Fins l’any 1981, el PSOE no va aconseguir tenir un únic grup parlamentari al Congrés dels Diputats. Va ser com a resultat del cop d’estat del tinent coronel Antonio Tejero Molina, el 23-F, que la família socialista va poder parlar a les Corts amb una sola veu, tot i que organitzativament, el partit continuava sent federal i el PSC continuava sent formalment un partit independent del PSOE.
El Partit Popular, fruit de la refundació de l’Alianza Popular (AP), de Manuel Fraga, i dels grups que hi havia al seu voltant –Partit Demòcrata Popular i Partit Liberal—va néixer de bon principi com una única formació, amb un discurs i amb un poder de decisió centralitzat. El PP era el PP a Madrid, Sevilla, Bilbao, La Corunya o Barcelona, deia les mateixes coses i seguia el mateix ideari. Això passava l’any 1989 amb José Maria Aznar al capdavant i continua passant ara amb Mariano Rajoy.
Mentre el PSOE ha conviscut amb un socialisme català que puntualment es plantejava coses diferents que els seus socis espanyols –sense gaire èxit, la veritat sigui dita—als populars aquests problemes mai els han tret el son. Per exemple, al PSC Antoni Castells, Àngel Ros, Ernest Maragall, Joan Ignasi Elena… han predicat la visió catalana i catalanista del seu partit perquè entenen que la realitat de Catalunya no és la mateixa que la d’Espanya; el PP d’Alicia Sánchez-Camacho ni s’ho ha plantejat i el seu discurs sempre ha estat despullat de qualsevol ànima estrictament catalanista. Però, tot i el sentiment de l’anomenat sector catalanista del PSC, els seus postulats rarament han triomfat al PSOE, i molt menys s’han diferenciat en les votacions al Congrés dels Diputats: ni amb l’Estatut de Maragall, ni amb el finançament autonòmic, ni amb els Fons de Competitivitat, etc
Ara, el primer candidat que fa pública la seva intenció de lluitar per ser el pròxim secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, ha proposat anar una mica més enllà en aquest ofec a les veus diferents de la família socialista. Ja no és solament que el socialisme català no pugui tenir una veu diferenciada al Congrés dels Diputats i hagi de claudicar amb el que decideix el PSOE, sinó que Rubalcaba proposa un partit nacional (ara es defineix com a federal) que vertebri Espanya i que tingui un únic discurs a totes les comunitats autònomes. És a dir, Rubalcaba proposa el model PP de partit polític.
Si Rubalcaba acaba sent el pròxim líder del PSOE, el PSC té un problema de dimensions considerables. Amb dificultats, i defensant amb ungles la seva autonomia, ha aconseguit fins ara tenir veu pròpia a Catalunya. És veritat que després aquesta veu no l’ha poguda fer sentir amb prou força a Espanya, però aquí sí que la té. El que proposa Rubalcaba és letal pel socialisme català i, sobretot, per aquest país, perquè significaria consolidar una visió espanyola de Catalunya; una mirada des de Madrid, Toledo, Sevilla… Per sort, el flamant nou líder del socialisme catalana s’ha afanyat a plantar cara Rubalcaba. Pel PSC és molt delicat acceptar la filosofia Rubalcaba perquè significa renunciar plenament a dues de les tres ànimes fundacionals del partit, la del PSC-Congrés de Joan Raventós i la del PSC-Reagrupament, de Josep Pallach. La filosofia Rubalcaba apaga la veu del PSC, li treu raó de ser.
Trencar el pacte amb el PSOE, que seria el més aplaudit des d’una òptica catalanista, té els seus riscos: implica deixar el terreny adobat perquè els socialistes espanyol desembarquin a Catalunya amb la seva pròpia marca. En l’època del president Maragall i del primer tripartit ja hi van haver veus a Madrid que ho propugnaven. Clar que també podria permetre, a mig termini, construir una alternativa d’esquerres nacional a l’actual govern de CiU.
No crec que al PSC estiguin per trencar amb el PSOE. I menys després de les resolucions del seu darrer congrés. En aquest cas, solament hi veig dues possibles alternatives: o aconsegueixen que Rubalcaba matisi les seves paraules i allunyar l’amenaça uniformitzadora, o lluiten perquè una candidatura alternativa (tot apunta a l’exministre, Carme Chacón) guanyi el congrés del PSOE.
Buf! Com està el pati.
