben avinguts. Una Castella dividida capriciosament en cinc comunitats amb l’exclusiva intencionalitat de diluir les nacions no castellanes (Galícia, Euskal Herria i Països Catalans) en l’estructura d’un règim del 78 de mentalitat castellanocèntrica.
També resulta un exponent d’una composició política d’hegemonia conservadora d’una dreta impulsiva i poc raonable (PP), uns socialistes que en el fons sempre han representat un partit conservador d’ordre (PSOE) una esquerra allunyada de la realitat (UP) i una ultradreta blanquejada que ens recorda que Castella fou matriu nacionalista de la Falange, amb ideòlegs com Onésimo Redondo (Vox).
Finalment, trobem el problema creixent de la irritació d’una part de la població que es veu bandejada i escanyada pel centralisme madrileny (l’Espanya buidada) i que catalitza el temor de la despoblació i la descapitalització humana i material. El resultat, com podem imaginar, un resultat que ningú no desitjava, i que tanmateix, de manera previsible, pot acabar sota la fórmula d’una dreta irresponsable acompanyada d’un postfranquisme inconscient que es vanta d’irracionalisme fanàtic.
En aquest context, el PSOE, que malgrat sembla l’actor polític el més raonable, manté sempre aquella inseguretat atàvica de qui pateix la síndrome de l’impostor. Malgrat que pot aportar certa responsabilitat i estabilitat a la política, el fet de no haver fet net per carregar contra l’herència franquista, el fa vulnerable en una Castella / Espanya profunda sembrada de cadàvers a les cunetes com a recordatori de qui mana. Això fa que, en bona mesura, els socialistes actuïn com a presoners a la Moncloa o a qualsevol altre espai on, nominalment, ostenten el poder, i que a la pràctica, són les mateixes famílies de sempre les que continuen remenant les cireres, i les que amenacen amb enviar més gent raonable a les cunetes.
No està de més recordar les amenaces impunes de militars fa pocs mesos que parlaven d’afusellar “vint-i-quatre milions de fills de puta” o de les bales enviades al mateix ministre d’interior Grande Marlaska. És per això que l’actitud del PSOE impedeix que pugui protagonitzar res semblant a una negociació o un diàleg enfront els qui, tot patrimonialitzant l’Estat, consideren “enemigos de España”, entre els quals, nosaltres, una vella nació europea de tarannà democràtic, que encapçalem la llista.
És per això que resulta ben galdós aquesta mena d’estrany aniversari de les eleccions del 14 de febrer, celebrat dilluns en un acte tan solemne com descafeïnat, en les quals l’independentisme va obtenir el 52%. Un discurs, el del president Aragonès, en què malgrat ja han passat quatre anys llargs del Primer d’Octubre s’aferra a la taula de negociació com a una mena de mantra màgic, com si la simple invocació aportés algun benefici hipotètic. Potser anem tots massa carregats d’èpica i eslògans grandiloqüents, tanmateix aquelles eleccions de 2021, forçades per una Junta Electoral que es va carregar la voluntat i l’ànima del Parlament, i que va treure un president de manera humiliant per al nostre país, en què es va imposar unes dates d’elecció malgrat les circumstàncies de la pandèmia, el 52% responia més a votar en contra que a favor; d’impedir el control del Parlament per part dels hostils al país, més que per una gran passió o confiança en una classe política que mostra a diari les seves limitacions.
Tant fa, la realitat és que hi ha una majoria independentista que no es percep en el terreny dels fets i que fins i tot es degrada en el terreny de la retòrica. Un independentisme institucional que com el president Aragonès recorda cada vegada que té un micròfon a l’abast, reivindica posar tots els ous en el cistell d’una taula de negociació que no ha tingut lloc, i que no tindrà lloc tret que el carrer prengui el control i l’Estat sigui incapaç de treure’l, és a dir, amb una batalla d’Urquinaona cada dia, una presa de l’Aeroport indefinida, el control popular de les fronteres, o la recuperació de la sobirania del Parlament passant olímpicament de l’opinió dels adoradors togats de la Falange.
És per això que, en la gestualitat d’una classe política que no ha fet absolutament res en el camp dels fets, i cada vegada menys en el de les paraules, hi ha una sobreactuació tan estèril com desmenjada. L’Andreu Barnils, en un article recent comparava el discurs d’Aragonès com Pere sense Llop, perquè ni tan sols s’esmenta què passarà si l’Estat no s’asseu a negociar –s’emprenyaran i deixaran de respirar?–. No hi ha cap fe sobre les possibilitats d’una taula de diàleg en la qual, fins i tot s’ha exclòs presos o exiliats, en aquesta mena de gestos que recordin que Espanya està pagant un elevat preu en el camp del desprestigi internacional. No s’han fet gestos que poguessin incomodar Madrid o Brussel·les (una visita del president a Moscou, en aquestes circumstàncies internacionals podria haver tingut un impacte psicològic important i activar les alertes de Brussel·les, Washington i un Madrid que ha enviat una fragata a fer el “paripé”). Sense gestos rupturistes, sense amenaces creïbles, sense fer una mica de por, aquella taula de diàleg, que en el fons no és més que una taula de monòleg, no resulta altra cosa que una taula de resignacio.
