La investidura de Salvador Illa l’agost de 2024 albirava una legislatura plàcida, sense alternativa a l’oposició i amb l’embolcall del govern amic a Madrid flanquejat per Junts i ERC. El PSC havia recuperat el rol de centralitat. Poder total aquí i allà. Camí plàcid, pactes i aliances que, sobre el paper, sostenien en l’imaginari col·lectiu que el PSC podia romandre molt de temps al timó de la Generalitat sense massa interferències.
En aquest any llarg de legislatura, el president Illa ha estat capaç de teixir acords que li donen una majoria aritmètica ferma, aconseguint prou estabilitat al Parlament per a la gestió administrativa del Govern. El 2026 ha arrencat amb ERC com a aliada a Catalunya i a Madrid amb el pacte pel nou finançament, els pressupostos ben encarrilats i el traspàs de Rodalies com una victòria històrica… fins que, amb el president a l’hospital, ha esclatat una crisi sense precedents al servei de Rodalies. L’oasi socialista, que tornava a ser central en el sistema polític català com una etapa de calma, gestió i fi de les turbulències, s’esquerda.
L’executiu del PSC ha topat abruptament amb la conseqüència d’una dècada llarga de falta d’inversions -per raons ideològiques- i d’una gestió pèssima del govern espanyol, Adif i Renfe. De sobte, l’estabilitat trontolla, els aliats fidels demanen explicacions i fins i tot dimissions. I l’oposició té fets tangibles per furgar en la suposada gestió impol·luta de l’executiu. El que s’esperava del Govern Illa no era que resolgués el drama ferroviari d’un dia per l’altre, sinó que demostrés lideratge, capacitat de pressió política i, sobretot, empatia amb una ciutadania exhausta. I aquí és on la gestió fa aigües.
Tot plegat demostra que els grans acords de despatx no sempre són garantia d’estabilitat social. La crisi de Rodalies és especialment delicada per a Salvador Illa, perquè trenca per primera vegada el seu principal actiu polític: la idea de “bon gestor”. El president havia construït el seu lideratge sobre la serenor, el control i la capacitat de navegar en aigües complicades sense estridències. Rodalies és tot el contrari: soroll, caos i indignació quotidiana. I aquí Sant Jaume fa aigües.
A més, Rodalies toca un nervi social profund. No afecta les elits ni els despatxos oficials, sinó el carrer. El caos ferroviari posa en qüestió l’oasi socialista com a espai de confort polític, sobretot perquè el Govern de Catalunya és incapaç de plantar cara als amics i denunciar el maltractament històric del país. Cal valentia per fer-ho, però aquesta és la feina d’un servidor públic.
